El passat diumenge 5 de febrer es van haver d’aturar els molins. Segons dades de l’OMIE, en el punt més baix de la jornada, al voltant de les cinc de la tarda, es van generar a tota la xarxa elèctrica uns 8.000 MW d’energia eòlica, ben lluny dels màxims proper als 12.300 MW instal·lats a tot l’Estat. Com constaten diverses fonts del sector consultades per TOT Economia –i explica el mateix expert a les seves xarxes socials– l’aturada respon a la necessitat de donar cabuda a l’energia fotovoltaica generada durant el mateix període. Es tracta d’un fenomen conegut com a curtailment –l’aturada deliberada de part de la producció d’una energia de cicle combinat perquè, essencialment, no hi ha demanda per absorbir-la ni espai on emmagatzemar-la–. Com detalla el director de l’oficina per a la transició energètica de la patronal Cecot, Josep Casas, “això passa i continuarà passant; com més generació renovable tinguem, més es pot donar”.
És cert, confirmen els experts consultats, que l’excés de producció s’ha donat en tots els països en què s’ha accelerat la transició com s’està fent a l’Estat espanyol –no tant a Catalunya–. El gerent de l’associació Eoliccat, Jaume Morron, apunta cap a la coincidència de fonts d’energia poc flexibles que impedeixen la penetració de les renovables en un mercat ja definit. “Tenim 7.000 megawatts clavats que impedeixen que penetrin”, apunta l’expert: els procedents de la nuclear. Si bé l’aixeta del gas es pot tancar quan hi ha prou energia per cobrir tota la demanda, un reactor no es pot apagar a plaer per acumular la seva producció. “La nuclear és incompatible amb les renovables; es fan nosa”, afegeix el president de la comissió d’economia de la patronal Pimec Joan Vila. La nuclear és un obstacle significatiu, però no és la clau de volta de l’aprofitament de les renovables.
Com apunta el representant de Pimec, l’aturada de part de la generació renovable de l’Estat respon a un clar endarreriment en comparació amb mercats europeus més avançats en aquest sector, com el francès o l’alemany. Si bé el gestor de la xarxa espanyola –Red Eléctrica– s’ha preocupat per solucionar les mancances d’oferta en un sistema basat en renovables –com cobrir la demanda quan no es genera prou oferta amb la fotovoltaica i eòlica, entre altres teconologies menys ambicioses– Vila denuncia que les administracions “no reconeixen aquest problema”.
Els nombrosos projectes pilot per resoldre els possibles desproveïments energètics en moments puntuals de baixa generació haurien d’anar acompanyats, reclama l’enginyer, per mesures de captació de l’oferta extra generada en moments d’alta capacitat renovable. “Ells entenen que hi hagi una central de cicle combinat que estigui aturada perquè entri quan calgui”, lamenta, però no que el mateix es faci a la banda del consum. L’endarreriment de la gestió energètica espanyola respecte de la d’altres potències europees té un causant clar, segons Vila: “Espanya no és industrial, i Madrid mai pensarà en la indústria”. “Si vols resoldre dificultat energètiques, però, has de fer-ho”, postil·la.
Bateries i aires condicionats
A la base de la solució hi ha una a facilitació fiscal i administratiu. “No estem inventant la roda, només hem de copiar el que ja funciona”, etziba Morron. Així, Vila proposa un primer pas: eliminar peatges i taxes per elevar la potència elèctrica de llars i empreses en moments d’alta capacitat de generació. “Jo, a casa meva, tinc capacitat per consumir 10MW més, però això no ho entenen, perquè no ho han fet mai”, explica el representant empresarial. Mitjançant la transició cap a aparells elèctrics en àrees com l’escalfament dels habitatges o els espais de treball, actualment dominats per les calderes de gas, no només el consum reduirà costos en un moment d’elevats preus del gas, sinó que contribuirà a l’equilibri al sistema elèctric. Tant Vila com Morron, doncs, apunten a dos pilars fonamentals d’aquesta transformació: electrificació i emmagatzematge.
