Igualada, zona zero

Igualada. Capital de l’Anoia. La ciutat, d’uns 40.000 habitants, reviscola enmig d’un gran eix viari com l’A2 i serveix de pont de pas entre la costa del Garraf i el Penedès amb el Bages. A la ciutat hi va morir Ferran I d’Antequera i està foradada de corralons que travessen els carrers. Crescuda arran de les adoberies i amb una idiosincràcia molt pròpia està acostumada a les repetides crisis del tèxtil. Lidera una comarca que sempre ha buscat una identitat pròpia. Dels mitjons de Punto Blanco als Globus, del Festival Rec a una Cavalcada de Reis monumental, de Nicolau Casaus a Jordi Savall o la primera oficina de La Caixa són exemples de còctel de la Conca d’Òdena i de la seva capital. Ara Igualada capitalitza la gestió d’una crisi inèdita a Catalunya. De fet, una situació inèdita a tot l’Estat, el confinament arran del brot de coronavirus que ha sorprès la Conca. Igualada s’ha convertit en la zona zero catalana de la pandèmia que prové de la Xina.

A les nou de la nit, tot just acabava una reunió de l’Ajuntament presidida per l’hiperactiu alcalde, Marc Castells,  s’ha anunciat la mesura. Una ciutat catalana, una ciutat central i potent, tindria duanes i check points. Després de les 12 de la nit no es podria entrar ni sortir de la ciutat ni de Vilanova, Montbui o Òdena. La reunió al consistori comptava, a més de Castells, amb els alcaldes dels municipis afectats, els caps de les policies locals i els delegats de Protecció Civil. Les cares -la reunió es podia veure per una finestra diàfana- no feien presagiar res de bo. I així ha estat.

L’anunci l’ha fet oficial el Govern, a qui li correspon la competència, sense que hagi permès donar gaires detalls de com seria aquest confinament als alcaldes. ”Ho tenien tot molt apamat, el protocol el tenien abans de començar la reunió”, comentava un alt càrrec de l’Ajuntament a la poca premsa que ho seguia des de l’edifici consistorial.  A la sala de sanedrí tothom parlava pel mòbil i es mirava el mapa que decorava el mig de la taula aguantat per un gruixut pla de protecció civil, mòbils i gorres d’oficials de policia.

Semidesert, com un diumenge al vespre

L’ambient al carrer era si fa o no fa igual. No hi havia por, però sí una combinació estranya d’incertesa, neguit i sorpresa. A la tarda, ja es podia presumir que passarien coses rares. Dues centes persones aïllades, -molt personal mèdic-, tres morts i una roda de premsa des de la ciutat. En Toni Cortès, un extraordinari periodista de la zona que radiografia la comarca a través d’Anoiadiari.cat, comentava des del bar Es Mos que “poca broma amb la reunió que s’estava celebrant”. “Hi ha massa furgonetes de Mossos donant voltes, aquests ho tanquen tot”, comentava amb encertada visió panoràmica.

Una opinió d’oracle, molt diferent, a la d’una pastissera que mirava amb certa resignació el carrer de l’Argent buit a mitja tarda. “Ves si els avis no porten la canalla, bé que no vendrem pas res”, comentava al Món per afegir que ara calia “ser nets, amb lleixiu i esperit de vi”. A la farmàcia històrica Bausili a tocar de l’Ajuntament, però, tampoc tenien gaires ganes de fer negoci. Una porta amb la persiana abaixada amb un rètol ben clar, i prioritàriament en castellà que deia “No tenemos mascarillas ni desinfectantes de manos” i “Por motivos sanitarios las ventas se realizaran por la ventanilla de urgencias disculpen las molestias Gracias”. El farmacèutic advertia així al públic que el despatx de medicines es faria a través d’un tall rectangular a la persiana  que fa la tasca de finestreta de guàrdia.

A la Rambla Sant Isidre, una imponent via comercial,  hi havia altres botiguers que s’ho agafaven amb més filosofia. “Els autònoms ens podem donar petons i les mans que mai no ens posem malalts”, ironitzava en Toni, un home que de traç elegant que regenta una botiga de modes atractiva. En Toni tenia coll avall que els farien tancar. En Pere, un òptic jubilat, insistia que tot era qüestió de “sentit comú”. “Al mostrador netegem cada mitja hora amb un desinfectant”, es defensava amb un posat de rigor i endreçat. “Som al carrer principal comercial i mira com està, no corren ni les rates”, remarcava.

