A l’Estat espanyol han nascut un nou tipus d’empreses. La llei Crea y Crece, un dels grans projectes del ministeri d’Afers Econòmics de Nadia Calviño, reconeix la figura legal de les societats pel benefici i l’interès comú. L’ecosistema català, doncs, compta amb un segell públic per a aquelles firmes que incloguin dins les seves pròpies obligacions internes factors de sostenibilitat ecològica i social. El sector privat, però, ja ho aportava feia temps, mitjançant un potent projecte internacional aterrat ja fa anys a Barcelona: el segell BCorp, la identificació de referència internacional per a les firmes que aporten amb la seva activitat molt més que beneficis per als accionistes. El managing director i fundador de BLab Spain, Pablo Sánchez, rep el TOT Economia a la seva seu al Poblenou per parlar de la transformació del teixit empresarial del país, la integració de la sostenibilitat a la raó de ser de les empreses i un canvi generacional en la percepció del que vol dir l’activitat privada que definirà el futur productiu català.
Què està aportant el món de l’empresa a la transformació del model econòmic?
Estan canviant dues coses: en primer lloc, el context. Europa està encapçalant unes polítiques perquè hi hagi empreses que liderin la transició, tant en el model energètic com en el mateix model empresarial. Hi ha molta més regulació, i en conseqüència molta més pressió per les empreses. També més sensibilització social: segments de població més interessats –sigui com a consumidors o com a potencials treballadors o fins i tot inversors– en què les empreses assumeixin una major responsabilitat. Això de retruc, per convicció o per conveniència, força l’adaptació de les empreses.
Després ens trobem amb la urgència. Cada cop hi ha més empresaris i empresàries que reconeixen el rol que té el seu negoci envers la societat; i doncs comença a configurar-se un nou model d’empresa. Ja no estan només per generar benefici econòmic, sinó que volen equilibrar els resultats amb els assoliments socials i ambientals. Moltes firmes, de fet, neixen amb la intenció de generar un impacte positiu; o si no, es volen transformar cap a aquest model. Nosaltres volem aportar les eines per al canvi i un ecosistema amb què compartir aquest aprenentatge.
Quin és el punt de partida de la transformació?
Les empreses, al final, estan integrades en un sistema; i tenen grups d’interès que poden pressionar més que altres. En un negoci B2C, el consumidor pot ser un driver de canvi, perquè és client el que prefereix opcions sostenibles. En altres casos, són els inversors els que empenyen el canvi. La regulació ajuda, sí, però en general ve al darrere; el que passa és que en el cas Europeu les administracions estan assumint el lideratge. Però, de nou, hi ha un convenciment. És la dècada de l’acció, sabem que ens queden pocs anys per revertir l’emergència climàtica.
Després el talent jove: el 80% dels CEOs opinen que l’atracció i retenció de talent és un dels reptes més importants que tenen, perquè hi ha una desconnexió entre joves i empreses. Jo no vull anar a una empresa que només està pensada per fer diners; vull treballar a una companyia que contribueix a un bé superior. Això fa que les mateixes empreses reconfigurin la seva estratègia i el seu model de negoci.
Són compatibles els marges empresarials amb aquest canvi de model?
Per desgràcia, s’ha associat la sostenibilitat amb la despesa; s’ha considerat un cost que les empreses han d’assumir per complir amb la normativa. Però és al contrari: una millor sostenibilitat és també una garantia d’una major eficiència. A més, ara hi ha tants incentius… Aquelles empreses que estan apostant per les energies renovables i l’autoconsum, estan aconseguint estalviar costos. Hi ha negocis del país amb noms i cognoms que sobreviuen per haver fet la transició energètica.
En l’àmbit social, de nou, no fer-ho té un cost molt elevat. Tenir persones compromeses, que contribueixen, que estan implicades, té un resultat molt ràpid. La sostenibilitat està vinculada a eficiència, a rendibilitat i a innovació.
Sovint se centra la conversa a la transformació en l’àmbit ecològic, i no tant de la branca social. Quin dels dos processos estan més integrats als nous models empresarials?
Hi ha més mètriques, més objectivitat a l’hora d’integrar sistemes de gestió ambiental, de millora dels processos productius, mesures contra les emissions de CO2… Les empreses que ho volen fer tenen relativament fàcil mesurar i compensar. Però en l’àmbit social també hi ha molta activitat. Tenim plans d’igualtat, de diversitat, d’inclusió… Hi ha empreses que posen més el focus en aquest vessant, perquè el seu model de negoci està més encarat a la gestió de persones i no tenen tant d’impacte ambiental. I en aquests casos hi ha polítiques fantàstiques, però potser no estan tan estandarditzades.
Quan l’empresa vol canviar, però els shareholders no estiren tant, hi ha un canvi en les seves relacions?
La composició del capital és clau per a la direcció de la companyia. Els accionistes determinen els objectius que l’empresa pot perseguir. Sí que pot haver-hi potencials conflictes entre la visió a mig-llarg termini, on la sostenibilitat és una mesura de valor, amb exigències de retorn més immediat que poden exigir els accionistes. Aquí es produeixen segurament tensions; i en la majoria d’empreses guanya el capital.
