Dies enrere una notícia sobre un informe de l’Ajuntament de Barcelona reflectia una reducció de població a la ciutat durant la pandèmia. La informació ha posat en evidència el nou fenomen d’emigració protagonitzat per aquells que han decidit fer les maletes per tornar al poble o anar a viure per primera vegada en entorns rurals o d’alta muntanya. La majoria dels que ho han fet s’han vist empesos per les asfixiants mesures d’aïllament social a causa de la Covid-19. Tot i que la reducció de la població correspon a diversos factors, entre els quals la mortalitat per la Covid-19 o la frenada en la immigració, la migració cap a altres poblacions es calcula que ha augmentat un 8%. Dins d’aquest percentatge s’hi poden trobar les persones que estan protagonitzant un nou episodi de neoruralisme, ara bé, amb característiques diferents al que es va originar als anys 70 després del Maig del 68.
Ton Lloret, ànima del projecte Repoblem —que a través de Twitter promou oportunitats d’habitatge en zones rurals per a persones que hi estiguin interessades— creu que, a banda de Barcelona, d’altres ciutats del país s’hauran vist afectades també per la fuga d’habitants cap a entorns més menys poblats de Catalunya. Lloret, que prepara un llibre sobre el tema per a Cossetània Edicions, creu que el fenomen ofereix una oportunitat per pensar en el repoblament del territori. Una idea, però, que defensa la necessitat de “generar serveis” en pobles habitats bàsicament “per gent molt gran” i que corren el risc de despoblar-se. Un any després de l’inici de la pandèmia creix amb força el debat sobre el model de les grans ciutats i la necessitat d’equilibrar el territori.
Qui ha pensat bastant en aquesta nova situació és Mario Urrea, alcalde de Torrebesses, al Segrià, i president de l’Associació Catalana de Micropobles, fins la punt de fer un estudi informal entre una quinzena de municipis adscrits a l’entitat que han experimentat el darrer any un increment de població al voltant d’un 7%. Urrea observa, però, que l’increment es deu més a persones que amb la pandèmia i el teletreball han aprofitat per empadronar-se al municipi on ja tenien una segona residència, que no pas a un registre de persones nouvingudes. Tot i que el fenomen està demostrat per les dades, Urrea es mostra recelós pel que fa a la seva extensió en el temps: “No crec que sigui durador i em fa por que sigui molt una moda”.
Les circumstàncies de la pandèmia en entorns urbans densos, amb pisos petits i manca d’espais verds, són alguns dels motius que han empès aquells que han decidit fer el pas. El dubte és saber si un cop les restriccions s’aixequin i certa normalitat es recuperi en quedarà res, d’aquesta nova onada neorural. “Des de la nostra associació no estem a favor de pobles dormitori o de segona residència, creiem que cal tenir pobles vius amb activitat, cal tenir una comunitat de veïns i això vol dir, a banda de tenir habitatge, que hi hagi activitat econòmica”, defensa Urrea.
D’un pis a la masia familiar amb més de 300 anys d’història
Però més enllà de canviar la ciutat per un poble, hi ha un pas encara més avançat que és el que ha fet en Xavier Estruch, d’Igualada, i la seva família. El seu canvi ha consistit a abandonar el pis de la ciutat per anar a viure a una masia familiar amb més de 300 anys d’història al petit nucli de Clariana, part del municipi d’Argençola, a l’Anoia. En Xavier reconeix que anar a viure a una masia implica un esforç extra. “Una cosa és una casa de poble, que quan tanques la porta no saps on estàs, en canvi això és una masia, que té hort, terres, camps i vinya, així que has de ser un motivat de la vida”, comenta. L’experiència no és la d’una escapada a una casa rural, va més enllà d’això i reclama una implicació que potser no tot somniador pugui arribar a assumir: “Un dia plou i s’ensorra un marge, has de posar pedres a lloc; fa vent i cau un pi, has d’agafar la motoserra i fer llenya; anar a cuidar l’hort, la vinya, recuperar un antic sender i desbrossar el bosc”.
