Sant Boi del Lluçanès. Un bucòlic municipi dels Highlands de la Catalunya central, la comarca natural i ja mig política del Lluçanès. S’hi arriba per una carretera digna per conduir. A una banda, els plataners i a l’altra un reformat passeig pensat per caminar i anar en bici. La carretera arriba a Plaça, on hi ha un forn de pa absolutament imprescindible, un ajuntament modern i un antic hotel reconvertit en residència geriàtrica. S’anomena els Munts. Hi viuen 70 residents i a hores d’ara no s’ha registrat cap contagi de la COVID 19.
No és l’única de Catalunya, ni de bon tros. Però si paga la pena parar l’orella a com han aconseguit posar la frontera. I més en un temps, on s’han registrat positius en 604 residències de les 1073 registrades a Catalunya. Segons les dades del Govern, 1.810 residents dels 35.000 que hi ha en aquests centres geriàtrics han mort per la pandèmia el coronavirus. Cal tenir present que la mitjana d’edat dels residents d’aquests centres és de 84 anys i el 90% tenen patologies greus. És un dels forats negres de la crisi que caldrà aclarir, determinar responsabilitats i posar en dubte el model, o en tot cas, la seva gestió.
La residència Els Munts és concertada. Atesa la població del territori que l’envolta té una mida més que mitjana. Hi treballen 45 persones. De fora, des d’on parlem per evitar trencar els protocols de seguretat, té el caire d’hotel d’estiueig. El secret de l’èxit que fins dijous es registressin zero contagis és haver viscut els darrers mesos amb el “neguit constant d’esquivar un meteorit”. De fet, aquesta és l’opinió del gerent del centre Carlos Cases, un tipus de verb senzill i clar que tot i mantenir la residència neta sostè una postura d’humilitat i precaució.
Cases detalla, en conversa amb El Món, els protocols que van començar a aplicar fa gairebé 60 dies quan sospitaven que el virus no passaria de llarg “ni del Lluçanès”. “No hem preguntis per què exactament, però vaig veure que havíem de prendre mesures; les notícies que arribaven d’Europa no eren gaire esperançadores”, argüeix. “Sí, ens vam avançar a l’Administració”, admet. Així es va decidir restringir les visites de familiars i les sortides de residents. “Van ser decisions difícils perquè ningú les prenia en aquell moment i s’havien d’explicar molt bé perquè sortir i rebre visites són drets dels residents i de les famílies”, comenta. Es van establir “protocols higinienitzadors” per rebre visites que gairebé reclamava una hora i mitja de procés, “pèro per prevenir una vida era una decisió raonable”. Tampoc es va permetre l’entrada de residents nous.
“Només el poble salva el poble”
En Cases explica la “gran odissea” que ha suposat aconseguir el material de protecció i els tests. “Calia donar seguretat i tranquil·litat a residents, familiars i treballadors”, ressalta el gerent. “Era desesperant, costava molt, no trobàvem material enlloc, a mida que passaven els dies tot estava confiscat, i també era complicat trobar material que tot i no fos sanitari fos útil”, narra Cases. “I al final es va complir la consigna de només el poble salva el poble”, incideix. “Els escorxadors ens van deixar granotes de veterinari, les cosidores es van posar a sargir màscares com si no hi hagués un demà”, exposa. De fet, sembla que defineixi un esforç cooperatiu i d’intel·ligència col·lectiva per prevenir la tragèdia.
El balanç va resultar concloent. Les cosidores del Lluçanès van cosir 70 bates impermeables, la Generalitat va acabar subministrant bates, gorres, ulleres i màscares, els ajuntaments de Sant Boi i Sobremunt, 300 guants; i van acabar recollint 177 bates de l’associació Alternativa de Sant Julià de Vilatorta, 80 bates de Casa Tarradellas, més de 150 pantalles de plàstic i 100 gorres. A més, el Consell Comarcal han acabat de subministrar “tot el que podien”.
“La pesta entra a Atenes pel Pireu”
Cases també assenyala, juntament amb la directora mèdica del centre, els punts febles per on el virus podria entrar. D’aquí que preguin que no entri ningú, a canvi, donen totes les explicacions. “Cal tenir present que la pesta a Atenes va entrar pel Pireu”, recorda. Amb aquesta consigna la preocupació ara és el moll de mercaderies. “Imaginem que entrin bolquers contaminats o vingui un operari a arreglar l’ascensor i a les botes hi porti el coronavirus… ja embolicaríem la troca”, sostè. Per intentar impedir-ho la residència ha comprat una màquina que emet una “boira desinfectant”. “Hem de buscar solucions creatives”, remarca. De fet, no hi ha anat la UME sinó que ha contractat empreses de desinfecció. “Parlem de seixanta dies d’estrés i 30 de confinament, són dies que tens la sensació d’estar permanentment esquivant les bales”, resum.
L’altre flanc amb què ha hagut de batallar la residència ha estat l’obtenció de tests. “Durant deu dies vam tenir tres treballadores de baixa que finalment van donar negatiu”, subratlla. En aquesta línia, també descriu l’aventura que ha suposat obtenir tests per la COVID 19. Primer uns laboratoris li demanaven 11.500 euros per 80 proves. Posteriorment va contactar amb una empresa del Masnou que subministra tests a 21 estats que li reclamaven una comanda mínima de 100.000 euros però que sortien molt barats. Cases va intentar tramitar una compra en bloc amb ACRA -l’Associació Catalana de Recursos Assistencials- que hauria suposat entre 300 i 400 euros per residència. L’operació no va reeixir a l’espera que el departament de Salut les subministrés. “Els tests són importants per donar, sobretot, tranquil·litat i prevenir”, assumeix.
La prova de cotó va ser la mort d’un resident a finals de març que va disparar les alarmes. Un epidemiòleg de l’Hospital General de Vic va confirmar que no era coronavirus. La residència ha comptat amb dos casos més sospitosos, que presentaven simptomatologia interpretable com a COVID 19. “Es va aplicar el protocol d’aïllament i, un cop fetes les proves van donar negatiu, com vam respirar”, detalla. “Estem esquivant el meteorit!”, descriu metafòricament. “És un neguit constant”, es queixa Cases que espera els quatre test de Salut que arribaran entre diumenge i dilluns. “Però em temo que fallen més que Countinho”, diu murri.
L’èxit també comporta certa ironia. Ho demostra el fet que va demanar participar de l’assaig clínic d’Oriol Mitjà i li van dir que no. “No teniu contagiats, ni morts”, va ser l’argument. Possiblement, el millor argument del món.
