Sí, són aquells que acaben la conversa amb un “però si jo vull que es voti” com una mena d’exculpació final després de proclamar que el referèndum “no es farà”. Fixeu-vos: “que es voti” en subjuntiu, “no es farà” en futur inapel·lable. Aquest “no es farà” normalment ve precedit d’un “és que és il·legal”, també en indicatiu. I amb això s’alliberen de qualsevol argument extra perquè en el fons saben que no els hi cal res més. “Jo vull que es voti” però no mouré ni un dit perquè es pugui votar. És més, no li trobaré ni una sola gràcia a aquells que ho intenten.
Els “però si jo vull que es voti” acostumen a ser els mateixos que van trobar el 9N una botifarrada i ara diuen que per fer un altre 9N no cal malgastar esforços. És igual que els fets els hagin desmentit. Ja en el seu dia ens van alertar -amb pretès gest neutral de “jo només ho dic, no ho desitjo”- que el debat sobiranista repel·liria inversions. Han passat cinc anys amb les seves cinc manifestacions l’11S, un 9N amb 2,3 milions de persones votant i un 27S amb majoria independentista parlamentària i Catalunya ha recuperat índexs d’importació i exportació d’abans de la crisi. Tant hi fa.
Els “però si jo vull que es voti” acostumen a viure en una ambigüitat mal simulada, una inconcreció intencionada i una moderació que en el fons és molt radical. Defensen la legalitat (espanyola) a ultrança sense la necessitat de pronunciar la paraula “espanyola” perquè l’estat és tant present i tot poderós que la Constitució ha assolit un rang similar al de la Bíblia: per canviar-la cal un miracle. No hi ha res més còmode en política que no remar i deixar-se portar. Però no hi ha res més cínic, també en política, que –després de no remar- queixar-se que la canoa no avança.
Als “però si jo vull que es voti” els hi és igual que de divuit maneres diferents Catalunya hagi demanat votar a Espanya de manera acordada i legal i en totes s’hagi rebut un no unilateral. Tant hi fa que la única vegada en aquesta generació que Catalunya ha pogut votar el seu encaix a Espanya, l’Estatut, el Tribunal Constitucional hagi passat per damunt de la voluntat popular. Tot això al “però si jo vull que es voti” li és igual perquè és un pou sense fons. De fet, sempre trobarà pegues a com s’està intentant que realment es voti. Més que no pas la pega principal de tot això: que hi ha una de les dues parts en conflicte polític que no vol que es voti. És més, la part que sí que vol que es voti proposa que el qui voti pugui votar a favor de marxar però també de quedar-se a l’estat que li prohibeix que voti. Aquesta frase sembla un embarbussament però encara és més enrevessat el sentiment de fons. Sí, però no, per tant, no.
Es preguntaran pel cens i hi trobaran cens. Això sí, just després de proclamar que volen cens, diran que la Generalitat no pot utilitzar les seves dades personals. Demanaran validació internacional i hi trobaran validació internacional. Això sí, després de mesos de criticar i ridiculitzar les ambaixades catalanes i els viatges a l’estranger de mig govern. Exigiran un control de votació però sense tocar els funcionaris. Voldran urnes i quan les tinguin damunt la taula exigiran que siguin de cristall de Bohèmia amb incrustacions de safir. I acte seguit calcularan quantes beques menjador es podrien haver pagat amb elles. I tot això, mentre Rajoy continuarà amb una mà fumant-se un puro i amb l’altra reenviant les resolucions del Parlament al Constitucional. Ei, “però jo vull que es voti”. Doncs és molt senzill: L’1 d’octubre, voti.
