Covid-19: la primera pandèmia d’una nova era

Es compleix un any del primer cas diagnosticat a Catalunya de la malaltia que ha transformat el món

Qualsevol persona que faci avui l’exercici de mirar pel retrovisor i veure què deixa enrere després dels últims dotze mesos observarà un paisatge que fa tot just un any ni tan sols s’hauria imaginat que fos possible. Absolutament tothom porta un any vivint la vida d’una manera que mai hauria pensat que viuria i això ha suposat un reajustament d’expectatives en molts àmbits. Aquest dijous 25 de febrer es compleix l’aniversari del primer diagnòstic de Covid-19 a Catalunya —una jove italiana de 36 anys que viu a Barcelona i havia viatjat a la zona de Milà, on ja hi havia un brot—. Aquesta data marca el tret de sortida a un procés de canvi sobtat i inesperat com a conseqüència de l’efecte d’un virus que va començar a causar estralls a la Xina a partir del desembre del 2019. Ràpidament la mobilitat internacional va fer que el virus arribés també a Catalunya i s’escampés per tot el món.

El primer cas diagnosticat es va confirmar un dimecres en una roda de premsa que va oferir l’aleshores encara secretari de Salut Pública, Joan Guix. En aquell moment encara no s’havien implementat les rodes de premsa telemàtiques i l’auditori del Departament de Salut, al recinte Maternitat, al barri de les Corts, es va omplir de gom a gom. Tampoc hi havia cap preocupació sobre les mascaretes i ningú en portava. Els periodistes, això sí, van ser emplaçats a seure deixant una cadira buida entre l’un i l’altre, una novetat que feia riure a alguns per sota el nas, mostra del seu escepticisme. Allò era l’avantsala d’un confinament total, que arribaria setmanes després, i l’inici d’una mortalitat massiva a Catalunya, que al cap d’uns mesos seria comparable al balanç de baixes assolit en alguns dels episodis més sagnants de la Guerra Civil, com la Batalla de l’Ebre, amb 20.000 morts. A dia d’avui han mort a Catalunya per la Covid-19 més de 20.500 persones. Aquell dia, però, encara ningú ho sabia, ni tan sols s’ho podia imaginar.

Passeig de Gràcia desert en ple confinament / Europa Press
Passeig de Gràcia desert en ple confinament / Europa Press

Els fets han succeït de forma vertiginosa en molt poc temps, però malgrat la rapidesa les formes de vida s’han transformat de forma profunda. Analistes i experts en els camps més diversos apunten les transformacions que s’han experimentat en pràcticament tots els àmbits. Un any després de l’inici de la pandèmia, apareixen els primers llibres que intenten aportar llum sobre les incerteses que ha causat de cara al futur aquest gir traumàtic en la història amb conseqüències d’abast global.

Hi haurà més epidèmies i poden potser pitjors

Salvador Macip, director del laboratori a la Universitat de Leicester i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), publica la setmana que ve un assaig on recull el que el títol indica: Lliçons d’una pandèmia: idees per fer front als reptes de salut planetària (Anagrama). En conversa amb EL MÓN, Macip explica que hi ha moltes coses per aprendre d’aquests darrers 12 mesos viscuts sota pandèmia, especialment “dels errors que hem comès”.

En el seu llibre, l’investigador hi resumeix algunes de les principals conclusions a què ha arribat després de mesos intensos d’anàlisi de la situació. Un de les principals aprenentatges és que s’ha de tenir present a partir d’ara que “crisis com aquestes n’hi haurà més”. Per si algú es feia il·lusions pensant que escenaris com els viscuts no es repetiran, el científic porta males notícies: “Hi haurà més pandèmies”. Macip ho diu amb molta seguretat i basa la seva afirmació apuntant com a factor causant l’estil de vida de les societats i el canvi climàtic que hi va lligat. “La invasió d’hàbitats i la destrucció d’ecosistemes —apunta— ens fa entrar en contacte amb animals salvatges i correm el risc que els virus passin dels animals als homes, com va passar ja amb la Sida”. La mobilitat internacional és un element més que facilitarà l’aparició de noves pandèmies.

