Laura Batlle Bayer és investigadora de la Càtedra UNESCO de Cicle de Vida i Canvi Climàtic ESCI-UPF. El malbaratament alimentari i la fam al món són dos reptes globals enormes, i la pandèmia de Covid-19 ha mostrat com de fràgils són els sistemes socials, econòmics i alimentaris arreu del món i la necessitat d’emprendre accions decidides perquè, i encara més actualment, la interrelació entre les societats humanes fan que els problemes d’un resultin, al cap de res, els problemes de tots.
El malbaratament alimentari és un problema greu. Un terç del menjar produït es llença, i no només això sinó que, segons indicava un estudi el 2019, si aprofitéssim bé cada animal que mor les emissions de CO2 derivades de la ramaderia caurien un 30%.
És evident que si es redueix el malbaratament no cal produir més i això té molts beneficis. En aquest mateix sentit és interessant fixar-nos no només en com produïm sinó, també, en com consumim. Si canviem la nostra dieta, menjant menys productes d’origen animal, i reduïm el malbaratament, podem alimentar tota la població de la Terra sense que les emissions de gasos d’efecte hivernacle vinculades a la seva producció augmentin respecte les actuals.
El planeta té capacitat per alimentar la seva població de manera sostenible?
Actualment es produeix prou com per alimentar tota la gent de la Terra, però hi ha un problema de distribució i de desigualtat que fa que els aliments no arribin a tothom. Una altra cosa és si, ara mateix, està sent produït de manera sostenible, i és aquí on hi ha molt a millorar.
Com a individus, què podem fer per contribuïr a aquesta possibilitat?
Reduïr el malbaratament mitjançant l’aprofitament i una compra racional està clar que ajuda, però la dieta és un factor encara més important. El ciutadà mitjà de l’estat espanyol menja un 50% més de carn del que seria recomanable per a la salut. També s’hauria de triplicar el consum de llegums i menjar més fruita i més vegetals, ja només pel benestar de la persona. Tot i que també és cert que el que segueix les recomanacions de salut també acaba seguint les de sostenibilitat. El que passa és que, amb el desenvolupament, es tendeix a menjar més carn i més processats, que tenen un impacte ambiental molt més gran. Els petits canvis de dieta són primordials. Si tothom mengés com ho fem nosaltres, ja podríem plegar.
La producció del menjar que acaba llençat és l’origen d’un 8-10% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Eliminar el malbaratament, d’entrada, faria caure molt la nostra contribució a l’escalfament global.
Exacte, i a més el 60% del malbaratament té lloc a les llars. És molt important.
Tot està relacionat, però, i els plans de mitigació del canvi climàtic, de sostenibilitat… els ODS de Nacions Unides, no depenen només dels individus sinó també dels estats i les empreses.
Calen bastants canvis i s’està treballant. Cal mirar com es produeix i com es distribueix, a nivell global hi ha moltíssim per millorar, també d’accés als aliments i que la gent es pugui permetre una alimentació sostenible. Als països occidentals és més fàcil perquè hi ha més oferta però hi ha altres llocs del món on no es pot. A nivell global, segons un informe de la FAO, hi ha 3.000 milions de persones que no poden pagar-se una alimentació saludable i sostenible.
Els productes de proximitat o ecològics, d’altra banda, també són més sostenibles però solen ser més cars.
Aquí entra la necessitat d’una política alimentària que reguli aquestes desviacions, també les que fan que els aliments que venen de molt lluny siguin més barats. Aquí cal implicació política, perquè si volem que la gent s’alimenti bé hem d’assegurar que hi tingui accés. En l’àmbit metropolità de Barcelona, per exemple, el Pla Estratègic Metropolità, ha fet una carta alimentària on es prepara l’Agenda 2030 en les polítiques d’aquesta matèria, que és un tema molt important.
Fa ben pocs dies que la directora general de la UNESCO, entre d’altres, va remarcar la importància de respectar la natura perquè ens hi va la supervivència i va demanar accions decidides i globals. La indústria també hi té molt a dir, en això.
Hauran de saber detectar les noves necessitats socials i ambientals. Si hi ha un canvi de dieta, l’empresa s’hi ha d’adaptar. Hem de menjar menys fuet? Doncs ho hem de fer, i quan passi els productors s’adaptaran a una nova realitat que ha de començar pel consumidor, que té molta força en aquest canvi necessari
A principis de 2019, de fet, un gran grup d’inversors van exigir a les empreses de menjar ràpid que reduissin les emissions de CO2 de les matèries primeres. No pas pel futur de la Humanitat sinó pel dels seus diners.
És molt interessant, això. De l’altra banda, a més, també trobaran que a nivell europeu la versió comunitària del Green New Deal i l’estratègia ‘farm to fork’ els faran canviar. D’aquí uns anys la sostenibilitat serà una informació habitual en l’etiqueta d’un producte, i caldrà veure com reacciona el consumidor. Entendre tanta informació és difícil i caldrà fer-ho bé, sent clars: l’impacte de l’envàs, el de l’aliment… i potser no tens temps d’informar-te tant. Cal comunicar-ho bé.
El consumidor ha d’estar informat però també ha d’estar conscienciat de quin és el resultat de la seva compra i la importància de les seves tries.
Per això també cal explicar-ho bé. Dir quants quilos de CO2 s’han emès per produir un tros de carn, per exemple, no és senzill d’entendre. Cal que tinguin referències i és el que s’està intentant, comunicar un tema tan complex i tan essencial alhora. Potser la solució és fer com les etiquetes energètiques de les neveres, per exemple, o el Nutriscore, tenir una classificació clara que faci entendre què mengem. Fa temps que s’estan fent proves pilot en aquest sentit, les etiquetes europees d’Environmental Footprint. Tenir aquesta facilitat seria ideal i hi també hi entra la indústria, que han d’estar d’acord en com es faran aquests càlculs… és complex.
Quines perspectives reals hi ha que tots aquests canvis tan necessaris es produeixin a la velocitat que cal?
A nivell global és molt difícil. Localment és una altra cosa. Espero que d’aquí a 10 anys la cosa hagi canviat bastant. De fet, si hi pensem, a nivell de dieta, abans deies que eres vegetarià i es reien de tu, i ara s’ha normalitzat. Ha estat en força poc temps. Crec que la cosa anirà a poc a poc però esperem que tot plegat es noti. Dependrà de la política, la comunicació, l’educació… a Barcelona, per exemple, estan fent una prova pilot de menús sostenibles a les escoles, i és un pas per al futur però a més ho transmetran a les seves famílies. Com va passar amb el reciclatge, també.
