Joan Guix (Barcelona, 1950), exsecretari de Salut Pública de la Generalitat, trenca el silenci amb aquesta entrevista a EL MÓN vuit mesos després d’haver abandonat el càrrec per raons de salut. La seva marxa va deixar el càrrec vacant durant dos mesos, fins que Josep Maria Argimon va acceptar la responsabilitat. Ha passat un any des que van començar a arribar les primeres pistes del que es creia que era una síndrome gripal i que, pocs mesos després, ja havia causat milers de morts. Guix, que va ser regidor d’ERC a l’Ajuntament de Reus —ha militat abans al Front Nacional de Catalunya, el PSAN, el PSUC i ICV— i va arribar a Salut amb el conseller Toni Comín, recorda com es va afrontar la gestió de la primera part de la pandèmia i n’analitza críticament alguns aspectes. La conversa es va produir dimarts a l’hospital Sant Jaume de Calella. Des del 2019, Guix presideix la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, un càrrec no retribuït.
Tornem al gener del 2020, a poques setmanes de l’inici de la crisi del coronavirus. Quin ambient es respirava a Salut?
Al gener estàvem tranquil·líssims. Sabíem que passava alguna cosa a la Xina, però quedava molt lluny. Vam estar en contacte amb el consolat xinès per tenir informació de primera mà. El que ens arribava de la Xina i de les agències internacionals és que es tractava d’un equivalent a una síndrome gripal, potser una mica més forta, però no més mortal ni amb més capacitat d’infecció. D’això ja en teníem molta experiència pel SARS, l’Ebola, el MERS o la grip A, que sempre havien estat tempestes en un determinat lloc, però que aquí no arribaven o ho feien de forma molt relaxada.
I què van decidir fer?
Estàvem esperant, vigilant i controlant sobretot els viatgers procedents de la Xina. A primers de gener no sabíem res, el món era una altra cosa. Però a la meitat de mes l’OMS i el CDC [Centers for Disease Control and Prevention] estenen la sospita sobre Wuhan i després sobre qualsevol procedència de la Xina. Per tant, estàvem molt tranquils. Tot i que hi va haver un brot als Alps, sempre eren coses molt petites i relacionades amb la Xina. A finals de febrer, estàvem lluitant pel Mobile [World Congress], convençuts que es podia fer. Però hi havia moltes pressions de multinacionals de no assistir-hi.
Just aquells dies les coses es capgiren a Europa…
Cap al 22 de febrer apareix el brot d’Itàlia, que ens queda més a prop. Tenim una comunicació molt més estreta amb el país, més del que ens pensàvem. A més, aquells dies s’havia produït la Fashion Week [a Milà]. No n’érem conscients, però molta gent d’aquí anava cap allà. Al cap de pocs dies ja vam tenir el primer cas perfectament connectat amb Itàlia, el 24 de febrer. A partir d’aquí, estàvem convençuts que podíem controlar-ho perquè era un cas i queien els següents amb comptagotes. Estàvem seguint totes les indicacions de l’OMS i del CDC, amb una estratègia d’identificació de casos i contactes. L’estructura que teníem podia anar fent.
Però quines mesures immediates van considerar que era necessari activar a partir d’aquell moment més enllà del control de casos?
Abans del brot d’Itàlia ja s’havia reunit un grup d’experts —a més del consell assessor de Salut Pública— que existeix en temes de malalties emergents molt perilloses, on hi ha el doctor Trilla i tota aquesta gent. Havíem quedat amb com havien d’anar les coses. Seguíem pensant en un brot de grip important. L’OMS publica cada any la llista de les 10 principals amenaces que espera. El gener del 2019 ja esperaven com a tercera amenaça principal una pandèmia gripal. Al mateix informe del 2020 parlaven d’una pandèmia de transmissió respiratòria i que el món no estava preparat per aturar-la.
I això què els va impulsar a fer?
Havíem revisat que tots els centres d’atenció primària tinguessin els EPIs, però eren unes quantitats per afrontar el que havíem afrontat fins ara. El protocol estava fet, el consell s’havia reunit i havia fet les seves recomanacions. Havíem revisat el tema dels EPIs, s’havien enviat indicacions als centres, però la dimensió que ens esperàvem era molt diferent.