Per això és molt important la proposta de les empreses amb propòsits, en què els estatus de la companyia en marquen els propòsits. En la mateixa definició d’aquests negocis es prioritzen els retorns socials. Per tant, aquí és on s’uneix capital i gestió. Si el capital vol entrar, sap en quines condicions entra. I aquí pren especial rellevància la governança.
Sistematitzar les normatives, doncs, és clau per l’èxit del procés.
Totalment. És posar-ho negre sobre blanc. S’estableix des dels principis de la companyia quina és la seva finalitat. I dins el dret mercantil, els administradors estan obligats a complir aquesta finalitat. Si l’administració no està atenent aquests objectius –que van més enllà del pur fet econòmic– els accionistes li podran dir: no estàs complint amb el teu mandat.
Aterrant a Catalunya, en quin punt es troba el teixit empresarial del país en termes de sostenibilitat?
Altres països europeus han pogut avançar més, però en els últims anys hem accelerat molt. La pandèmia ha disparat la necessitat d’integrar la sostenibilitat a les mateixes empreses. Ara mateix, doncs, estem bé. Acció, per exemple, està desenvolupant una línia de treball que es diu valor compartit, en què s’impulsin estratègies de valor social i econòmic. En el dia de l’empresa, la Generalitat ha premiat els negocis amb un impacte positiu a la societat i el medi ambient. Hi ha, doncs, una empenta administrativa per instaurar aquest model empresarial.
Lògicament, no ens podem relaxar. Això requereix molta insistència, moltes més polítiques. Però hem accelerat molt en els darrers anys. I el mateix àmbit empresarial català està reconeixent la rellevància de la transformació sostenible en termes d’eficiència, de diferenciació i de competitivitat. Les empreses entenen que la sostenibilitat també els aporta.
Hi ha perfils o sectors que estiguin implementant més aquests canvis?
És difícil generalitzar. Podem estar lleugerament esbiaixats, perquè les empreses que ho apliquen ja neixen amb aquest propòsit. Jo no m’atreviria a definir un perfil tipus. Sí que és cert que la transició sostenible està molt present en l’ecosistema start-up. També es treballa molt en l’àmbit de l’empresa familiar. Diria que forma part fins i tot de la tendència a deixar un llegat, de pensar a llarg termini.
Catalunya és un país de pimes, sense els mateixos recursos que les grans. Això pot suposar un problema pel que fa a la transformació?
No ho crec. És cert que a Catalunya tenim una proporció de pimes més elevada; però la distribució empresarial és similar a la d’altres mercats. En el cas de les familiars, tenen especialment en compte els objectius de sostenibilitat, que al final és la capacitat de sostenir-se en el temps. Aquests valors, doncs, hi estan molt arrelats. I en el cas de les pimes, moltes petites empreses estan fent molt. A la nostra activitat BCorp el 70% té menys de 50 treballadors. Qui vol, ho pot fer.
La facilitat o dificultat d’implementar aquests canvis no va vinculada a la mida de la companyia. Està més relacionada amb la seva activitat, la voluntat de la direcció, la pressió externa… La mida no és una motivació. Lògicament, les grans ho han de fer tant sí com no, perquè els hi toca per regulació. Però les pimes normalment tenen un caràcter emprenedor, innovador. No és un condicionant.
Canvien els processos quan el motor és la voluntat i no l’obligació reguladora?
El canvi només es fa quan hi ha voluntat. Quan el que el mou és només la regulació, no són possibles transformacions d’arrel.
Mirant el planter del segell BCorp, manquen firmes industrials. És un sector que encara no veu clar el canvi?
Precisament tenim identificada la necessitat d’incorporar més empreses industrials. Costa. I no perquè les empreses productives no facin una bona feina, sinó perquè no veuen tan clar el valor que aporta el seu model de negoci. La nostra certificació dona identitat a l’empresa, reflecteix un compromís d’impacte. És molt útil per comunicar a la ciutadania, i les empreses industrials no la tenen tan a prop. Hem de treballar més en l’àmbit industrial, sense dubte.
Arribarà a mitjà termini la sostenibilitat a totes les empreses del país?
En el moment que les forces de mercat actuïn amb intencionalitat, el canvi serà molt més ràpid. Quan els consumidors decideixin optar per opcions no marcades pel preu, quan es creïn línies de finançament que disminueixin l’interès segons el nivell d’emissions… Demanem responsabilitat a l’empresa, i la té, però sovint pot actuar i no tenir resposta. Per tant, com a societat ens hem d’exigir més. Prenem decisions d’estalvi conscients? Ens preocupem de què fa la nostra entitat bancària? Analitzem la cadena de valor d’allò que comprem? El consumidor ha de prendre consciència. Quan això estigui, no ho dubtem: el canvi serà molt ràpid. Perquè qui no ho faci, no tindrà lloc al mercat.
Hi ha un factor generacional en aquests canvis en les forces del mercat que reclama? Busca el públic més jove saber d’on venen les coses que compra?
M’agradaria caure que sí. Al final als joves els hi queda més vida, i per tant hauria de comprometre’s més. Hi ha gent gran molt convençuda, però també és cert que en la població jove hi ha més consciència. Volen ser part de la solució, i això vol dir també actuar.
