Pere Sallent, creador de la multisala líder a Catalunya:"Tinc desenvolupat un projecte de multisala cinematográfica trencador. Em falta la ubicació"

L'empresari de cinema Pere Sallent és el creador de la primera multisala, per nombre d'espectadors de Catalunya. Aquest 2018 aspira a ser el primer al rànquing espanyol
Pere Sallent, empresari cinematogrà fic
Pere Sallent, empresari cinematogràfic | J.A. Hidalgo

 

Si alguna cosa ha caracteritzat a la família Sallent des que, fa ara 74 anys, el fundador de la nissaga obrís el seu primer cinema a Cerdanyola del Vallès, és l’esperit emprenedor i la capacitat d’innovar, situant les seves sales cinematogràfiques sempre un pas endavant de la resta del sector. Actualment, en el grup de multisales que dirigeix Pere Sallent hi ha la multisala líder, per nombre d’espectadors i recaptació, de Catalunya, i segona (amb molt poca diferència) a tot l’Estat. Només per la multisala que va crear i dirigeix a Cornellà van passar, l'any 2017, més de 1.300.000 persones. Per aquest 2018, té l’objectiu de convertir-la en la primera multisala de tot l’Estat.


 

No està gens malament si –reiterem-ho una altra vegada- parlem d’un grup empresarial familiar, que segueix dirigint des de les mateixes oficines de Cerdanyola on, des de sempre, s’han dirigit els cinemes de la família i on, abans, hi va haver una petita pensió que acollia als primers immigrants dels anys seixanta, quan els cinemes eren un negoci que no donava suficients diners com perquè la família pogués tirar endavant...

 

Aquesta història d’èxit empresarial comença, tal com recorda Pere Sallent, l'any 1944, anys en que el seu avi (també anomenat Pere) va decidir -per motius que s’han perdut amb el temps- instal·lar-se a Cerdanyola del Vallès. Anteriorment, es dedicava a vendre i distribuir llet per les zones de la Rambla de Barcelona. La família té constància que, puntualment, ja havia organitzat algunes petites exhibicions cinematogràfiques a l’aire lliure, a recintes tancats amb canyes. Quan arriba a Cerdanyola, el primer que fa és obrir una petita sala cinematogràfica: el primer Kursaal. Eren només 500 butaques de fusta, que ja eren al mateix lloc on, avui, es troben els multicines El Punt.


 

“En aquell moment, era un mal negoci”, comenta Sallent. "Cerdanyola era un petit poble, de només 2000 habitants. Per tant, la clientela potencial era molt petita". I, a més, ja es va trobar amb competència: el cinema de Cal Ramonet. Posteriorment, es crearia una tercera sala: el cinema Savoy, promoguda per un soci seu del mateix Kursaal amb qui van trencar peres. Durant anys, la competència amb el Savoy va ser dura. I, a més, “a cara de gos”.

 

Construcció del nou cinema Kursaal, al 1961

 

Josep Sallent, la segona generació

 

Pere Sallent va morir molt jove, l'any 1951. Amb només 21 anys, el seu fill Josep va haver de fer-se càrrec d’aquell petit cinema que, fins a la data, mai havia anat gaire bé, des del punt de vista econòmic. Tan magres eren els resultats que la seva dona i la seva mare van acabar muntant una pensió al domicili familiar per acollir a alguns dels primers immigrants que començaven a arribar a la comarca. Aquella font d’ingressos va ser clau per poder mantenir obert el cinema.


 

Ho va passar molt malament”, recorda Pere Sallent. Però va aconseguir sortir endavant. En gran part, gràcies a fer-se càrrec de la gestió o propietat d’altres petits cinemes a poblacions veïnes, com Montcada i Reixac o Ripollet. També es va fer càrrec del cinema del Casal Parroquial de Cerdanyola.

 

D’aquells anys “heroics”, Sallent recorda coses com el “pase” de les bobines de les pel·lícules entre les diferents sales, que primer es feien en bicicleta, després, en moto (amb la pel·lícula lligada a l’esquena del transportista) i, als darrers anys, en cotxe.