Per fer-nos una idea: quin volum d’EPIs hi havia i quin es va necessitar realment?
Uf! No sé dir quantitats, però el volum que podíem tenir era l’habitual per cobrir un parell de dies d’infermeria en un centre d’atenció primària, perquè era poc d’esperar. No esperàvem que passés el que va passar. Després va ser l’hecatombe.
En quin punt vostè comença a pensar que el que venia no era una falsa alarma com en altres ocasions?
Això seria a principis de març. Havíem tingut el primer cas a finals de febrer. El primer mort va ser el 5 de març i a partir d’aleshores la cosa va anar rapidíssima. L’1 de març teníem 14 casos, el 15 ja en teníem 903, el 18, 2.702, el 20, 4.203 i el dia 31 de març en teníem pràcticament 20.000. Una progressió de 14 a 20.000 en un mes.
Quina sensació li queda al cos quan veu un problema d’aquesta magnitud i que l’ha de gestionar?
La veritat és que hi va haver molt poc temps per pensar. Es tractava d’ actuar el més ràpidament possible. La primera gran preocupació que vam tenir era la manca d’EPIs, que es fonien i senzillament no n’hi havia. S’intentava comprar-ne des del departament, però no n’hi havia de cap manera. El dia 12 de març la situació a la Conca d’Òdena va arribar a un punt que ens obliga a fer el tancament. A partir d’aquell moment crec que és quan dius “bé, això s’està descontrolant”. Pocs dies després és quan van declarar l’estat d’alarma. I llavors ja estaves llançat dins la voràgine.
Aquella setmana el Govern canvia el discurs. Dos dies abans de confinar la Conca d’Òdena se sostenia que no calia adoptar mesures que estaven aplicant altres comunitats.
El govern espanyol volia fer i no deixava fer. Nosaltres volíem tancar Catalunya dies abans del confinament perimetral de la Conca d’Òdena i no se’ns va deixar. Va ser després quan hi va haver l’estat d’alarma que llavors sí que es va fer el tancament global.
Què és el que va fer canviar d’opinió la Generalitat: els models matemàtics famosos que van aparèixer de sobte i aquests experts que feien les seves previsions d’onades?
La realitat i el que estava passant. El que arribava als hospitals, als centres d’atenció primària, com s’estava disparant la mortalitat. Els càlculs matemàtics estan molt bé, però tenen una validesa molt curta i més en aquells moments. Ara calculen que es poden fer prediccions amb dues o tres setmanes. En aquells moments, més enllà de cinc dies era una aventura, no era massa fiable. I tots aquests —entre cometes— experts, eren els mateixos que en paral·lel a nosaltres havien dit que es tractava d’una síndrome gripal.
A nivell polític, el Govern va anar suficientment junt per afrontar la situació? No ho semblava en determinats moments…
En els primers moments no va passar això, va ser més endavant. De totes formes, en altres situacions i tipus de brots és un clàssic que Salut tingui una posició sempre més rígida i altres departaments una de diferent. Salut vetlla per la salut de la gent, altres vetllen per l’economia, el clima social i tot aquest tipus de coses. Són enfocaments diferents i és difícil ajuntar-los.
I les picabaralles entre socis de Govern afegeixen problemes?
Vist des de fora ara em puc permetre el luxe de dir com un ciutadà més, potser una mica més informat, que crec que ha portat en alguns moments una certa confusió de cara als ciutadans. I en aquestes circumstàncies, quan estàs en una situació així d’emergència, és essencial poder confiar en aquells que lideren l’operació. En el moment que s’estan sembrant o es fan actuacions que poden ser interpretades i transmetre una falta de confiança és molt negatiu. Aquest ha estat un altre dels temes que han fallat, un lideratge clar.
Què vol dir que Torra no va exercir un lideratge clar com a president, segons vostè?
La meva opinió molt personal és que va aportar bastanta confusió. És una persona que es preocupa molt de determinats temes i que va arribar a la conclusió que ell havia de fer més per resoldre el problema, evitar morts i que més gent emmalaltís. Feia el que voluntària i bonament creia que havia de fer. No hi veig mala fe, però crec que en molts moments ha transmès una imatge de falta de lideratge.