La possibilitat que, un cop la Covid-19 estigui sota control perquè se n’hagi pogut reduir l’impacte, el món torni a una activitat frenètica és molt elevat. “Hem de canviar de sistema de vida? La forma de fer les coses? No viatjarem? Ho dubto molt, tornarem a fer el que ens agrada fer”, sentencia Macip. Però donades les conseqüències que fer el que ens agrada fer por tenir cal fer algunes coses de manera diferent. “S’ha de trobar la manera de minimitzar la destrucció d’ecosistemes, la zoonosis, és a dir el que s’engloba dins del que es diu salut planetària, de forma egoista per mantenir la nostra salut el màxim possible”, comenta l’expert.

La negació inicial de l’evidència científica

La novel·la per fascicles en què s’ha convertit la pandèmia va arrencar a tot el món amb un capítol calcat: les mateixes autoritats sanitàries i polítiques no donaven crèdit a les alertes que arribaven de la Xina. Les notícies del país asiàtic relatives al virus anaven in crescendo, i en paral·lel les autoritats sanitàries dels països occidentals reforçaven els missatges de calma. A Catalunya, tant el secretari de Salut Pública, Joan Guix, com la consellera de Salut, Alba Vergés, feien esforços perquè ningú perdés la calma i per això es va arribar a dir que la Covid-19 era “com una grip” o que no calia aplicar mesures de distanciament social a Catalunya perquè el sistema era capaç de traçar tots els casos declarats. El que deia Vergés fa un any i el que diu ara no té res a veure. El canvi que ha fet Vergés resum el canvi que ha fet tothom.

La consellera de Salut, Alba Vergés, en un ple del Parlament el passat gener, ha estat la cara visible de la gestió política de la pandèmia a Catalunya / EP

El fet de no haver estat preparats és l’error pel qual han entonat el mea culpa governs de tot el món. Aquesta manca de preparació s’ha explicat, com ho va fer recentment Joan Guix en una entrevista amb EL MÓN, pel fet que les autoritats sanitàries no creien en una explosió de casos com a conseqüència del nou virus i s’esperaven que fos una nova falsa alarma, com les altres que s’havien produït anys anteriors amb altres tipus de coronavirus. Salvador Macip apunta que ara s’ha de ser conscient que en el futur no es podran evitar problemes a causa de noves pandèmies i per això es necessita treballar amb previsió i “estar preparats, que és el gran problema que teníem”. El fet de tenir-ho previst hauria de reduir l’impacte de futures epidèmies. Això requereix treballar en “el sistema de control, detecció i protocols d’actuació ràpida”, comenta l’expert. Partint de les coses que han funcionat, Macip aposta per bastir “un protocol universal adaptat a cada especificitat cultural”, el que vindrien a ser unes “línies mestres que es puguin aplicar davant d’un problema semblant” en el futur. Les diferències culturals i polítiques han estat fonamentals a l’hora d’establir polítiques de salut pública: la diferència s’ha vist sobretot entre països occidentals i asiàtics i entre democràcies i règims autoritaris.

Per Macip cal una millor coordinació a la Unió Europea (UE), on cada país ha tingut la seva pròpia resposta davant de la pandèmia. Això troba que “no té sentit” i adverteix que s’han de fer els deures davant la possibilitat que una pandèmia futura sigui més greu que l’actual, que considera “suau” perquè la mortalitat del virus és d’1%. “No és el pitjor virus ni molt menys, hauria estat més dur que la grup aviar s’hagués convertit en pandèmica perquè té una mortalitat d’entre un 10% i un 15%”, adverteix Macip.