 

1968. La primera gran remodelació del Kursaal

 

Als anys seixanta, Cerdanyola va canviar molt. La immigració havia incrementat notablement la població. Ara sí, existia un públic potencial suficient com per convertir l’empresa en un projecte rendible. Els números eren cada cop millors i Josep Sallent i la seva dona, Rosalia Puigcercós, van fer una decidida aposta de futur. Al 1962, van aixecar un nou edifici, incrementant la capacitat fins a 1.800 butaques. Aquella nova sala “gran, però encara molt modesta”, segons comenta Sallent, va funcionar, i molt bé.


 

Al 1968, els Sallent van fer l’aposta definitiva. “Es van gastar un dineral, que no tenien”, recorda ara Pere, “en contractar al millor dissenyador de cinemes de tot Espanya, Antoni Bonamusa, qui havia ja dissenyat sales tan conegudes i punteres com els cinemes Urgell o Coliseum de Barcelona, l’Iluro de Mataró o el Cinema Bosc de Vilanova”. El nou Kursaal de Cerdanyola es va convertir, així, en un local esplèndid, que marcava la diferència.

 

A més (i això era fonamental) incorporava un projector de 70 mm. Això volia dir que passava a formar part del que la legislació considerava “cinema de primera categoria”, la qual cosa li permetia incrementar notablement els preus de les entrades. Durant la inauguració (tot un esdeveniment social) es va projectar “Oliver Twist”.

 

De forma gairebé immediata, els propietaris del Savoy es van veure incapaços de competir amb el nou Kursaal i van decidir retirar-se, llogant el seu cinema als Sallent. Començaven, així, uns anys molt bons.


 

La crisi del vídeo del 1982

 

Una època de prosperitat que es veuria truncada l'any 1982. L’aparició del vídeo provocaria una crisi duríssima a gairebé totes les sales cinematogràfiques que no podien projectar pel·lícules d’estrena. Tal com recorda Sallent,“fins aquell moment -no només a Espanya, sinó a tot arreu- la pràctica habitual era que les pel·lícules s’estrenaven a les grans ciutats i posteriorment -potser un parell d’anys després- arribaven a les poblacions perifèriques. Això, però, no era un problema, perquè la gent tenia ganes d’anar al cine, i el negoci rutllava bé”.

 

Aquest model entraria en crisi l'any 1982, amb la definitiva implantació del vídeo VHS i l’aparició de centenars de videoclubs. Durant aquells anys (que van coincidir amb la incorporació de Pere Sallent a l’empresa), “tots els videoclubs tenien a disposició dels clients, de forma més o menys oberta, còpies pirates de les estrenes de cada moment. Per tant quan, finalment, aquestes pel·lícules arribaven a les sales de les ciutats petites, ja estaven totalment cremades”.


 

La crisi van ser tan dura que una de les primeres tasques de Sallent (que en aquell moment tenia poc més de vint anys) va ser tancar quatre dels cinc cinemes que, a diversos pobles del Vallès, encara gestionava la família i que tenien més de vint anys de trajectòria.

 

Pioners en la creació de multisales cinematogràfiques

 

Immediatament es va marcar un nou objectiu: convertir el Kursaal (en la seva quarta “mutació”) en una de les primeres multisales del país, amb tres sales. I encara que sembli anecdòtic, el primer cinema del país amb crispetes fetes al moment davant dels clients i amb posa-gots als braços de les butaques. La resistència dels seus pares -que no acabaven de creure en aquell format, que ell havia descobert en un viatge a l’estranger- va ser forta, però la fórmula, afortunadament, va funcionar. Segons recorda ara Sallent, “durant tres anys no vam guanyar ni una sola pesseta, però com a mínim vam poder aguantar la crisi. El més important que vaig descobrir als Estats Units van ser les crispetes fetes al moment. I els posa-gots a les butaques me'ls vaig empescar jo. Les dues coses plegades van disparar el consum de l'espectador i van ser, de llarg, el més decisiu de l'equació."


 

Poc després, donaria un altre important pas: tancar un tracte amb la Columbia, una de les 5 “majors” cinematogràfiques. Es va comprometre amb ells a crear una nova multisala (ara, amb 8 sales) si li garantien pel·lícules d’estrena. El nou model es va posar en marxa al 1991. L’any en que, finalment, el Kursaal es va convertir en un “molt bon negoci”. Poc després compraria, finalment, el local de Savoy, on es van instal·lar tres sales més. Una d'elles, de cinema de Gran Format (la més gran, en aquell moment a tot l’Estat) que també es va convertir en notícia de gran rellevància als mitjans de comunicació més importants.