I el lideratge d’Alba Vergés? Va ser criticada per plorar quan va anunciar el confinament d’Igualada…
Un lideratge molt més clar. Aquí sí que no puc ser netural. El dia de la roda de premsa de la Conca d’Òdena jo estava al seu costat. Al matí havia estat a Igualada, sabíem el que passava a nivell personal i Vergés és una persona magnífica, és lògic. Hagués estat frívol no poder expressar les seves emocions. Jo ho vaig valorar molt bé. Som persones i és un element important.
Després no s’entenia gaire bé que sortís el president Quim Torra amb el nom d’Oriol Mitjà i es presentés un pla que no semblava que comptés amb l’entusiasme de Salut. Hi havia desconfiança respecte al departament?
Al meu entendre, i això és una opinió purament particular que ara puc fer perquè estic fora de la Generalitat, crec que Torra va estar molt desafortunat perquè va donar una imatge de manca de cohesió, fins i tot manca de confiança des de la Presidència cap al Departament de Salut.
Les intencions de Torra devien ser bones, però segurament van crear tensió entre els dos socis de Govern…
Això ja no sé dir-ho perquè jo no participava en el consell, sinó que tenia un altre tipus de reunions. Cal dir que amb l’Oriol Mitjà la relació era fluïda i bona. Més que fluïda, bona.
Aquesta desconfiança és el que el va fer marxar?
La realitat és que un ja té 70 anys. Quan vaig agafar el càrrec ja estava tocat de salut. Amb la tensió, el no dormir i tot això vaig fer una fibril·lació auricular, vaig tenir tres ensurts de salut molt forts. Estava molt tocat i, quan vaig plegar a finals de maig, estava en una situació que ja no podia tirar més físicament. A més a més, ja estàvem en una situació entre cometes normalitzada. Aquell era el moment de plegar perquè després no sabia què podia passar.
S’entén que tothom que estigui al capdavant d’aquesta gestió ha d’estar física i mentalment en forma….
És duríssim, senzillament. En aquells moments la situació canviava a cada moment i sempre a pitjor. Això volia dir que estaves pràcticament sense dormir dies o dormint una o dues hores, reunions constants, falta de temps per asseure’s i pensar una mica. Anaves molt a acció-reacció. Per la meva forma de funcionar ho trobava a faltar: necessito reflexionar i després aplicar. No tenies aquest temps. Era una sensació francament horrorosa i quan un ja és gran i està tocat doncs peta.
El protagonisme que ha tingut Mitjà es correspon amb les seves aportacions reals en la gestió?
En la gestió no, ell ha parlat, ha donat les seves opinions de forma evident i en un sentit determinat i ha fet alguna cosa, però la gestió de la pandèmia pròpiament dita para lo bueno y para la malo s’ha fet des del Departament escoltant sempre, però filtrant.
També ha fet unes valoracions sobre la direcció política bastant dures. De Pere Aragonès va insinuar que era mala persona. Intervenia Aragonès en les decisions de Salut?
No, claríssimament no. Era el Departament de Salut el que prenia decisions i també rebia inputs, lògicament. Això és una de les coses que he trobat aventurada sempre. No sóc capaç d’opinar sobre algú a qui no conegui molt bé. Aleshores, la relació que hi pogués haver entre alguns d’aquests suposats experts i determinats polítics jo tampoc crec que fos tan intensa com per saber realment el que estava passant.
I a vostè què li va semblar la proposta de Torra a Mitjà de donar-li un càrrec no polític amb rang de conseller?
Jo no en sé res d’això. Absolutament res.
A banda de Mitjà, altres experts han reclamat ser més escoltats pel Govern. Trobaria bé fer un fòrum ampli que integrés més visions i s’evités la discussió vehiculada a les xarxes socials?
Crec que la informació que rebia i les alternatives eren suficients. Altra cosa hagués estat fer un placebo per calmar determinades personalitats, però tampoc s’estava per aquestes coses i hi havia feina.
Què creu que es podia haver fet millor?
