Les màquines autònomes amb intel·ligència artificial han estat un clàssic de la ciència-ficció des que Karel Čapek va estrenar R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) el 1921, i des d’aleshores tot sovint han tingut el paper d’amenaça per a l’espècie humana, especialment en el cas de robots biomecànics com els de Terminator o Battlestar Galactica, entre molts altres. Segurament és per això que, a dia d’avui, tots els avenços en aquest sentit són rebuts amb desconfiança quan no, directament, amb prediccions apocalíptiques. I si no fos així, però? Un equip d’investigadors de la Universitat Penn State i les Forces Aèries dels Estats Units miren de mirar projectes d’aquest tipus des d’una perspectiva més optimista en un article publicat fa poc a la revista ‘Nature Communications’.
Segons expliquen, l’equip ha desenvolupat un metamaterial mecànic i tou que pot raonar sobre les forces que se li apliquen i reaccionar segons el seu programa, i afirmen que pot tenir aplicacions en moltíssims camps que van de la medicina a la millora del medi ambient. Ryan Harne, professor associat de la Penn State, va explicar com han creat una “manera de crear la funcionalitat de presa de decisions en materials” i que això permetrà “sistemes autònoms tous que tinguin els elements bàsics de les formes de vida però estiguin programats per fer serveis útils a les persones”. Les seves possibles aplicacions inclouen manteniment d’infraestructures, control de contaminants i patògens al’aire i l’aigua, ajudar en la cura de ferides… Els responables del desenvolupament d’aquest projecte expliquen que el pensament humà fa servir una lògica semblant a la booleana, una branca de la matemàtica bàsica en la programació.
Així doncs, fent servir controls binaris, es pot reproduir, com fan aquests materials reconfigurant la seva xarxa de polímers a través de la força mecànica, que modifica el sistema. Aplicant un corrent elèctric de baix voltatge, el material pot reaccionar segons com tingui configurada la seva xarxa, en un procés que combina senyals elèctriques i mècàniques per aconseguir disposar de les vuit portes lògiques booleanes, com en la computació tradicional. Els investigadors, però, volen anar més enllà i dissenyar sistemes més complexos per ajudar la població: “Tot el que cal fer és ajuntar totes les funcions de les formes de vida. Quan ho fas, tens a la teva disposició les peces de la vida dissenyada”. El mateix Harne admet que tot plegat és “una mica de ciència-ficció” però que si la ciència entén com funciona la vida, “per què no estem provant de crear éssers vius que ajudin la gent?”. Una perspectiva prometedora però que, alhora, resulta inquietant pels resultats que ha tingut en la ficció.
