Demòcrates i republicans uneixen esforços als Estats Units per mirar d’acordar una estratègia d’urgència davant la crisi econòmica. A Espanya, socialistes i populars també es reuniran per mirar de sondejar les possibilitats d’acord per provar de fer front a la crisi amb les actuacions més eficaces que el govern de l’Estat pugui tenir a l’abast. Mariano Rajoy, segons algunes informacions periodístiques, fins i tot podria estar disposat a pactar els pressupostos generals de l’Estat amb José Luis Rodríguez Zapatero, malgrat que el mateix dia que es fa pública aquesta possibilitat el mateix líder del PP assegura que “el problema més important de l’economia espanyola és que ningú no es refia del govern de Zapatero”. Però la possibilitat d’acord és real. Malgrat les diferències entre els diferents actors (republicans i demòcrates; socialistes i populars) s’albira una possibilitat real de pacte davant d’un moment crucial. Davant d’un moment crític que demana de sentit d’Estat i de solucions. I que a nivell estatal podria aportar, a més, una provatura d’entesa entre els dos grans grups, que hauria d’alertar, i força, la resta de formacions polítiques. Sobretot pel que podria tenir això de minva en la seva capacitat d’influència en debats futurs i davant de certes unitats gens fictícies.
Però davant el moment actual, en el context de crisi econòmica, queda clar que tant els uns (nord-americans) com els altres (espanyols) no només porten l’Estat al cap, sinó que a més actuen en conseqüència, amb eines que estan al seu abast. A Catalunya, en canvi, fa dècades que s’apel•la al sentit d’estat, de país. Però la constatació de la nostra manca d’estat propi és flagrant també en les ments i en la conducta dels nostres líders. El Govern tripartit no ha actuat amb generositat respecte de la principal força de l’oposició (i al Parlament), però a més des de CiU tampoc no s’ha sabut encertar el to. No hi ha una proposta alternativa clara al desgavell que, enmig d’un context de crisi econòmica global, es debat entre què demanar a Madrid per millorar un finançament català clarament insuficient i què fer amb els pressupostos de Zapatero. Però el problema principal no és aquest. No és la manca d’alternatives o de model, ni una manca flagrant de criteri a l’hora d’acordar prioritats; que també. D’origen, el problema està en uns representants polítics que no actuen amb el sentit d’estat que els hauria d’obligar a unir-se en moments difícils. Confessava ahir Artur Mas que de vegades creu que certes crides a la unitat són “més fictícies que reals”. I té raó. Ha estat així durant bona part del procés. Però constatar-ho no hauria de voler dir resignar-s’hi.
