Isidre Grau, escriptor: "La moda que em fa més ràbia són els whatsapps que no diuen res"

El TOT parla amb l'escriptor cerdanyolenc d'adopció sobre la seva última novel·la "L'home que perseguia la veritat"
grau
Dimarts 13 de març, Grau ha presentat el llibre a la biblioteca | Samuel Martínez

Les veritats, per molt incòmodes que siguin, sempre tenen algú que les persegueix. L'escriptor Isidre Grau, sabadellenc de naixement i cerdanyolenc d'adopció, ha escrit una novel·la precisament d'això. D'una veritat enterrada que, en aquest cas in extremis, serà rescatada per un home de 90 anys. Sense fer spoilers, Grau explica que el seu nou llibre, "L'home que perseguia la veritat", és la història de l'Andreu Novell, un home discret que està al final de la seva vida, i de l'Eduard Vilamateu, un pintor ric, que abans havia estat empresari. L'Andreu va ser el xofer de l'Eduard fins que, aquest últim, va morir en circumstàncies poc clares. Una veritat amagada que ho hauria estat per sempre si no fos pel sentit de la responsabilitat que porta l'Andreu a moure cel i terra - mai millor dit - per arribar al final de la història. 

El TOT Cerdanyola ha parlat amb Isidre Grau sobre aquesta darrera publicació, però també sobre la seva vida literària, sobre la modernitat i sobre l'ofici d'escriure.

 

Deixi'm resoldre un dubte, abans de res. Vostè té tot un seguit de textos, escrits des dels 10 fins als 14 anys, tancats a un calaix. Sortiran mai a la llum, encara que sigui revisats?

No, no tenen cap mena d'interès, encara que els conservo tots. 

 

Li preguntava perquè són els immediatament anteriors als que va escriure amb vora 30 anys. Durant molt de temps, en què es va dedicar a l'enginyeria, no va escriure. De fet, vostè ha viscut una vida entre dos mons: el de l'enginyeria i el de la literatura. Què li aporta un i l'altre?

Quan vaig acabar el batxillerat, vaig haver de decidir què feia. M'agradaven molt les lletres, però en aquell moment no es veia possible. Vaig optar per fer una enginyeria a Terrassa. A 19 anys ja vaig entrar a treballar. Era una manera de muntar-se la vida. Des d'aquell moment, vaig passar 31 anys treballant a la indústria. A la pregunta de "què em va aportar?", no em sap greu haver passat tant de temps fent d'enginyer perquè el fet de treballar a una empresa, i l'enginyeria mateixa, em van aportar sobretot una mentalitat racional i organitzativa de les coses. Era el contacte amb la vida corrent. 

 

L'enginyeria em va aportar sobretot una mentalitat racional i organitzativa de les coses, era el contacte amb la vida corrent 

 

I pel que fa al món de la literatura i la cultura?

És el que a mi m'interessa. El 1995 em vaig posar a fer classes de literatura i de tècniques de novel·la i de conte. Però fins i tot en això em va ser de profit aquella mentalitat racional que et deia.

 

Si pogués tornar enrere, canviaria alguna part del camí? Tornaria a ser enginyer?

Quan torni a néixer, començaré per la filosofia. I quan dic filosofia, vull dir humanitats en general.

 

Ha acabat cansat de la tècnica.

No es tracta d'acabar cansat, sinó que dins el pit no me la sento tan important com les humanitats. 

 

Deixem de banda aquesta part, doncs, i parlem de literatura. Vostè sempre ha escrit novel·la, conte i algun assaig com 'La maleta de l'escriptor'. Què li fa escriure un conte i què li fa escriure novel·la?    

T'he de dir que jo tinc mentalitat de novel·la. Hi ha dues grans mentalitats que són molt diferents: la que porta a novel·la i la que porta al conte. La novel·la és un pensament que jo en dic "arborescent" Les idees van creixent, és com un arbre. En canvi, el conte és una mentalitat sintètica: moltes idees es converteixen en unes poques. Un conte és com una fruita. 

 

La novel·la és un pensament que jo en dic "arborescent" Les idees van creixent, és com un arbre. En canvi, el conte és una mentalitat sintètica: moltes idees es converteixen en unes poques. Un conte és com una fruita.

 

Com construeix una novel·la?

Sóc d'esquemes, de notes, de construir i de fer unes previsions, tot i que no faig macro esquemes. El que sí que tinc són papers grans on planifico la novel·la. Em faig una visió prèvia de què vull dir. Normalment sé fins a on vull anar i sé per on aniré, però això no vol dir que no sigui lliure de canviar el camí. 

 

I els temes? Com s'inspira?

Van venint. Les idees venen i jo les vaig deixant créixer i, de vegades, desaparèixer. Les que persisteixen són les que acaben en novel·la.

 

Les idees venen i jo les vaig deixant créixer i, de vegades, desaparèixer. Les que persisteixen són les que acaben en novel·la

 

Com la que presenta avui.

En aquest cas, recordo que l'agost del 2013 jo era a una casa que tenim a Sant Feliu de Guíxols i, de sobte, se'm va aparèixer la idea al cervell.