És paradigmàtic, de fet, que els moments de consum elèctric de les llars influeixin tant en els colls d’ampolla de la generació renovable. Durant l’hivern, declaren els experts, es donen molt més, perquè les famílies escalfen els seus pisos amb calderes de gas. A partir del maig, però, el fenomen és molt més difícil de veure, perquè, per refredar, fan servir aires condicionats, que són elèctrics. En aquest sentit, Morron convida a mirar cap al centre d’Europa. “Cal un programa accelerat a l’estil del que està en marxa a Alemanya i al Regne Unit”, subratlla l’expert: una substitució dels sistemes basats en el gas fòssil per aerotèrmia –instal·lacions elèctriques de regulació de la temperatura– per escalfar oficines i pisos. L’estratègia administrativa per a l’electrificació del consum final, raonen els experts consultats, passa per les ajudes directes. A mercats homologables de la Unió “s’ha subvencionat amb els fons Next Generation la supressió de gas fòssil”, amb un ecosistema de fabricació de sistemes d’aerotèrmia en creixement.
El que no es pugui cobrir amb un augment de consum, doncs, ha de solucionar-se amb emmagatzematge. L’accelerat Estat espanyol ha d’invertir, demanen les fons consultades, en bateries –o sistemes que en facin les funcions–. En aquest apartat, per sort o per desgràcia, Catalunya té un paper important. Com que la instal·lació de renovables al país és tan minsa –el 2022 es van instal·lar 4.300 mw de fotovoltaica al conjunt del territori espanyol per sis només a Catalunya– que l’efecte embut no és tal. Les infraestructures catalanes amb potencial d’emmagatzematge, doncs, serien capaces de donar sortida a bona part de la renovable generada al mercat espanyol, amb els pantans al centre. Com explica Morron a un recent llibre elaborat de la mà del diputat Ramon Tremosa, i ratifiquen recerques d’entitats professionals del sector, la conversió dels més de 60 embassaments del país en centrals d’hidràulica reversible aportarien una capacitat d’emmagatzematge de 14GW, la pràctica totalitat del consum anual català.
Electrificar fàbriques i bateries a furgonetes
Més enllà del consum privat, la indústria té un rol central a la captació del conjunt de la demanda renovable. Si bé les organitzacions empresarials del país insisteixen que no tota la cadena productiva es pot electrificar –sovint només un hidrocarbur pot assolir les temperatures que reclamen els processos d’una determinada cadena de valor–, posar corrent a les fàbriques en què es pugui fer és indispensable per maximitzar el potencial de l’energia verda al país. Val a dir, segons Casas, que “les empreses ja tenen els processos de seu molt electrificats”: en una conjuntura d’elevats preus del gas, el sector privat català s’ha llançat a fer canvis estructurals en el sentit de l’estalvi. “La indústria està molt electrificada, perquè electrificar vol dir baixar costos”, concedeix Morron.
La inversió, finalment, ha d’arribar a una de les potes més curtes del consum elèctric a l’Estat: el parc mòbil. Tant els consumidors finals com les empreses que fan servir flotes professionals per dur a terme la seva activitat presenten una penetració del vehicle elèctric molt limitada. Una demanda de recàrrega important per part de motors electrificats, però, representaria un bon ús de l’energia resultant de la generació renovable i retallaria, com en el cas de l’abandonament del gas en la llar, grans quantitats d’emissions provocades per combustibles fòssils. Casas apunta principalment a la logística última milla com a clau de la transició cap al vehicle elèctric professional; si bé els conductors individuals també ocupen una gran part del consum potencial.
En tots els casos tractats, argumenta Morron, és la iniciativa privada la que ocuparà la major part de les inversions necessàries; si bé el capital públic és responsable per oferir la seguretat del rendiment de les apostes empresarials. “La iniciativa privada ja farà la feina d’instal·lar més renovables; emmagatzematge, bateries… Però necessita garanties que les inversions funcionaran”, conclou l’expert. La xarxa de seguretat sota el fil tibant, doncs, és la gran infraestructura de la transició energètica.