Tant en Xavier com la seva dona són enginyers i tenen dos fills petits. A la masia, que va heretar fa un temps, hi anaven a passar els caps de setmana i els estius, però després del confinament perimetral de la primera onada, que va afectar amb especial duresa els habitants d’Igualada i la Conca d’Òdena, els va faltar temps per carregar el maleter de la furgoneta i marxar cap a Clariana. El que pensaven que seria una estada mentre durés el bon temps per tornar després a la ciutat es va acabar convertint en un trasllat amb tots els ets i uts. “Al final ens ha donat més retorn del que esperàvem”, reconeix en Xavier, que a més no té cap inconvenient a admetre que els veïns no se’ls troba a faltar.
“El fet de poder desconnectar ens ha enganxat —explica en Xavier satisfet—, el que més valoro és que després d’un dia complicat, mentre tornes cap a casa, deixes la ciutat enrere i la carretera s’obre cap al bosc i la natura, marxen els problemes en dos minuts, saltes del cotxe i només sents ocells, agafo una copa de vi i me’l bec a la punta d’un marge contemplant el paisatge”. En Xavier, de 44 anys, també ha creat el seu propi hort, una experiència que troba gratificant i que li ha acabat comportant un canvi de dieta per a ell i la família, menjant el que planta d’acord amb el que toca cada temporada. Els hàbits alimentaris s’harmonitzen amb la naturalesa amb els beneficis en benestar que això implica.
De Terrassa a Ossera, bressol del neorruralisme més hippie dels 70
L’afició per la muntanya, el trànsit cap al teletreball i les restriccions de la pandèmia a la ciutat són el que han empès la família de l’Imma Ferrer, de Terrassa, a canviar una de les ciutats més poblades de Catalunya per Ossera, un petit nucli a la vall de la Vansa i Fórnols (Alt Urgell). El nucli ha passat a tenir, amb ella, el seu marit i els seus dos fills petits, un total de 26 veïns. L’Imma explica que tant ella com el seu marit són personal de gestió de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que, amb la pandèmia, ha fet una aposta decidida pel teletreball. Passar de la ciutat a la muntanya ha estat una de les millors decisions que semblen haver fet aquest primer any de pandèmia. “Portem un any amb tot canviat i girat, a nosaltres el que ens donava la vida era anar a fer la birra amb els amics, anar al cine i quatre coses més, però un cop això es talla, tenim més vida social aquí al poble”, explica satisfeta l’Imma.
A la família li va costar trobar una opció d’habitatge al Pirineu, però al desembre se’ls va presentar una oportunitat de lloguer assequible a Ossera. Les ganes de marxar de la ciutat eren tantes, sobretot després de patir les estretors de viure confinats en una conurbació on les mesures per la Covid-19 es noten més que si es viu a la muntanya, que van fer el trasllat ràpid. “No trobem a faltar res, viure en un lloc despoblat no té res a veure amb viure en un lloc poblat, però el cert és que nosaltres som de fàcil conformar”, explica l’Imma. Ni el fred els ha fet fer marxa enrere després d’haver passat un mes de gener escalfant-se únicament amb el caliu d’una llar de foc. Els seus fills, explica, que estan meravellats amb l’escola on van, a Tuixent, amb vuit nens, i els pares feliços d’implicar-se en més iniciatives. “Com que som menys aquí tot és més fàcil”, admet l’Imma. A Ossera, on només hi viu una persona que en sigui nadiua, encara hi queden alguns dels hippies que hi van arribar als 70 a dedicar-se a l’artesania i això, diu, els ha fet sentir més còmodes.