 

Això és màgia.

No és màgia (riu), és cristal·lització. Vaig començar a veure un personatge i durant uns quants dies hi anava pensant sense escriure. A poc a poc, vaig anar veient la seva forma de vida, on vivia i em vaig adonar que m'agradava aquell personatge. Aquest va ser el primer pas.

 

Un bon escriptor té un estil propi. Sovint, aquest estil es va modificant amb el temps. És el seu cas?

El sentit final és expressar-se a través d'un llenguatge literari que, exactament, amb el temps va canviant. La preocupació que al principi tens per les paraules i pel diccionari, de mica en mica la vas perdent perquè guanyes un registre propi i una naturalitat. Et deixa de preocupar la paraula diferent i la floritura. Aquí guanya el concepte i la construcció. 

 

S'ha d'escriure de forma simple?

Mercè Rodoreda deia que "escriure és dir amb la màxima simplicitat les coses que vols". Jo també he anat cap aquí. Al final es tracta de buscar la manera de fer-se entendre a partir de la construcció i els ritmes, entre altres coses. 

 

Vostè es va inventar un món que es deia Vinyes del Savall, però que s'assemblava molt a Cerdanyola.

Vaig crear aquest món fa molt de temps, però vaig deixar d'escriure sobre això. De fet és aquesta novel·la que tenim entre mans la primera on em refereixo a Cerdanyola del Vallès amb el seu nom real, encara que té una importància secundària. 

 

Cerdanyola ja no té res d'aquell Vinyes del Savall?

No, però jo no sóc cap nostàlgic d'aquella època. No vol dir que m'agradi tot el present, però hem anat conquerint moltes llibertats.

 

És la millor part del present...

És una cosa bona, sí, però també té aspectes negatius. Avui dia falta un sentit de la convivència una mica més proper, les relacions són més fredes i més oportunistes, les xarxes socials ens donen una gran facilitat per a tot, però a la vegada una pobre relació entre la gent. Jo penso que s'ha d'evolucionar i que s'ha d'estar obert, però també s'ha de ser crític. Jo estic en contra de les modes, cada cop em sento més lliure. No em sento gens obligat a seguir res perquè sí. Avui dia, a més, és molt destacable l'analfabetisme parcial que tots tenim. La nostra societat és tan complexa que és molt difícil saber què sap l'altre. Abans, tots estudiàvem el mateix i sense parlar ja sabíem què sabia l'altre.

 

Però això és una cosa positiva.

Bé, no ho sé. Falta complicitat. És molt difícil posar-se en el cap de l'altre, saber què sap de la pel·lícula. Però és aquest el moment que vivim, ens hi hem d'acostumar. Ens hem d'acostumar al fet que cadascú sap unes coses, tot i que jo no estic conforme amb la tendència que hi ha a la hiperespecialització.

 

Tornant al tema de les modes, es tractaria de saber triar bé quina moda se segueix?

Sobretot, el criteri és que ens hem de resistir a la paraula "moda". 

 

Quina és la moda que li fa més ràbia?

La frivolitat de les relacions, dels whatsapps aquests que no diuen res. 

 

Molta gent hi coincidiria. Vostè escriurà d'això? Ja va escriure sobre el pas de Cerdanyola de l'època rural a la industrial i, després, a la de serveis? Toca escriure sobre l'era de la informació?

Sí, d'alguna manera amb les últimes novel·les he procurat treballar el present. De fet, amb aquesta novel·la ho faig. La història té lloc l'any 2015, l'únic que el protagonista és un home de 90 anys. Aquest home, però, es baralla per entrar en les eines electròniques perquè ho necessita. També hi ha un noi jove que l'ajuda. 

 

La història d'aquesta novel·la té lloc l'any 2015, l'únic que el protagonista és un home de 90 anys. Aquest home, però, es baralla per entrar en les eines electròniques

 

Què podem trobar de nou en aquest llibre que no trobem en cap altre?

Uns personatges crepusculars, un home de 90 anys i un altre que ja és mort. A banda, un ambient de final de vida. No obstant això, trobem un altre personatge jove de 20 anys, molt brillant, però que s'ha intentat suicïdar. La connexió entre l'avi i el noi, l'empatia, té molta potència. També hi ha un altre tema que m'interessava molt: quan ja s'està acabant la teva vida, quan arriben els últims moments, què queda de tot allò que has estat o has fet tu? Quina és la teva herència? En la novel·la, el noi jove agafa el sentit de la vida de l'home. 

 

Té algun punt crític?

Sí, no ens n'estarem. Hi ha una crítica cap a aquells pares i mares que "s'estimen molt el seu nen", però que s'han separat i se'l van repartint. Aquells pares que estan molt pendents de donar-li tot el que és material, però que no li transmeten afecte ni experiència. Els nois aquests moltes vegades acaben tenint una existència bastant buida. 

 

Per a qui és aquest llibre?

Per a tothom. És un llibre sense etiquetes, així i tot suposo que es podrà identificar més la gent madura. Ara bé, el personatge jove pot fer connectar una altra generació.