Els fons Next Generation EU havien de ser un “manà caigut del cel”. El primer gran repartiment de deute conjunt de la Unió Europea, amb 750.000 milions d’euros aprovats pels 27 en forma de subvencions i préstecs directes, marcava un horitzó profundament transformador. Per a una economia com la de l’Estat –i en lleugerament menor mesura la catalana– havia d’igualar el ritme industrial amb la producció europea: digitalitzar les empreses, reindustrialitzar el país i adaptar-se a les noves exigències de sostenibilitat de l’Agenda 2030. Les autoritats espanyoles, a més, celebren des de 2021 la seva celeritat: Espanya, explicaven, era el primer país a rebre els diners de la recuperació. Pertes deserts, retirades de projectes i fins i tot avisos de les autoritats continentals que fan perillar les ajudes, contradiuen el discurs ministerial. Els diners, de fet, no estan arribant.
“La sensació generalitzada és que els fons europeus no estan arribant a l’economia real”, lamenta en delclaracions a TOT Economia el secretari general de la patronal Cecot, Oriol Alba. Les dificultats comencen, de fet, amb les primeres convocatòries: les associacions empresarials catalanes recorden un 2021 “sense claredat en els calendaris, en els eixos de treball o en el disseny” de les ajudes. L’enterbolit procés burocràtic, d’inici, desperta recels en el teixit productiu. Un “descontent”, apunta Alba, que arriba fins ara. Coincideix el responsable de relacions internacionals de Pimec, Jacint Soler, que consultat per aquest diari detecta un “procés feixuc i enrevessat”, tant en la demanda dels fons com en la seva transferència a les empreses. Les traves són diverses: des de terminis extremadament curts per presentar la documentació requerida fins al silenci administratiu, passant per mesos i mesos entre la resolució de les concessions i l’arribada de les inversions.
Kilian Garcia, director de l’àrea internacional de Foment del Treball, s’afegeix a les preocupacions de la resta de patronals. “Les empreses necessiten començar a treballar”, afirmen els representants empresarials. Tot plegat, en àmbits de gran urgència, com la digitalització de les empreses o la transició digital. Soler recorda, per exemple, les enormes dificultats ja no per executar sinó per convocar els ajuts a la instal·lació d’autoconsum fotovoltaic. “La primera convocatòria, a finals de 2021, va col·lapsar el sistema; tenia el doble de sol·licituds que pressupost”, recorden des de l’ens de les pimes catalanes. A la sostenibilitat s’afegeix la transformació del teixit productiu. En verticals com la transició a la indústria 4.0 –automatització de plantes o espais logístics, entre altres qüestions– “hi ha empresaris que van demanar ajuts a finals de 2021 i encara no els hi han arribat”.
Els empresaris reconeixen que la fiscalització administrativa és necessària. “Són diners públics, ha d’haver-hi un control ex ante i ex post – raona Garcia– però la velocitat és molt més lenta del que voldríem”. Com en molts altres àmbits de la relació entre el sector privat i les institucions, el món del negoci demana més confiança. Alba, en aquest sentit, posa sobre la taula un ús més assidu de les declaracions responsables com a palanques d’activació de projectes. El secretari general de Cecot reclama “que l’administració centri els esforços en la revisió i l’auditoria”; un model que faria arribar abans els diners sense erosionar la vigilància pública de l’activitat. Un exemple d’èxit, coincideixen totes les fonts consultades, ha estat el kit digital. L’acreditació pública d’empreses i serveis com a agents digitalitzadors ha ajudat a repartir milions d’euros per accelerar la transició especialment de pimes.
El mercat canvia, els permisos no
En un ecosistema canviant com és el teixit empresarial europeu, les inversions han de ser d’allò més veloces. Les necessitats tècniques, energètiques o laborals d’avui no són les del trimestre vinent, no diguem les del 2023. L’alentiment administratiu en la concessió i la transmissió dels fons europeus, però, està lluny d’aguantar el ritme. El president de la comissió d’energia de Pimec Joan Vila explicava com les lentes ajudes i autoritzacions de projectes de renovables són “especialment dolorosos” en un moment de crisi i volatilitat energètica. “Sovint les necessitats del mercat ja han canviat quan els diners arriben”, afegeix Soler.
