“Signarem una resolució perquè la Conca d’Òdena passi a un confinament total”. Aquesta era la frase que ha enxampat aquest dimecres al vespre als igualadins que cada dia són espectadors de primera línia de les novetats del Govern. L’ha pronunciada el conseller d’Interior, Miquel Buch, amb el comissari en cap del cos al costat, Eduard Sallent. Una imatge de semiestat policial més o menys justificat pel cas d’alarma que genera la virulència del coronavirus. “Amb aquest anunci es com si comencés una una nova temporada d’una sèrie inèdita, que estaborneix, que desorienta”, comenta en Santi Vidal en conversa amb el Món i amb uns quants igualadins més gràcies a la Mare de Déu d’Skype.
L’anunci no ha estat del tot una sorpresa. Ni de bon tros. La negra estadística de cada dia albirava aquesta possibilitat. Són faves comptades. A Catalunya hi ha 6,9 morts per cada 100 mil habitants, a Espanya augmenta a 7,4, i un 27,9 a Madrid. A la zona de la Llombardia aquesta dada és de fins a 41 morts per cada 100 mil habitants i la darrera dada de la Conca d’Òdena és de 61,3 morts. Cap més argument. Mentre els científics van adquirint coneixement d’aquesta bestiola insadollable, les autoritats -amb més o menys traça- guanyen temps. No només és una batalla contra la bèstia, sinó contra el temps. I lluitar contra el temps és lluitar per guanyar recursos. El balanç després de detectar-se el brot i de 13 dies de confinament de 70.000 habitants són 43 morts. 43 vides sense comiat íntim. La xifra de positius detectats 332.
Un membre de la brigada municipal repassa els carrers a la vista de la cua pacient pel súper dels igualadins/Sant Vidal
La decisió de collar més el confinament reduint el perímetre dels ciutadans a cada municipi on tenen la residència suposa un plus. Un complement que la Generalitat, per portar-la a terme, ha de demanar permís a la metròpoli. “Anaven a ‘implementar una república’ i han de trucar a la porta de Madrid per intentar salvar vides de catalans”, comenta en Josep amb un aire resignat després d’estar-se tot el dia a casa sense poder obrir el seu negoci. El confinament en “fase 2” també l’ha d’avalar la Justícia.
La tensió social es canalitza en cues endreçades als súpers, com les que contemplen les escultures de Teresa Riba a la plaça de Cal Font. Ara bé hi ha alguna queixa veïnal. Alguna cosa que empipa. Sobretot d’empreses del barri del Rec, adobers i pelleters, on els que porten toros mecànics carregant i descarregant no porten màscares. Hi ha un control social actiu de les mesures de previsió. Hi ha algun retret. Res fora de lloc. Res que sigui tant greu com els dos desaprensius que els Mossos han detingut per atracar dues vegades a punta de ganivet enmig d’Igualada a finals de la setmana passada. Senyal que encara hi ha vida subterrània a la ciutat malgrat la bunkerització policial que pateix.
La roda de premsa habitual de l’Ajuntament també ha servit per explicar pal·liatius a la situació. Per exemple, que la Funerària Anoia ha posat en marxa un refrigerador mòbil per cas de necessitat. El pragmatisme també s’imposa. Com el realisme que practica l’alcalde Marc Castells, que dia sí i dia també rondina per què entèn que l’Estat no fa prou per les empreses i els autònoms de la Conca. Diu, diplomàticament, que les autoritats són “poc ambicioses”.
Si a tota aquesta crisi li calia més ingredients, durant tot el dia s’ha afegit la por a una nevada. “Només ens faltava això”, remarca en Santi. “Comença a semblar la fi del món”, afegeix. “Que acabi aquest malson”, insisteix en Siscu. L’anunci de Buch ha fet forat perquè deixa cert regust a què allò fet fins ara no ha estat prou. O fins i tot, que hi podien haver fet més. Quinze dies més. Quinze. Però que són quinze dies si es poden evitar 43 morts? Amb aquesta pregunta, molts tanquen el debat.
