En una època, com l’actual, en què és impossible fer distincions clares entre l’amplíssima –i homogènia– oferta automobilística, es fa difícil fer-se a la idea de l’impacte enorme que va significar la irrupció del flamant Citroën GS en el mercat europeu de principis dels anys setanta. El nou model era una aposta de línia exquisidament aerodinàmica dissenyada per Robert Oplon, enginyer revolucionari que va dotar el vehicle amb un quadre de comandaments futurista –amb un velocímetre sense agulla en què s’anaven succeint els números– i un xassís d’aliatge lleuger controlat per quatre frens de disc. Punta de llança automobilística. I avantguarda estètica, amb la introducció de la pintura metal·litzada.
Però l’espectacle del nou Citroën continuava a dins. Una innovadora suspensió hidropneumàtica feia que el cotxe disposés de tres posicions de marxa, a diverses altures, que podien passar per damunt d’alguns obstacles i que, sobretot, produïen una sensació de lliscar per sobre de rectes i revolts de la carretera entre els passatgers. Això sí, calia evitar els viatgers propensos al mareig si no es volia posar en risc la tapisseria. En qualsevol cas, l’impacte de totes aquestes innovacions tecnològiques encara es va veure incrementat per una publicitat que mostrava la prodigiosa facultat del Citroën GS per circular perfectament amb, només, tres rodes. Ep, davant de notari.
El Citroën GS es va presentar al Saló de l’Automòbil de París, l’octubre de 1970, i l’any següent ja va ser considerat Cotxe de l’Any 1971 per la crítica especialitzada. La fórmula comercial era molt exitosa perquè acostava els criteris de confortabilitat i disseny de les gammes més altes a un públic de classe mitjana que, per preu, ja hi podia accedir. Era el cotxe més estilitzat, el més modern, el més agradable… Tot plegat, un triomf rotund que –amb el posterior GSA– va permetre superar els tres milions d’unitats fabricades, que van ser distribuïdes per tot el món.
Tot i l’èxit, el GS també va tenir detractors. Sovint se l’acusava de mecànica fràgil, un argument que alguns especialistes rebaten per la poca capacitació de la majoria dels tallers de l’època, poc acostumats a aquest salt tecnològic. Sigui com sigui, el cert és que el Citroën GS va ser víctima massiva dels primers plans de renovació de la flota automobilística a l’Estat espanyol, fins el punt que avui dia se’n veuen ben pocs pel carrer. Menys encara a Barcelona, especialment a partir de les restriccions de l’Ajuntament d’Ada Colau que han acabat arraconant els vehicles clàssics d’un país amb una llarguíssima tradició industrial. Llàstima.
El 21 de juliol de 1986, ara fa 35 anys, va sortir de la factoria de Vigo l’última unitat d’aquest cotxe mític. Encara se’n troben al mercat de segona mà, per uns 5.000 euros de mitjana, depenent, això sí, del model i, sobretot, de l’estat de conservació. Aquell GS (sempre amb les sigles pronunciades en castellà, com corresponia als usos de l’època) va ser, probablement, la primera introducció al luxe –moderat– de les famílies catalanes que ja volien viatjar amb una certa sensació de comoditat. I allà va estar aquell cotxe increïble que s’allunyava del terra en girar la clau de contacte. Milers d’ex-nens d’aquest país saben perfectament de què estem parlant. I, arribats al final d’aquest article, ho enyoren. Ho enyorem.