Més enllà d’això, les administracions es donen el permís d’afegir setmanes, fins i tot mesos, a l’elaboració de les convocatòries quan retallen el temps que concedeixen a les empreses per complir els seus requisits burocràtics. Des de la patronal de la pime recorden el cas de les ajudes a la indústria 4.0: les bases van romandre en elaboració més de vuit mesos, però es van donar només quinze dies de marge a mitjan agost perquè les companyies beneficiàries reunissin tota la paperassa i justifiquessin les seves necessitats de finançament. “Les pimes no tenen temps: han hagut de contractar gent o cancel·lar vacances només per optar a algunes convocatòries”, critica el responsable d’internacional.
El llarg camí a Madrid
En un principi, recorda Alba, es va prometre que la meitat dels fons es territorialitzarien. El 50% del finançament europeu, segons les primeres aproximacions espanyoles als Next Generation, havia de ser gestionat per les comunitats autònomes. Tot i això, lamenten des de Cecot, “Espanya és zelosa amb la gestió dels diners”. Finalment, doncs, els governs regionals han esdevingut “mers gestors”. “Hi ha una excessiva centralització en el disseny de les convocatòries”, critica el secretari general de la patronal terrassenca. Aquests entrebancs es pateixen a Catalunya, doncs, però no només. Si bé les entitats empresarials de l’Estat encara no han pogut compartir tota la informació dels seus socis, des de Pimec expliquen que els seus homòlegs a Balears, Pimem, detecten “molts problemes en l’arribada dels fons”. Les ajudes a sectors essencials per a la regió, com l’hostaleria o el turisme, “s’hi han endarrerit molt”.
L’obligat trànsit per la capital espanyola, però, no només alenteix l’arribada dels diners: també desconnecta el territori. Els empresaris i els ens que els agrupen tenen, com és natural, molta més relació amb les administracions regionals que amb l’Estat, i la Generalitat o els ajuntaments gaudeixen d’un major “coneixement dels projectes tractors i mobilitzadors de l’economia”, argumenta Alba. Així, critiquen els representants patronals, la gran distància entre els espais de decisió i el territori on s’executen les inversions pot arriscar l’èxit dels projectes més engrescadors. “Com modernitzarem la nostra economia si les empreses d’àmbit local no estan contemplats?”, qüestionen des de Cecot, tot rebutjant la “visió centralista” del finançament comunitari. Diversos departaments de la Generalitat, de fet, corroboren les crítiques dels empresaris. La ja exconsellera d’Acció Exterior del Govern, Victòria Alsina, va considerar “pràcticament nul·la” la participació catalana en la gestió dels Next Generation; mentre que l’exconseller d’Economia Jaume Giró va reconèixer al març que “el paper que ens permet jugar l’Estat és tristament testimonial”.
Ens quedarem sense NGEU?
El període d’execució del conjunt de les partides dels Fons Next Generation, com recorden des de Foment, “no és de 10 anys, és de dos i mig”. Els diners aportats per la UE, especialment aquells que arriben en forma d’ajuda a fons perdut, no poden quedar deserts: “si no s’aporten, s’han de tornar”. No seria el primer cop, a més, que Espanya es veu obligada a reemborsar ajudes europees per manca d’execució: de fet, només va aconseguir executar el 43% de les ajudes comunitàries pressupostades entre el 2014 i el 2020, un precedent aterridor per a un teixit productiu que espera amb impaciència ajudes per a transformar-se. Alba, de fet, observa un “risc real que hi hagi partides desertes” amb diners que acabin esfumant-se. “Si passen dos anys i s’han de retornar els diners, seria un fracàs polític enorme per a la CE”, afegeix Soler.
Si bé cap estat europeu ha assolit un repartiment dels fons perfectament eficient, sí que hi ha països que han estat “més pràctics” en l’assignació. Des de Pimec celebren exemples com l’italià, on les inversions continentals s’executen mitjançant generoses bonificacions fiscals que permeten a les empreses fer les inversions sabent que a finals de l’exercici recuperaran allò que han aportat. Posposar les dates límits, a més, requeriria un enorme consens continental entre països amb ritmes molt diferents. “És molt més viable accelerar els terminis interns”, argumenten des de Foment, tot exigint “més celeritat” a l’Estat per acabar complint amb els seus compromisos. Amb tot, el teixit productiu no hi confia. “Existeix el risc de perdre els fons europeus, i el moment és greu”, conclou Alba.
6 
