Aquest 28 de juny se celebra un any més el dia de l’Orgull, dedicat als membres del col·lectiu LGBTI. L’edició d’enguany, confinada per la Covid-19, no compta amb la gran manifestació festiva del Pride que recorria l’avinguda del Paral·lel, però sí s’ha celebrat la manifestació de col·lectius amb reclamacions més polítiques aquesta dissabte a la tarda a Barcelona.
A Catalunya, aquest 2020 es compleixen sis anys des de l’aprovació de la Llei contra l’homofòbia a Catalunya el 2014, un dels instruments que seria crucial per a la seva implementació, el Pla Local LGTBI, però amb prou feines s’ha posat en marxa en uns 78 municipis dels 947 que té país, segon les dades del Govern. De fet, a la web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, només consta la informació pública de cinc plans locals: els de Cerdanyola del Vallès, Reus, Ripollet, Viladecans i Vilanova i la Geltrú. De la seva banda, alguns consells comarcals disposen d’un pla LGBTI, però també són pocs. De les 42 comarques, disposen de pla només tres consells comarcals tres: Baix Ebre, Conca de Barberà i Osona. És a dir el 7,14%. Pel que fa a diputacions, només una, la de Barcelona, disposa d’una “Guia per a l’elaboració de plans locals LGBTI”, publicada el 2016.
Disposar d’un pla local LGTBI no és un assumpte menor, si es té en compte que es considera com l’eina fonamental per garantir el compliment i fer plenament efectiva la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. De fet la llei obliga els ens locals, comarcals i la Generalitat a garantir el compliment de la norma, que té per objectiu desenvolupar i garantir els drets de les persones LGBTI, i evitar situacions de discriminació i violència. Això ha de permetre viure en plena llibertat la diversitat sexual de gènere de les persones en qualsevol punt del territori català.
Sis anys després d’aprovada aquella norma, la majoria de municipis catalans no disposen del pla que ha d’ajudar a implementar les transformacions necessàries, malgrat que existeix una metodologia de treball, com al que fixa la Guia de la Diputació de Barcelona. Aquesta guia es plantejar acompanyar els municipis petits, mitjans i grans alhora d’elaborar un Pla Local LGTBI per mitjà de diferents fases i a partir de la selecció d’un seguit d’àmbits prioritaris de treball. L’objectiu és facilitar una eina per dissenyar i implementar programes i accions transversals per tal de donar resposta a la Llei contra l’homofòbia.
Les dades de desenvolupament de plans en aquest àmbit posen en evidència que els la gran majoria de municipis catalans no han iniciat cap transformació per tal de ser més inclusius i en molts casos les polítiques públiques a favor del col·lectiu no passa de penjar banderes de l’Arc de Sant Martí el 28 de juny.
A banda dels plans locals LGBTI, la Generalitat va començar a teixir el 2016 una xarxa per a l’atenció integral de les persones del col·lectiu. Es tracta dels anomenats SAI, un servei de proximitat que s’adreça a les persones LGBTI i a les seves famílies que necessitin informació, assessorament o acompanyament, o bé que hagin patit o estiguin en risc de patir discriminació o violència per orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere.
Segons el Govern, els SAI també promouen la sensibilització i ofereixen informació a persones i entitats per tal de mostrar la diversitat d’orientació sexual i d’identitat de gènere i prevenir LGBTIfòbia. La xarxa disposa actualment de 78 punts a tot el territori.
Manca d’inversió
El president de l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya (OCH), Eugeni Rodríguez, considera que el territori català és molt ampli, però la majoria de la població es concentra a la ciutat de Barcelona, que disposa del seu propi pla d’igualtat pel que fa la diversitat sexual. Amb tot, però, Barcelona sola no és tot Catalunya i la Llei contra l’homofòbia empara tots els ciutadans catalans, visquin on visquin. Ara per ara, la manca d’inversió en plans locals fa difícil que els consistoris i la Genralitat compleixin amb allò que estan obligats a fer complir.
Rodríguez considera que bona part de la responsabilitat recauria en l’administració de la Generalitat: “Sempre reclamem que és cabdal que el desenvolupament de la Llei del 2014 la desenvolupi el Govern, que és qui ha de tenir les eines i els recursos”. Es tracta de garantir que la protecció de drets i llibertats del col·lectiu LGBTI arribi a tot el territori i no només a grans ciutats. En el cas de municipis petits, l’OCH creu que les diputacions haurien d’assumir la responsabilitat en aquest àmbit.
Per poca població que sigui, el fet de no trobar el suport de l’administració fa que membres del col·lectiu LGBTI en entorns hostils puguin veure’s en situacions de risc. “Les polítiques públiques són molt importants, hi ha coses que són gratis, per exemple el nomenclàtor, que un carrer es digui de l’alliberament gai, farà que els membres del col·lectiu pensin que el que ells són no serà una costa tan greu; també un banc pintant, o que la biblioteca del poble hi hagi llibres i que això s’acompanyi amb una campanya”. Aquestes mesures, diu Rodríguez, es poden aplicar sense fer grans inversions i poden dur-se a terme mentre no arriba el pla local LGTBI.
Aquesta és una eina que Rodríguez qualifica d’“importantíssima” perquè permet donar resposta a necessitats a partir de diverses eines ja sigui en el marc escolar com en temes de seguretat. Les policies locals, per exemple, són vitals per garantir la protecció dels drets del col·lectiu, “per tota la qüestió dels insults i les agressions”. Els plans també són una forma de “poder començar a treballar amb tots els operadors que han d’estar disponibles”. Rodríguez pensa que en municipis de més de 10.000 habitants hauria d’existir un pla d’aquestes característiques. Pel que fa al Servei d’Atenció Integral l’haurien de tenir municipis a partir de 20.000 habitants. L’OCH considera que caldria impulsar aquests SAI amb més inversió i amb professionals que puguin atendre adequadament els usuaris.
Anar més enllà del simbòlic
La manca de suport institucional al col·lectiu mb accions que vagin més enllà del simbòlic fan que migrar a zones urbanes sigui la única sortida per moltes persones que volen viure plenament en llibertat. És el que Rodríguez considera un “exili” cap a grans ciutats. En cas contrari, en moltes casos les persones que romanen en entorns menys massificats han de viure un exili interior, en la clandestinitat, amb la por i la discreció per tal d’evitar mostrar-se tal com són públicament.
Garantir els drets dels membres del col·lectiu en qualsevol punt del territori podria frenar el fenomen migratori per raons d’orientació sexual. La migració LGBTI està marcada pels casos de joves no independitzats que han sortit de l’armari de forma voluntària o involuntària i són expulsats de les seves llars i es veuen obligats a buscar un lloc on viure. En zones rurals la diversitat sexual pot ser més difícil de ser assumida. El col·lectiu LGTBI tendeix a concentrar-se en àrees metropolitanes més poblades, generalment a causa de l’aparició d’una cultura LGBTI urbana que produeix una major inclusió i que accepta la diversitat sexual.