 

L’eclosió massiva de les multisales

 

Ràpidament, però, van començar a aparèixer noves multisales -més grans i millor equipades- a ciutats properes. El Kursaal va haver de començar a competir, així, amb noves ofertes com les d’Heron City, Warner La Maquinista o Yelmo Sant Cugat, promogudes per grans cadenes líders a nivell mundial. Una competència dura per a una petita empresa independent, que arribava en un moment de transformació del negoci, en el qual la competència pel client havia passat a desenvolupar-se a un radi de distància major, marcat pels desplaçaments en automòbil.


 

La resposta arriba l'any 1994. El Kursaal es converteix en “El Punt”. Amb onze sales, cinc d'elles equipades ara amb grans sofàs regulables electrònicament, zona de restauració i un gran parking gratuït davant del que ja és un petit complex d’oci. Sèptima mutació. L’aposta, un cop més, és encertada. “El Punt” aguanta el cop, i es consolida com un dels cinemes de referència a la comarca. Més del 60% dels seus clients arriben, ja, de fora de la ciutat.

La Multisala del Centre Comercial Splau, a Cornella

 

Projectes cinematogràfics per tot Catalunya

 

Al mateix temps, Sallent s’ha convertit en un dels empresaris de referència en el sector. Participa activament a diversos projectes com la creació d’una multicine amb 10 sales a Manresa, un altre de 10 sales a Alzira, un primer projecte de multicines amb 14 sales a Cornellà, uns altres de 10 a Gavà... Finalment, acabarà desinvertint de gairebé tots aquests projectes per apostar a fons per un altre que li resulta molt més atractiu: el disseny i creació d’un complex de 28 sales al Centre Comercial Splau, de Cornellà, en el qual aplica tota l’experiència acumulada durant els anys “de guerra de guerrilles cinematogràfica a Cerdanyola”.


 

L’aposta és un èxit absolut. Actualment, el complex de Cornellà és, segons diu, “un monstre. Amb diferència, el primer de Catalunya per nombre d’espectadors, a poca distància del primer a nivell estatal i amb aspiracions de convertir-nos en el primer de tot Espanya aquest any 2018”.

 

El futur del cinema... i nous reptes

 

Des de l’experiència acumulada durant tots aquests anys, Sallent vaticina un futur, no gaire llunyà, en el qual subsistiran un nombre molt petit de multisales que estaran, però, molt ben equipades, al costat de grans nuclis urbans, i que oferiran un ampli ventall de serveis. En el nou món digital, el cost d’aquests equipaments tècnics serà molt alt i, a més, envelliran molt de pressa. Només grans multisales exquisidament equipades a ubicacions molt privilegiades podran subsistir.

 

Des de fa anys, treballa en un nou i ambiciós projecte. Té perfectament dissenyada una nova multisala que, està convençut, “podria deixar petit l’èxit que hem tingut amb les sales de Cornellà, que van com una moto, ja que tenen una rotació tres vegades més gran que el conjunt dels 25 primers complexes d’Espanya. Crec que sabria fer unes multisales que anirien encara millor. I, el més important, m’ho passaria molt bé fent-les".


 

Té pendent, però, trobar un centre comercial amb una ubicació geogràfica molt concreta, disposada a llogar una gran superfície, a un preu assequible. Una combinació de factors que –diu- no sembla fàcil que es pugui donar a curt termini.

 

Creu, però, que això també pot canviar de forma relativament ràpida. El sector dels centres comercials també està a punt d’iniciar una profunda transformació. Estan abocats, considera, a convertir-se en showrooms o aparadors de productes que, posteriorment, la gent comprarà online. En aquest nou escenari, per a ells pot ser molt útil incorporar un projecte com el que ell té ja perfectament definit, i en cartera.

 

També té clara una altra cosa: que el cinema mai morirà: “Quin serà el format que adoptarà en el futur? Això no ho sé. Potser la realitat virtual tingui un paper important... Però sempre hi haurà històries per explicar, i artistes disposats a explicar-les...”