La pandèmia genera un nou conflicte familiar: la culpa per haver portat la Covid a casa

Els psicòlegs alerten que la mala gestió d'aquest sentiment pot causar problemes d'autoestima i afectar la personalitat

Les conseqüències emocionals i psicològiques de la pandèmia han quedat amagades per l’allau de xifres de contagis, però algunes estan ben presents en el dia a dia dels psicòlegs que aborden les situacions que l’emergència sanitària ha originat. Una de les conseqüències més habituals, poc visibilitzada, és el conflicte viscut en l’interior de moltes famílies per la gestió del sentiment de culpa quan a algú del nucli familiar se’l responsabilitza d’haver “portat el virus a casa”, expliquen psicòlegs consultats per El Món. Les conseqüències que aquesta situació pot tenir per a les persones assenyalades a casa per aquest motiu poden condicionar la seva personalitat per tota la vida.

Pel psicòleg relacional Enric Soler, professor dels Estudis de Psicologia de la UOC, aquestes situacions no estan sent visibilitzades perquè són qüestions que “quedaran en la intimitat com a secret familiar”. Posa d’exemple el cas d’un adolescent que hagi estat el primer a infectar-se en un domicili i a partir d’ell s’hagi contagiat un avi que finalment hagi acabat morint. “La família no ho compartirà amb la resta de la societat, formaria part de les coses que estarien mal vistes, així que es tendirà a protegir l’adolescent i es produirà un canvi en les relacions: quedarà establert un sentiment de culpa, per una banda, i un deute crònic per l’altra, perquè el pare pensarà que estima el fill amb bogeria però que aquest, al mateix temps, li ha fet una jugada molt grossa”.

La presidenta de la Secció de Psicologia d’Emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Anna Romeu, reconeix que aquestes dures situacions familiars s’han estat produint al llarg de tota la pandèmia i sobretot en les primeres onades quan les conseqüències d’introduir el virus a casa eren més nefastes. “Ara passa menys perquè les repercussions no són tan grans, la majoria de persones grans i vulnerables estan més vacunades, però en el primer any ha passat moltíssim, hi ha hagut gent que ha estat molt greu i que ha mort, i qui havia entrat, entre cometes, el virus a casa s’ha sentit molt malament i això ho hem comprovat en les trucades”, explica Romeu.

La culpa queda dins de casa

La psicòloga recalca que “la culpa és una cosa que queda molt a dins” i no se li dona visibilitat, queda literalment “dins de casa”, però tot i això encara en entorns familiars s’estan produint conflictes a causa dels contagis. “La Covid pot començar per un i als altres els pot trencar la vida; si no passa res això es queda aquí i ja està, però el problema és quan hi ha hagut conseqüències greus per als altres”, comenta Romeu. En contacte amb persones que han viscut aquesta situació, la psicòloga afirma que hi ha qui experimenta “un sentiment d’estigmatització i de sentir-se diferent, de tenir la por d’haver realment pogut perjudicar algú de forma important”.

Romeu hi insisteix: “La culpa té moltes variants i aquesta és molt evident: el primer que entra el virus a una casa sent totes aquestes emocions, si no va a més i tothom no agafa la malaltia o la passa lleugerament s’acaba aquí i queda com una anècdota, però és diferent si hi ha conseqüències serioses, si algú ho passa molt malament, agafa la Covid persistent o acaba morint”.

La tragèdia podria encara ser pitjor si a més a aquest sentiment de culpa se li afegeix una altra càrrega: haver-se infectat quan s’estava saltant alguna restricció de la Covid-19, alguna festa o trobada il·legal excedint el número fixat per les autoritats per a poder reunir-se: “Quan ens saltem una norma és perquè les persones vivim amb un sentit d’invulnerabilitat que de vegades és massa gran, pensant que a nosaltres no ens passarà; aquest és un pensament que tenim tots, el perill et queda lluny, ho veus per la televisió, ho escoltes a les notícies, però si no tens un cas proper no sents que et pugui passar a tu i és més fàcil que baixis la guàrdia”.

Pel que fa al sentiment de culpa, Romeu remarca que es tracta d’un aspecte que s’inclou dins “del procés de dol, sempre que hi ha una mort traumàtica”. La psicòloga considera que es pot comparar amb el sentiment que pot tenir algú que ha tingut un accident mentre conduïa i com a conseqüència ha mort el copilot. Aquesta situació pot generar en la persona el fet que comenci a tenir “actituds de por excessiva” i “a partir d’aquí tot es pot veure afectada des de l’autoestima fins a qualsevol aspecte relatiu a la personalitat”.

En el cas d’adolescents aquest sentiment pot generar més problemes perquè és l’etapa de formació de la seva personalitat. Aquí hi entra en joc el paper de la família. “Si els pares li envien missatges de culpabilització, el jove pot tenir molts problemes i acabar passant-ho molt malament; en canvi, si saben diferenciar entre responsabilitat i culpa i saben calmar l’adolescent és més fàcil que aquest aprengui de l’experiència i entengui el que ha passat i pugui continuar endavant, tot i que sempre se’n recordarà”. En el cas de persones més grans, aquesta situació dependrà de quina sigui la seva història i de com ha viscut diferents situacions, “de com l’hagin afectat i de com les hagi gestionat”.

Comentaris

    Docent 11/07/2021 11:43 am
    No acabo d'entendre la intenció de l'article. Òbviament s'ha de diferenciar entre aquells que han "portat el virus a casa" malgrat anar en compte d'aquells que simplement s'han passat pel forro tota precaució. Els docents hem passat el curs intentant que els alumnes fossin responsables, no es barregessin i complissin amb la higiene de mans i la mascareta, per després veure com a la sortida del centre, molts d'ells s'ho saltaven tot. "Total, només es moren els vells" era la consigna d'un percentatge elevat d'alumnes. Portar la mascareta és dur però necessari per a tothom. No entenc que es tracti als adolescents com a éssers incapaços d'assumir cap responsabilitat, perquè els actes tenen conseqüències. Què hi ha de les festes clandestines? Quina mena d'adults esperem que siguin? És una sobreprotecció errònia. Qui ens diu que el futur no ens hagi de portar desafiaments encara més grans que requereixin prudència i solidaritat fent esforços que sovint no ens venen gens de gust?
    ja n'hi ha prou 11/07/2021 12:24 pm
    Aixó no s'ho creu ningú. No sé de quines famílies parleu. De les que tenen sang a les venes,cap,i amb sang catalana, tampoc. Us inventeu les notícies a un nivell que fa plorar, o riure, és igual. Desprès d'un any i mig, sabem de què parlem. Prou feina es té en haver de cuidar malats, com per anar-nos culpant entre nosaltres. Aixó és el que voleu fer creure, però no és cert. A Madrid, a España, ells s'ho saben. Entre nosaltres, NO.

Nou comentari