La transformació de les persones

Si la pandèmia ha causat el seu impacte en la vida pública i col·lectiva, també ha tingut efectes a nivell personal: des dels efectes sobre la salut a la limitació de llibertats. Dotze mesos després del diagnòstic del primer cas de Covid-19 a Catalunya, tothom ha vist la seva vida afectada i ara comença a fer-se a una idea de la seva vida en el marc de la “nova normalitat”. També a partir de la setmana que ve arriba les llibreries l’obra El mundo pos-covid: entre la presencia y lo virtual (NED), del psicòleg clínic, psicoanalista i professor de la UOC José Ramón Ubieto. El llibre és un compendi de “coses apreses i coses que ens esperen”, explica l’autor en declaracions a EL MÓN. Ubieto opina que la pandèmia ha ensenyat als humans diverses coses, “algunes ja han canviat, altres canviaran i unes continuaran com sempre”, sosté.

Un home mira per la finestra durant un dia de confinament a Barcelona
Un home mira per la finestra durant un dia de confinament a Barcelona / EP

Una de les primeres lliçons de la pandèmia, segons Ubieto, és tan “elemental” com ser conscients que “encara habitem un cos”. El psicòleg diu que abans de la pandèmia “teníem la idea que érem invulnerables” gràcies a la “tecnologia i a les promeses científiques i els avenços mèdics”. S’havia estès la sensació que es podria fer realitat “aquell ideal de transhumanisme molt lligat al món de Silicon Valley i als avenços tecnològics”, fins al punt que “ens podríem desprendre del cos, vist com un hardware pesat”. La pandèmia ha posat fre a aquesta fantasia i “ens ha demostrat que no, que encara tenim un hardware del qual tenir cura, que és vulnerable davant d’un petit virus que ens ha complicat molt la vida”. Ubieto creu que això obliga els humans a plantejar-se la importància de les polítiques públiques de salut. “És la primera qüestió que hem de plantejar: fins a quin punt l’existència d’un cos, intrínsec a l’ésser humà, no desapareixerà i això requereix polítiques de cures raonables”, apunta.

Un dels grans traumes dins del trauma que s’han viscut durant la pandèmia ha estat la mort a les residències, catàstrofe que d’alguna manera o altra s’ha produït en molts països. Aquesta mortalitat excepcional dels més grans amagava, segons el psicòleg, la segona gran lliçó de la pandèmia: “Aquest món no és un món per a vells”. L’evidència és que el 50% dels morts per Covid-19 estaven vivint en residències.

La mort no es tolera i s’amaga

La indefensió de les persones grans davant del virus enllaça amb la manca d’atenció digna i aquest fet, diu el psicoanalista, “té a veure amb un assumpte més profund, que és la dificultat per tolerar la mort”. A mesura que les famílies s’han escurçat, amb menys fills, les persones s’han allunyat de l’experiència de la mort. “Quan les famílies eren més àmplies —apunta Ubieto— sempre hi havia algú que es moria. Per a nosaltres, en canvi, la mort és un tema tabú, sempre s’amaga, fins fa poc es considerava delicte portar un nen a un enterrament; és el rebuig a la vellesa, perquè la gent gran, amb les seves arrugues, encarnen la decadència i la degradació del cos”. Aquest rebuig a la vellesa va fer que al principi de la pandèmia, per exemple, en països com el Regne Unit s’optés per arribar a la immunitat de ramat a través d’una mena de darwinisme o eugenèsia social, optant per no fer res, deixant morir els més dèbils. “Quan van veure que això seria un desastre van canviar d’estratègia”, diu Ubieto.

Una de les millors fotografies que recull el llibre: 'Últ...
Una de les millors fotografies que recull el llibre: ‘Últim fèretre que va sortir de l’aparcament del tanatori de Collserola, que durant setmanes es va utilitzar per encabir-hi els difunts per Covid-19’