Ara s’està fent millor i s’anirà fent millor perquè es té més informació. No teníem uns estocs estratègics de material, no estàvem preparats per a una pandèmia d’aquest nivell, sinó pel que ens anava venint habitualment. Ara ja tenim uns estocs estratègics i ja no tornarem a fallar en aquest aspecte. Ja se sap com s’ha d’actuar, una altra cosa és els ritmes d’aplicació, però les eines ha quedat clar que són escasses, que no hi ha medicaments meravellosos i que la vacuna serveix per a molt, però que tampoc és l’única solució. Hi ha algunes coses amb les quals encara tenim problemes, i que van afectar molt en la primera onada, com ara la politització. Hi ha d’haver un portaveu únic i n’hi ha hagut 70.000. Hi ha d’haver pacte polític. Això ha passat a tot arreu. Un element molt important ha sigut la gran presència de les xarxes socials, que toquen molt els polítics i això incita que els polítics vulguin anar més enllà de possiblement el que tocaria i això lligaria amb el fet que es veuen pressionats a fer alguna cosa. La politització ha estat un tema molt difícil.
Pressionats a prendre mesures es refereix?
A prendre mesures i a sentir altres coses que no són la línia que s’està aplicant. Un altre problema ha estat el de la burocratització. Quan van inaugurar TV3 la primera pel·lícula que van fer va ser Alba Zulú. En una de les escenes els zulus estaven atacant els anglesos i destrossant-los per totes bandes. Necessitaven bales, anaven al carro on les tenien i allà hi havia un suboficial que deia que si no tenien el paper adequat i anaven al carro que corresponia no se les entregava. Doncs una cosa així va passar en aquesta primera fase de la pandèmia.
Com va ser la seva relació amb Alba Vergés en tot aquest temps?
Hi tinc una relació personal excel·lent. Ens entenem molt bé, ens coneixíem ja d’abans i la relació és molt bona. Tenim formes de treballar possiblement diferents, però la relació és molt bona, ens seguim trucant, parlant i veient. És una relació perfecta.
I el ministre Salvador Illa, com el valora vostè?
He tingut pocs contactes amb ell. El vaig conèixer quan estava representant Catalunya a la comissió de salut pública de la interterritorial i a les reunions de la primera onada vam tenir més relació. No és del món de la salut i tampoc crec que ho estigui fent tan malament, la veritat. Conec les limitacions que hi ha a nivell polític. M’imagino les pressions que té. La força d’un ministre o un conseller està en l’equip. No té perquè saber el que és la Rt i quina és la incidència acumulada. No és la seva feina. La seva feina és la presa de decisions, que se li han de plantejar des dels equips tècnics i l’Illa té un equip que està molt bé.
La seva marxa va obrir un període de dos mesos sense secretari de Salút Pública. Això també podria haver suposat un entrebanc a l’hora de prendre decisions necessàries enmig d’una pandèmia.
No ho sé, no seria capaç de dir-ho. El que sí que és evident és que enmig d’una pandèmia semblava molt urgent l’existència d’una figura de secretari de Salut Pública o alguna figura semblant, però algú que prengués directament el comandament. Evidentment hi ha tots els tècnics, la direcció de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, però són figures diferents. La figura de la secretaria de Salut Pública és de perfil tècnico-polític o político-tècnic, els altres són un perfil més tècnic, per tant aquest intermedi jo el veia molt imprescindible i necessari.
Salut va entendre que podia estar dos mesos sense aquesta figura?
Això sí que ja…
També hi va haver un temps de reorganització i canvis…
Jo ja no hi era. I l’elecció de Josep Maria Argimon em sembla molt bona.
Li consta que hi hagués dificultats per rellevar-lo a vostè?
No era tan fàcil en aquells moments. Suposo que es devien fer temptejos… imagino.
Algunes informcions apuntaven que es va tardar en designar Argimon perquè es considerava més proper a JxCAT que a ERC. És així?
No ho crec, la veritat. Mentre jo he estat al departament una característica ha estat anar a buscar perfils tècnics, en el terreny de salut pública almenys, amb contingut polític, però tècnics.
En el seu cas coincideix el contingut polític i tècnic, perquè ha estat regidor d’ERC…
Sí.