Un altra Toni es queixava de la gestió de l’Hospital. “No han estat prou a l’aguait”, asseverava convençut. “Haurem de treballar des de casa”, remarcava en Santi, un muntador audiovisual graciós, trapella i generós. De fet, no es mostrava preocupat perquè a Igualada tenen la “iguana”, un servei propi de fibra òptica que es veu que és “oli en un llum”.  “Però tenir internet no és garantia de res, tinc un a filla confinada a casa que avui ja estava fent abdominals a la terrassa i ja m’ha avisat… jo això de que ens confinen, no ho aguanto”, sentenciava. Tampoc no les tenia totes la Montse, que treballa en una paperia moderna i lluminosa a la mateixa Rambla. De fet, no amagava la “sorpresa de la quantitat de gent que ha vingut avui a la botiga a comprar material per a manualitats”.

Més avall, a la terrassa del Foment hi havia gent. Entre els que feien el got de vespre, en Lluís. Vestit de feina i amb un parlar traçut, narrava la seva epopeia de fa tres dies a l’hospital quan hi va anar per una sinusitis. “Tothom es va esverar i mira, ara sóc aquí”, rematava amb un somriure sorneguer. En David, exwaterpolista, regenta ara una xurreria cuca a la mateixa via on hi fa unes cornes excepcionals. En David descrivia la situació com un “diumenge al vespre”. “Portem tot el dia així… ja es veu… no hi ha ambient…”, lamentava. Tot just sortir de la Xurreria, una dona caminava carregada amb un bon farcell de paper higiènic i amb una mascareta que li tapa la boca i el nas. “Això és un drama”, clamava en Pep del bar La Paloma de la Plaça de la Creu.

Especulacions i condols telemàtics

La Dolors, -una igualadina que no vol donar més dades- es vantava de tenir la tesi de perquè el virus ha arrelat de forma virulenta a la ciutat. Segons la seva teoria van ser “un grup d’adobers i curtidors que van anar a una Fira a Itàlia i ja hi vam ser”. “A l’Hospital no van estar al cas i au, ja s’ha embolicat la troca”, conclou. Però en Siscu, un hàbil periodista local, assegurava que això és més “ràdio makuto que una altra cosa”. La Montse, que regenta una carnisseria de cavall bufona i polida al carrer Nou, ho tenia clar. “Jo no tancaré pas i, és més, quan vegi a l’alcalde li diré que menys parlar de les àrees comercials i més del comerç que donem servei a tothom”, avisava.

Qui també sembla tenir-ho clar és el personal de l’Hospital que rau prou preocupat amb la quantitat de plantilla aïllada pel risc d’haver estat contagiada. No hi ha gaire bon ambient, però els que queden fan gairebé treballs forçats. Un esforç ingent per donar garanties a una població que més que por te dubtes. On ho tenien clar que era al Tanatori. La direcció fúnebre recomanava a través d’un cartells que arran de la pandèmia era millor donar el condol telemàticament.

El confinament

Els pitjors auguris s’han complert. La reunió a l’Ajuntament ha acabat a quarts de nou. I no han sortit de la sala a fer les corresponents declaracions de valoració fins que no ha sortit el Govern a explicar les darreres mesures. Li ha tocat al conseller Miquel Buch ballar la pitjor cançó, avisar a 68.000 persones que serien confinades a casa seva durant 14 dies. Els que tenien residència fora de la zona havien de marxar abans de les 12 de la nit, sinó s’haurien de quedar. Les cues de sortida han estat gegantines.

El “confinament permeable” s’ha posat en marxa amb un pla que l’administració ja tenia predeterminat però a l’alcalde, -als alcaldes- no els han deixat especificar els detalls ni el grau de confinament. Castells resignat, ha cridat a la calma, amb un proverbi del son avi: “sempre que ha plogut ha deixat de ploure”. A Igualada, però, la tempesta està previst que s’allargui 14 dies. De moment, Igualada, zona zero.