El distanciament social, amb el confinament domiciliari com la seva màxima expressió, ha aportat el tercer dels aprenentatges que analitza el psicòleg: “Hem après el que és essencial a les nostres vides”. Ubieto opina que “el capitalisme consumista que vivíem, on semblava que tot fluïa de manera natural i automàtica, queda col·lapsat quan el món s’atura”. Citant Naomi Klein, Ubieto recorda que “hi ha alguna cosa per sota de la superfície, que són les politges que fan girar el món: els agricultors, els distribuïdors, els sanitaris, les persones que s’encarreguen de posar el cos bé perquè realitzi la seva funció i que no es poden aturar”. Descobrint això també s’ha posat en evidència que hi ha feines essencials que estan mal pagades. “Com cuidarem l’essencial a partir d’ara?”, es pregunta el psicòleg. La discussió sobre la inversió en salut i dels canvis profunds que requereix el sistema sanitari han acaparat el debat polític com mai ho havien fet abans. A Catalunya ha estat un dels temes centrals de la darrera campanya electoral.

Es consoliden les “bombolles d’odi”

El confinament ha comportat també conseqüències pel que fa al debat públic i a la discussió política. “L’odi cada vegada més està en la base del lligam social, no és l’amor sinó l’odi el que fa que es cohesioni la societat, però no de forma global, sinó a partir de bombolles d’odi”, explica el psicòleg, posant per exemple entre d’altres el trumpisme als EUA. Aquesta capacitat de l’odi com a element de cohesió social, apunta, ha estat possible gràcies a la contribució de les xarxes socials: “Aquestes tenen una lògica pròpia, amb la formació de cambres d’eco, on només veus les coses que estan en consonància amb tu mateix: la lògica és que tu no vegis res del que no et satisfà”. L’èxit d’aquesta lògica és que “les bombolles donen sentit a la vida” en un  moment d’incerteses. Així, per exemple, els conspiranoics hi troben refugi: “Finalment troben algú que els explica som són clarament les coses, són persones molt angoixades, el problema és que dins una bombolla no hi ha ningú que et contrasti”.

Un membre d’una mesa electoral en un col·legi de Barcelona a les eleccions del 14-F a Catalunya, celebrades sota pandèmia / EP

El psicòleg considera que recuperar la presencialitat en les relacions humanes posaria les coses més difícils a aquestes bombolles que, ara per ara, ofereixen confort a aquells que s’hi insereixen perquè els permet “veure la realitat a través de l’odi que tens contra els que no pensen com tu”. Com a alternativa a aquest fenomen, però, també hi ha “oportunitats” amb iniciatives de cooperació, en temes d’investigació. “És possible que sorgeixin vincles més cooperatius, menys solitaris, que el digital no sigui la única via, la presència tornarà a ser important en la nostra vida, el seu valor no desapareixerà”, manifesta Ubieto.

Com sortir del bucle

Superar els reptes que a nivell personal la pandèmia imposa requereix “una certa responsabilitat individual”, adverteix el psicòleg. “Cadascú ha de fer un dol per les pèrdues de la pandèmia —apunta—, primer de les humanes, però també dels abraços, dels contactes que no s’han fet, de les econòmiques, dels projectes o dels negocis”. Aquesta, continua l’expert, “és una part de treball que cadascú ha de fer perquè ningú el farà per ell, i no pensar que és un parèntesi i que tot tornarà a ser com abans sense que hi hagi cap pèrdua”. A banda, també proposa com a “fórmula” per superar la crisi acompanyar el dol d’un affair i projectes que impedeixin que la persona acabin “atrapada en el bucle”. Això, a més, a poder ser s’ha de fer “amb altres” perquè no sigui “una experiència solitària”. Aquí finalment, afegeix l’expert, entra en joc la rellevància dels “vincles” en moments de crisi: “Cal buscar projectes de cooperació, encara que la cooperació sempre implica una renúncia, però és la única manera de no quedar-nos atrapats”.

Comentaris

    Observador 25/02/2021 7:41 am
    Si, alló que a Espanya no la afectaria i, si es donava algún cas, seria purament anecdòtic. No es pot felilcitar als que o deien, Salvador Illa entre ells.
    Bot 24/02/2021 11:29 pm
    Estem amb guerra contra un enemic invisible, però molt poderós i influent.!!!

Nou comentari