Alguns experts diuen que l’expert dins de l’estructura pública discuteix menys al polític una decisió. Un extern, com que no té aquest condicionant parla amb més llibertat. Es dóna aquest fet de manca de llibertat d’expressió o autocensura?
No, jo el que crec que hi ha és prudència, que és molt diferent. Això ho puc respondre perquè els tècnics que hi ha ara, els comandaments i les subdireccions, els vaig posar jo. Són tècnics magnífics, però prudents perquè són conscients que estan en una posició de govern entre cometes i que segons quines coses no les poden dir si no les tenen fermament demostrades. Un de fora pot dir el que se li acudeixi perquè ningú li podrà demanar responsabilitats. Són matisos diferents. No és censura, és prudència, és a dir, parlaré d’això en la mesura que sàpiga d’això. No em marcaré un farol perquè l’acabi de llegir fa 10 minuts a Twitter.
Durant la lliçó inaugural del curs de Medicina a la URV vostè va dir que cal assumir responsabilitats per la gestió de la pandèmia. En aquesta afirmació falta que hi posi noms i per quines accions cal assumir aquestes responsabilitats?
El que haurem de fer és una avaluació formal ben feta, no per impressions. Per veure què ha fet cadascú i, a partir d’aquí, és quan es podran veure responsabilitats. Els tèncics d’alguna forma assessoren i aconsellen, donen alternatives, qui pren les decisions són els polítics. Si hi ha hagut decisions que no han estat preses correctament la decisió i la responsabilitat és del polític corresponent. Per tant, tot això s’haurà de revisar. Igual que s’haurà de revisar el funcionament de tota l’estructura, això per descomptat.
Ara mateix vostè ja deu estar en disposició de dir quines actuacions han estat equivocades…
Més que equivocades hi ha decisions que possiblement han estat concessions, possiblement necessàries, però que s’haurien d’haver pres amb més duresa, potser des d’un punt de vista almenys tècnic. La campanya de Nadal i el famós pont [de la Puríssima] crec que s’haurien d’haver enfocat d’una forma molt diferent, tot i que comprenc per què es van prendre determinades decisions. Tècnicament va ser un problema. I correm el mateix risc amb la Setmana Santa. Em segueix preocupant. Hi haurà una sensació de falsa seguretat amb l’arribada de la vacuna —que és una gran cosa—, però desenganyem-nos: fins que tinguem una cobertura molt alta, que no la tindrem després de Setmana Santa, estem igual.
El número de morts el 2020 a Catalunya mostra un excés de mortalitat de més de 15.000 persones. Aquest número hauria pogut ser més baix?
Hauria pogut ser més baix si a l’inici haguéssim sabut el que ara sabem. Claríssim, això sí. Però és que no ho sabíem, així de fàcil.
Com valora l’ajornament de les eleccions per al 30 de maig?
L’ajornament, donades les circumstàncies, el veig imprescindible: no estem per fer això en absolut. El que no m’atreviria a dir és si la data adequada és la del 30 de maig perquè no sé com estarem. Els models matemàtics poden predir ara tres setmanes o 15 dies, però falta molt per al 30 de maig. És possible, si fem el paral·lelisme amb l’any passat quan a finals de maig anàvem de baixada, perquè sembla que els factors estacionals tenen alguna cosa a veure també amb el coronavirus. Tot fa pensar que possiblement les circumstàncies siguin millors, però no necessàriament perquè sortirem de la Setmana Santa i a algú se li acudirà moure’s per salvar la campanya de Setmana Santa, com s’ha mogut per salvar el pont, el Nadal…
En certa manera la jornada electoral amb mesures es pot organitzar… s’entén l’ajornament més com una preocupació per la gent que estarà en quarantena i no hi podrà anar.
Aquí està. Essencialment aquest és el problema perquè per la resta hem de ser congruents: si deixem que els trens vagin com van al matí i el metro igual, deixem que hi hagi cues davant de botigues… tampoc és tan diferent a unes eleccions. Sí que s’haurien de prendre mesures molt importants de cara a la gent que estés a les taules, però la resta és perfectament factible. Altra cosa és el tema de si això resta legitimitat a unes eleccions. És que tampoc sé quanta gent el 30 de maig estarà en les mateixes condicions.
150 
283 