Citroën GS, el primer luxe de la classe mitjana

Fa 35 anys va fabricar-se l'última unitat d'un cotxe revolucionari, amb una suspensió hidràulica i un disseny molt innovadors

En una època, com l’actual, en què és impossible fer distincions clares entre l’amplíssima –i homogènia– oferta automobilística, es fa difícil fer-se a la idea de l’impacte enorme que va significar la irrupció del flamant Citroën GS en el mercat europeu de principis dels anys setanta. El nou model era una aposta de línia exquisidament aerodinàmica dissenyada per Robert Oplon, enginyer revolucionari que va dotar el vehicle amb un quadre de comandaments futurista –amb un velocímetre sense agulla en què s’anaven succeint els números– i un xassís d’aliatge lleuger controlat per quatre frens de disc. Punta de llança automobilística. I avantguarda estètica, amb la introducció de la pintura metal·litzada.

Però l’espectacle del nou Citroën continuava a dins. Una innovadora suspensió hidropneumàtica feia que el cotxe disposés de tres posicions de marxa, a diverses altures, que podien passar per damunt d’alguns obstacles i que, sobretot, produïen una sensació de lliscar per sobre de rectes i revolts de la carretera entre els passatgers. Això sí, calia evitar els viatgers propensos al mareig si no es volia posar en risc la tapisseria. En qualsevol cas, l’impacte de totes aquestes innovacions tecnològiques encara es va veure incrementat per una publicitat que mostrava la prodigiosa facultat del Citroën GS per circular perfectament amb, només, tres rodes. Ep, davant de notari.

El Citroën GS es va presentar al Saló de l’Automòbil de París, l’octubre de 1970, i l’any següent ja va ser considerat Cotxe de l’Any 1971 per la crítica especialitzada. La fórmula comercial era molt exitosa perquè acostava els criteris de confortabilitat i disseny de les gammes més altes a un públic de classe mitjana que, per preu, ja hi podia accedir. Era el cotxe més estilitzat, el més modern, el més agradable… Tot plegat, un triomf rotund que –amb el posterior GSA– va permetre superar els tres milions d’unitats fabricades, que van ser distribuïdes per tot el món.

Tot i l’èxit, el GS també va tenir detractors. Sovint se l’acusava de mecànica fràgil, un argument que alguns especialistes rebaten per la poca capacitació de la majoria dels tallers de l’època, poc acostumats a aquest salt tecnològic. Sigui com sigui, el cert és que el Citroën GS va ser víctima massiva dels primers plans de renovació de la flota automobilística a l’Estat espanyol, fins el punt que avui dia se’n veuen ben pocs pel carrer. Menys encara a Barcelona, especialment a partir de les restriccions de l’Ajuntament d’Ada Colau que han acabat arraconant els vehicles clàssics d’un país amb una llarguíssima tradició industrial. Llàstima.

El 21 de juliol de 1986, ara fa 35 anys, va sortir de la factoria de Vigo l’última unitat d’aquest cotxe mític. Encara se’n troben al mercat de segona mà, per uns 5.000 euros de mitjana, depenent, això sí, del model i, sobretot, de l’estat de conservació. Aquell GS (sempre amb les sigles pronunciades en castellà, com corresponia als usos de l’època) va ser, probablement, la primera introducció al luxe –moderat– de les famílies catalanes que ja volien viatjar amb una certa sensació de comoditat. I allà va estar aquell cotxe increïble que s’allunyava del terra en girar la clau de contacte. Milers d’ex-nens d’aquest país saben perfectament de què estem parlant. I, arribats al final d’aquest article, ho enyoren. Ho enyorem.

Comentaris

    Ramon A 21/07/2021 6:34 pm
    A l'època, el luxe -no moderat- fou el Citroën CX (1974 / 1991).
    betelheuse 21/07/2021 7:22 pm
    En vaig tenir un d'aquests Citroën GS . Citroën sempre ha sigut una marca innovadora, però en quan a fiabilitat i resistencia dels seus cotxes, no es pot dir que arribèssin a la categoria de ferralla, una llauna amb rodes és una descripció més ajustada. Un dia circulant a 80 per hora es va obrir el capó tapant tota visibilitat, no em vaig matar de casualitat. Les boles que contenien el gas de la suspensió pneumàtica s'havien de canviar cada dos per tres. Per una punyeta o altra no hi havia setmana que no haguéssis de passar pel taller. Quan me'l vaig poder treure de sobre em vaig quedar ben descansat. Però les meves desgracies no van acabar aquí. Per la meva desesperació, la meva dona es va encapritxar del Citroën CX i en contra de les meves admonicions se'l va acabar comprant. I tornem-hi, la mateixa histopria. El cotxe era seu però el qui l'havia de portar al taller era jo. Experiencia definitiva. Citroën "nunca mais".
    Joan Català 21/07/2021 9:02 pm
    Jo vaig tenir dos i mai em varen donar problemes. Això si anava a tallers oficials on coneixien la mecànica citroën.. en aquelles èpoques sembla que la inmensa majoria de tallers només sabien reparar seat, perque els Renault i Simca es veu que també eren "molt complicats" i no eren mecàniques prou fiables per a ells ..... o al menys això és el que es deia
    Manel 22/07/2021 7:19 am
    Cotxe molt bo, semblaba anesis sobre una catifa, frens de disc i motor boxer refrigerat per aire, o sigui sense radiadors ni manguitos ,ho vaig tindre 15 anys i sense problemes, ah i els seirnts semblaben sofas,
    Ed 22/07/2021 10:23 am
    Sr Cot, segueixi fent articles de cotxes classics, quina meravella!
    Joan 24/07/2021 3:41 pm
    Las botelletes una merda, cada 2*3 cambia les, el hidràulic amb els frens permatarse

Nou comentari