El debat de prohibir o no els telèfons mòbils als instituts catalans torna a estar d’actualitat. El setembre del 2018, la ministra d’educació, Isabel Celaá, va anunciar que el govern espanyol estava estudiant l’opció prohibir aquests dispositius a les aules. El govern català però, s’hi va negar. Ara, el director d’un institut de Terrassa va presentar, el juny passat, una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per vetar els mòbils a classe. “No creiem que amb 12 o 15 anys siguin capaços de portar-los, són massa petits”, assegura Josep María Argemí, impulsor de la iniciativa.
El Parlament ha acceptat a tràmit la proposta i, segons Argemí, la recaptació de signatures -necessita 50.000 en 120 díes- començarà al setembre. La posició del govern però, sembla clara. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ja s’ha pronunciat i ha anunciat que “prohibir no és la solució”. Bargalló ha assegurat, al programa Aquí l’estiu, que l’ús del mòbil, no s’ha de vetar sinó controlar i normativitzar a l’hora que s’educa per fer-lo servir com a eina social i no d’assetjament.
L’alfabetizació digital, la solució
Entre altres punts, la ILP assegura que els telèfons mòbils tenen una elevada probabilitat “d’incentivar pràctiques malicioses o arriscades entre els joves”. El problema però, no és l’eina sinó la persona, diuen els professionals. “La importància dels mòbils entre els joves és una realitat que s’ha d’assumir. La solució no és la prohibició sinó l’empoderament i l’alfabetització digital. Qui els ensenya a fer servir les xarxes?”, diu Javier Pérez, especialista en assetjament escolar i president de l’associació No al Acoso Escolar (NACE).
En paraules de l’impulsor de la iniciativa, l’objectiu del document és posar tothom en la mateixa línia. “Volem que tothom estigui alineat en una cosa que ja s’està fent. Ho fem pel marc mental”, explica Argemí. “És com la reducció del sucre als centres públics, tothom sap que és dolent però igualment necessitem una llei superior que ens ho digui, per acostumar-nos a la idea”, afegeix. Argemí també assegura que l’ús del mòbil, o la seva presència, fomenta els fomenta el ciberassetjament. “Fa 15 anys els alumnes es barallaven a cops i ara ho fan menys perquè les agressions se succeeixen al telèfon”, assegura. El problema d’aquestes agressions no rau en el mòbil, segons Javier Pérez.
La causa de l’assetjament escolar
“El tipus d’assetjament més comú és el verbal, és a dir, els malnoms i l’exclusió. Els cops o les baralles no passen tan desapercebuts òbviament perquè criden molt l’atenció“, afirma el psicòleg. D’acord amb el president de NACE, el mòbil, pel que fa a l’assetjament escolar, només ha traslladat d’escenari els episodis de violència verbal que ja s’estaven produint a l’ombra dels docents. “El bullying té lloc als passadissos, als vestuaris, al pati allí on no es troba a l’adult -explica Pérez-, no li hem de donar poder a l’eina sinó que hem de centrar-nos en la persona. La solució a l’assetjament no depèn de prohibir un dispositiu”.
Javier Pérez avisa, però: l’opció més efectiva contra l’assetjament escolar és l’empoderament i la complicitat. “Podem posar una vigilància total però tampoc així s’acabaria amb els casos d’assetjament. S’ha d’educar, ensenyar els nens i nenes que si denuncien aquests episodis desapareixeran. El problema no respondrà només davant la prohibició d’unes hores”. El dia a dia dels nens i nenes, assegura, està ple d’adults i referents que el fan servir. “Aprenen del que veuen no del que se’ls diu. Quantes vegades han vist els seus pares treballant davant una pantalla o enfadant-se amb el mòbil?“, es pregunta Pérez.
En un costat totalment oposat al d’Argemí hi ha Josep Fígols, CEO de B-Resol, una aplicació mòbil per lluitar contra el ciberassetjament escolar als instituts catalans. “El telèfon és una part intrínseca dels nens i nenes, fins i tot és part de la seva vestimenta. El terme “nadius digitals” no és gratuït sinó que l’ús d’aquests dispositius és natural per a ells”, explica Fígols, que assegura que “el que s’ha de fer és estudiar i analitzar per què se senten tan còmodes amb els mòbils”. Fígols va promoure un software que ajudava a denunciar casos d’assetjament escolar a través d’una xarxa d’estudiants i docents dels centres on es va fer la prova pilot. “S’ha aconseguit trobar casos perillosos que podrien haver empitjorat. Si les donem les eines, els nens i nenes es pronuncien”, relata. Segons dades d’UNICEF, l’edat mitjana en què els nens i nenes espanyols tenen el seu primer dispositiu és quan fan 8 anys. La Fundació Jaume Bofill, que promou el canvi i la transformació social, assegura que el camí correcte és “combatre el mal ús i l’abús” dels dispositius. “Cal informar els pares i les mares perquè prenguin consciència i coneguin els beneficis i perills de la tecnologia”, asseguren.
La importància de formar els professors
Una de les problemàtiques que relata Argemí és la complexitat que porta la introducció dels mòbils a l’àmbit escolar. “A partir d’un fet, qualsevol cosa es pot considerar un cas d’assetjament escolar”, explica l’impulsor de la ILP en relació a què l’univers digital que ofereixen els mòbils és un terreny que els docents no poden controlar. “És inviable, com a centre públic no tenim personal per cobrir això“, assegura. Argemí també explica que la presència d’aquests dispositius dificulta la feina del personal docent. “Jo com a professor, per exemple, veig que els problemes es tracten en xarxa -explica-. Si dos amics es barallen, un li explica a un cosí i aquest li envia un missatge a la mare. En no res, ella truca al centre per saber què ha passat”. Segons Argemí, aquesta comunicació en xarxa impedeix que l’episodi es tracti amb tranquil·litat i calma.
“Els professors tenen molta feina sobretot ara amb el concepte de la immediatesa que porten els mòbils”, etziba Javier Pérez, qui també recorda que, malgrat que l’escenari sembli difícil, s’ha de superar aquesta realitat i començar a educar els alumnes, els professors i els pares. “Els protocols ja eren antiquats i ara amb aquest escenari cal una formació massiva del professorat. Els problemes d’assetjament són estructurals, necessitem solucions realment útils i prohibir els mòbils no ho és. Hem d’admetre que existeixen i incloure’ls dins la solució”, conclou.
