Sant Joan proporciona una de les nits de l’any més alegres i pensades per a la diversió, a més d’una de les ofertes gastronòmiques més llamineres amb les famoses coques. Però no sempre es compleix aquest pla feliç. La matinada del 24 de juny del 2010, poc després de mitjanit, la sang de molts catalans es va glaçar en plena revetlla de Sant Joan. Les primeres informacions eren confuses, però hi havia hagut un atropellament massiu a les vies del tren a Castelldefels Platja. I hi havia diversos morts. Com en un malson, moltes famílies van haver de córrer a localitzar fills, nebots, germans i amics que havien anat a celebrar Sant Joan a la platja per saber si estaven sans i estalvis.
Dotze d’aquestes famílies no van aconseguir trobar-los vius, i per a algunes començava una tortura de dies fins que es van poder identificar tots els cadàvers amb seguretat, una feina complicada que va requerir un gran esforç de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, situat a la Ciutat de la Justícia, que va haver d’activar tots els reforços per enfrontar-se a aquell horror i fer unes complicades autòpsies. Catorze persones més van resultar ferides greument.
Una passarel·la tancada a l’estació de Castellefels Platja, clau de l’accident
A poc a poc es va anar sabent què havia passat i per què s’havia produït la tragèdia. Una multitud de gent, la gran majoria joves, anaven amb un tren de Renfe Rodalies que havia sortit poc després de les onze de la nit de Barcelona en direcció cap a Sitges. A les 23.23h arribava a l’estació Castelldefels Platja. En va baixar una gentada i de seguida es van col·lapsar els accessos al pas subterrani per on calia anar per travessar les vies sense perill per anar cap a la platja, destinació de tota aquella colla de joves desitjosos de passar una nit de festa. Una passarel·la elevada que hauria permès també passar a l’altra banda de les vies estava tancada des que s’havia remodelat l’estació, uns mesos abans, i s’havien posat barreres per impedir que els passatgers s’hi colessin sense bitllet. Tothom havia de fer servir el pas subterrani, i per sortir de l’estació s’havia de passar, un per un, per un torniquet. Es va produir una aglomeració, l’estació no es buidava. I alguns dels joves, una trentena, van perdre la paciència i van decidir travessar cap a l’altra andana directament per la vies.
Un tren procedent d’Alacant i el xiulet polèmic
La tragèdia es va desencadenar perquè just en aquell moment va entrar a l’estació un tren Alaris, de llarg recorregut i, per tant, circulant més ràpid que un Rodalies perquè no s’havia d’aturar en aquella estació secundària. Havia sortit d’Alacant en direcció a Barcelona i acabava de travessar el túnel del Garraf de la via quan el conductor va veure amb horror que hi havia gent passant per les vies. Va intentar frenar com va poder i va fer sonar el xiulet del tren per alertar els afectats perquè s’apartessin, però el comboi anava a 139 km/h i no va poder evitar atropellar gairebé trenta persones. Les primeres investigacions van concloure, però, que el maquinista havia actuat correctament i que ni tan sols s’acostava al límit de velocitat que tenia aquell tipus de tren en aquell punt, que era de 150km/h. Tanmateix, les famílies de les víctimes van reclamar en un recurs que s’investigués més a fons perquè la botzina del tren només va sonar quan ja era massa tard, en lloc d’haver-se fet sentir com a avís que s’acostava.
Imprudència de les víctimes o negligència de la companyia?
Molt aviat va sorgir la polèmica sobre de qui era responsabilitat de la tragèdia. Els passatgers havien creuat les vies, que està totalment prohibit pel perill evident que implica, però la passarel·la elevada estava tancada en un dia de molta afluència. I es va obrir el debat sobre si les sortides estaven prou ben senyalitzades i preparades per engolir prou gent, una qüestió que més que sobre Renfe podia recaure en Adif, l’altra empresa pública vinculada al transport ferroviari estatal i que és la titular de la infraestructura, que inclou les estacions. Fos com fos, des del ministeri de Foment, que en aquell moment encapçalava el socialista José Blanco, va mantenir des del primer moment que la imprudència dels passatgers havia causat el desastre.
La implicació de l’ambaixador i el cònsol de l’Equador
Moltes de les víctimes eren joves equatorians que acudien a la platja de Castelldefels per veure l’actuació d’un cantant del seu país en aquella nit d’estiu. Enmig de la polèmica, per tant, van fer també la seva entrada en escena l’ambaixador de l’Equador a Madrid, Galo Chiriboga, que es va desplaçar a Catalunya per conèixer els detalls de la investigació i reunir-se amb les famílies afectades, i el cònsol de Barcelona, Freddy Arellana, que es va mostrar molt crític amb la posició de la Generalitat, aleshores presidida pel socialista José Montilla, per haver acusat les víctimes d’una imprudència, la mateixa tesi que mantenia el ministeri, dirigit també pel PSOE.
