La pandèmia de la Covid-19 ha imposat severes restriccions en totes les activitats humanes que suposen una indefugible proximitat física. Entre aquestes hi ha per descomptat també les de caràcter religiós, que han merescut fins i tot mencions especials en el catàleg de restriccions. Governs a tot el món s’han vist obligats a decretar-les amb l’objectiu d’aturar la propagació d’un virus que salta de cos a cos quan se li ofereix l’oportunitat. La Setmana Santa, el Ramadà o la peregrinació hindú del Kumbh Mela que acaba al Ganges —i que aquesta setmana ha estat notícia per imatges d’una gernació al riu— són només algunes de les festivitats religioses que s’han vist afectades per la pandèmia. Cada religió però ha tingut una resposta diversa davant de l’emergència sanitària global. Cecília Delgado Molina, investigadora postdoctoral del l’ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), un centre de recerca vinculat a la UAB especialitzat en l’estudi de la religió des de la perspectiva de les ciències socials i humanes, ha investigat els darrers mesos sobre aquest assumpte —especialment a l’estat espanyol i a Amèrica Llatina— arribant a algunes conclusions. En conversa amb EL MÓN Delgado ha advertit que cal distingir dues dimensions: per una banda, el que passa amb els creients, i per l’altra, què succeeix amb les institucions.
Amb les seves observacions Delgado ha pogut constatar que “en termes generals les religions més institucionalitzades, el judaisme —i en general el cristianisme i sobretot el catolicisme— i també l’islam han donat suport a les mesures sanitàries”. Aquest suport ha estat sobretot clar pel que fa a conferències episcopals, rabins o imams. “Des del principi han acceptat respectar les mesures i la percepció és que els catòlics són els que més s’alineen per seguir les normes, són els més obedients amb aquestes mesures”, explica l’experta.
Ara bé, si bé al principi es pensava que la situació seria temporal, amb el pas del temps les mesures contra el virus s’han hagut de prorrogar. L’esperança de la curta temporalitat ha desaparegut. Això ha suposat un altre impacte inesperat per a les institucions religioses. “Apareix un problema en la vida quotidiana per a les persones i també per a les institucions, que té a veure amb l’aspecte econòmic, el tancament de temples; això fa que moltes activitats estiguin suspeses i genera pressió econòmica”, comenta Delgado. Moltes institucions religioses obtenen recursos per les donacions de les persones que assisteixen als cultes. La investigadora recorda que moltes esglésies petites han tingut problemes perquè les institucions religioses no necessàriament estan descentralitzades ni tampoc hi ha una transferència de recursos dels arquebisbats. A Amèrica Llatina, per exemple, on es funciona gràcies a l’economia informal, aquesta ha quedat destruïda i moltes esglésies s’han convertit en bancs d’aliments per tal de pal·liar les conseqüències de la pandèmia en barris populars.
Un altre impacte de la pandèmia es troba en la dimensió de com es viu el culte i això afecta a tothom. El procés de digitalització de la vida que es veu en molts àmbits també es trasllada en com viuen les persones la seva fe. “Fets com el teletreball l’estem veient també en la vida religiosa, han aparegut múltiples aplicacions pels mòbils per promoure l’oració, grups de WhatsApp i Telegram, on la gent es manté en contacte”, descriu Delgado. En plataformes com ara Facebook han proliferat les transmissions de rituals religiosos, que abans eren tancats pels assistents i ara això permet que més gent s’hi afegeixi des de casa. “Aquesta transformació encara no sabem si es mantindrà en el temps”, remarca la investigadora de l’ISOR.
Fets com aquests denoten que “la dimensió comunitària del fet religiós està sofrint molt” i això és veu agreujat pel fet que “les tres grans religions monoteistes en les seves múltiples expressions” van patir la primera onada de ple durant les seves “tres grans festivitats”, de març a abril l’any passat, i d’una altra manera aquest 2021. En aquell primer moment, hi va haver menys pressió perquè es permetessin les celebracions, però ara la fatiga pandèmica també es comença a notar en les comunitats: “No es pot viure igual l’experiència religiosa sense el vincle comunitari perquè no estem parlant d’espiritualitats individualistes com l’hinduisme, que és diferent”. La recent celebració al Ganges, que ha aixecat alarma perquè coincideix amb una gran explosió de casos de Covid-19 a la Índia, es produeix només cada cinc anys. Seguir unes normes contra la pandèmia en aquest cas resulta més complicat perquè l’hinduisme “té com a característica l’autonomia, que fa que no hi pugui haver una línia més vertical”.
L’Església Catòlica catalana es digitalitza
L’Església Catòlica catalana ha intentant adaptar-se als nous temps. L’experiència pandèmica després d’un any d’inici de l’emergència sanitària es llegeix de forma positiva. El portaveu de l’Arquebisbat de Tarragona, Mossèn Simó Gras, en conversa amb EL MÓN, explica que la primera reacció després del xoc inicial va ser “intentar analitzar amb velocitat el que estava passant i les conseqüències a curt, mitjà i obrint-nos al llarg termini”. Això va fer que s’abordés la reflexió sobre “què fer per continuar responent a la voluntat que tenim de ser comunitat cristiana i de quina manera havíem de respondre com allò que som, com a cristians que intentem viure la nostra fe, compartir-la i comunicar-la”, comenta Mossèn Gras.
La digitalització, com apuntava Cecília Delgado, és també un dels aspectes que el portaveu de l’Arquebisbat de Tarragona cita com important per superar aquesta experiència. “Les diferents comunitats i bisbats —assenyala Mossèn Gras— van intentar respondre amb creativitat davant de la situació de pandèmia, confinament i semiconfinament; han estat moltes iniciatives enfocades a mantenir viva la nostra experiència espiritual, vital i existencial i hi ha hagut creativitat per tal de trobar la manera de mantenir la vida espiritual cristiana, la vida litúrgica i tot el que és la nostra expressió més caritativa i solidària”. De fet, una de les conseqüències de la pandèmia ha estat la reactivació de les Càritas, malgrat les dificultats dels voluntaris per sortir al carrer. “S’han trobat canals perquè la nostra caritat no quedés confinada, la societat ho reconeix i ens sentim agraïts de poder mostrar el nostre millor rostre amb la voluntat d’ajudar”, remarca.
Però a banda d’aquests aspectes, l’Església Catòlica catalana també ha tingut en el món digital el suport fonamental per “acompanyar persones que vivien la soledat” i especialment aquells que “vivien la malaltia”, diu Mossèn Gras. Pel que fa a l’acompanyament en el dol, apunta, “l’Església ha tret el millor d’ella mateixa; hem hagut de reformular coses a través de mitjans telemàtics i les xarxes socials, hem improvisat, però ja teníem un bagatge d’aprofitament de recursos digitals que ens ho ha fet relativament fàcil; a alguna comunitat li ha costat més que a d’altres, però en conjunt a Catalunya hem estat àgils i ràpids, hem estat complets, sense deixar cap dimensió de l’Església descuidada”, subratlla. De cara al futur, Mossèn Gras opina que encara falta perspectiva, però “segurament la incorporació del món digital a la vida de l’Església, en la manera de treballlar, ha vingut per quedar-se”.
2 