La Vall d’Aran, l’escapatòria per a una parella de Reus
Com en el cas del Xavier Estruch i l’Imma Ferrer, en la història de la Tania Lach, psicòloga de Reus de 29 anys, una sèrie de factors van desembocar el primer any de la pandèmia en la necessitat de marxar d’un pis de ciutat per instal·lar-se en un poble d’alta muntanya. La pandèmia va ser el factor definitiu perquè la Tania i la seva parella, de 34 anys, decidissin iniciar l’aventura. Al confinament, però, s’hi afegia el fet que a l’home de la Tania se li havia diagnosticat un càncer el 2018 i el març del 2019 rebia un trasplantament de medul·la òssia. Això havia fet que des del 2018 les seves vides se centressin molt a estar a casa tancats. La pandèmia, recorda ara la Tania, ho va agreujar tot encara més: “La pandèmia el va agafar en procés de recuperació, no podia sortir de casa per a res perquè estava immunodeprimit i sense defenses, i li hauria anat molt bé caminar i fer exercici”.
L’experiència els va llançar a l’aventura. Tot i que no va ser fàcil trobar un habitatge assequible, el van acabar trobant a Vilamòs. En aquest poble de la Vall d’Aran la parella de la Tania, interessat en la meteorologia, continua els seus estudis d’enginyeria de telecomunicacions a la UOC mentre ella acaba d’obrir una consulta de psicologia online. Internet li permet desenvolupar la seva tasca professional telemàticament, encara que adverteix a tothom que pensi a fer una cosa semblant que miri abans les opcions de connectivitat, que seran fonamentals per mantenir-se comunicat amb l’exterior. “A qualsevol li diria que no tingui por als canvis ni a equivocar-te, animaria a tothom a provar-ho, no cal que sigui tan dràstic anant a l’alta muntanya, te’n pots anar al Priorat, a un poble que tingui serveis també”, aconsella la psicòloga.
El 35% del territori gestionat per l’1,8% de la població
El repoblament de municipis de Catalunya és un debat obert que amb la pandèmia ha començat a tenir moltes derivades. Des de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que aplega 200 pobles d’un màxim de 500 habitants —a Catalunya n’hi ha 337—, ressalten que concentren l’1,8% de la població (70.000 persones), però com diu el president de l’entitat, Mario Urrea, “gestionem el 35% del territori”. I aquí és on apunta algunes problemàtiques amb les quals es troben i denuncien: “Tots els ajuts i l’estructura que té la Generalitat i els seus organismes es basa en el número d’habitants i no per l’extensió del territori, tot i així els camins els hem de mantenir i tenim molt de patrimoni a conservar”.
Tot i el moviment que s’està donant amb la pandèmia, Urrea no es mostra del tot confiat perquè els canvis que calen van més enllà perquè una família de ciutat es traslladi a un habitatge buit que trobi en una zona rural. El repoblament és encara “un desig”, però també, subratlla Urrea, “el futur”. “Possiblement ni el món rural està preparat per assumir-ho, ni les ciutats s’ho acaben de creure”, diu el president dels micropobles. Per què? “Les grans ciutats tenen molts problemes de contaminació i subministrament d’energia elèctrica i on la produïm? Em grinyola aquesta barrabassada de generar-la en llocs despoblats per portar-la a les ciutats a través de grans línies de tensió”. Urrea creu que aquesta no hauria de ser la solució sinó un altra: “El futur és que tornem a un cert equilibri territorial, però aquestes densitats de població que tenim porten molts problemes de tota índole i fins i tot sanitaris”.
Els canvis que planteja Urrea van més enllà de pensar en el camp com un lloc per escapar-se del brogit de la ciutat: “L’urbanisme del segle passat i d’aquest no és sostenible, hem de començar a pensar en la sostenibilitat i de com afecta l’entorn natural. Per exemple, nosaltres necessitem cremar aquests dies les rames dels arbres que hem esporgat, però pels alts nivells de contaminació que hi ha no tenim permís”. Urrea explica aquesta situació com un exemple de la manca de consciència que hi ha en l’entorn urbà dels efectes que té sobre el rural. “Aquest model de gran ciutat no és viable, cal que comencem a pensar com ho distendre’l”, conclou.
14 
1 
