Carlota Gudiol: “Pacients relativament asimptomàtics patiran seqüeles de la Covid”

ENTREVISTA a la metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l'Hospital de Bellvitge

Carlota Gudiol és metgessa del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge. Aquest centre hospitalari, a l’Hospitalet de Llobregat, és un dels que ha viscut de forma més intensa la pandèmia de la Covid-19 des dels seus inicis. Gudiol atén EL MÓN per rememorar com l’hospital ha afrontat aquest any de tanta incertesa i ajuda a entendre algunes claus del futur. Durant el 2020, van entrar a les urgències de Bellvitge 4.191 pacients amb Covid-19, dels quals 2.764 van quedar ingressats. D’aquests, el 82,4% van ser finalment donats d’alta i el 17,6% van morir. D’aquest volum de casos i les seves diferents circumstàncies n’ha sortit l’experiència que ara permet tractar la malaltia amb molt més coneixement.

Al principi de la pandèmia encara es buscaven responsables dels contagis. Això va passar a Igualada, on es va assenyalar una sanitària. Ràpidament aquest assenyalament pel virus va desaparèixer…

Quan el virus va començar a circular sense límits a nivell de comunitat aquestes coses ja es van relaxar. En certa manera, el que ha quedat una mica en el rerefons és pensar que si t’has infectat és perquè no has fet les coses bé. Ara tenim algunes recomanacions, coses que es poden fer, però que mantenen el risc. Per exemple, hi va haver bastants contagis per Nadal, però estava permès reunir-se amb bombolles, en família amb un màxim “x” de components. I això té un cert risc. Coses relativament permeses tenen el seu risc i estan en un equilibri de poder seguir vivint i fer una vida mínimament normal. Però sí que ha estat una mica estigmatitzant, en el sentit que si t’has infectat és que tu o algú dels que t’envolten no heu fet les coses bé.

Ha mencionat els àpats de Nadal. Van propulsar la tercera onada que hem tingut?

Propulsar, no. Però sí que hi van contribuir, segur. Es van fer més reunions familiars i és segur que hi va haver gent que no va mantenir la bombolla estricta.

Carlota Gudiol, metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l'Hospital de Bellvitge / Jordi Borràs
Carlota Gudiol, metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge / Jordi Borràs

Tenint aquesta experiència prèvia, considera que la Setmana Santa donarà lloc a una quarta onada o es pot esperar que la suposada estacionalitat de la Covid-19 ho freni?

Pot ser que hi hagi un repunt sense arribar a una onada, cosa esperable perquè quan es relaxen les mesures hi ha facilitat perquè el virus es transmeti més. L’avantatge és que es faran més coses a l’aire lliure gràcies a la primavera i el bon temps. És una recomanació fer-ho així perquè això redueix la possibilitat de contagi.

Com va ser la introducció del virus i l’arribada de les primeres notícies cap als professionals d’un servei de malalties infeccioses com el de Bellvitge?

Tot era una història com remota de la Xina, d’un virus estrany de gran letalitat. Era fins i tot excitant, però en qüestió de dies ens va caure a sobre el gran volum de malalts, amb el col·lapse i transformació de l’hospital. Una cosa que semblava molt llunyana ens la vam trobar a sobre d’una dia per l’altre.

Què fan els metges davant d’una malaltia nova per a la qual es desconeixia el tractament?

Hem anat molt de temps darrere del virus perquè no hem tingut marge de maniobra. Vam començar tractaments empírics basats en experiències clíniques de la Xina, amb fàrmacs que avui dia sabem que no eren efectius, com els antiretrovirals o l’hidroxicloroquina, i realment no vam tenir temps de pensar-hi gaire. Anàvem a remolc del gran volum de malalts que havíem de veure cada dia, de com ens organitzàvem, de reutilitzar recursos, estructures hospitalàries, personal sanitari… Ens hi vam trobar i vam intentar solucionar problemes dia a dia. Ara ja hem tingut més temps d’organitzar-nos i fer un pla estratègic de contingència en funció del número de malalts. L’estiu ens va donar una treva per escriure el pla en funció del que vam viure la primera onada. A més, ara des de fa un mes tenim un edifici nou, el Delta, que ens permet concentrar-hi tota la Covid. Això ha permès treballar de manera molt més organitzada.

Els primers malalts d’una malaltia desconeguda es converteixen en conillets d’índies per provar-hi coses que potser els acaben perjudicant?

Sí. Ens vam trobar amb això, que utilitzàvem fàrmacs que no estan exempts d’efectes secundaris, aquesta és la realitat, i que no sabíem del cert que fossin eficaços, però no teníem cap alternativa. A poc a poc vam poder anar usant fàrmacs que avui sí que s’utilitzen com el remdesivir, un fàrmac amb activitat antiviral, que és més efectiu en els primers dies, quan el virus es replica. Al principi de tot era molt difícil aconseguir-lo, ens el donaven quan el malalt ja estava intubat en una situació gairebé irreversible. També vam aprendre que l’ús de la cortisona, que al principi ens feia una mica de por, ajuda a reduir la mortalitat en pacients que necessiten oxigen, sobretot quan han passat la fase inicial de replicació viral, en una fase inflamatòria. Sobre altres fàrmacs a dia d’avui encara hi ha controvèrsia sobre si acaben de beneficiar reduint la mortalitat. Un cosa que hem après és que als malalts se’ls ha de donar suport respiratori el més aviat possible. Hem potenciat molt la part de semicrítics, que ha permès que molts malalts no hagin hagut de  necessitar ingressar a la UCI, que és el que realment empitjora el pronòstic dels malalts. També hem après a manegar l’anticoagulació, perquè alguns pacients tenien trombosis que després podien anar al pulmó, i la profilaxi trombòtica.

Carlota Gudiol, metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l'Hospital de Bellvitge / Jordi Borràs
Carlota Gudiol, metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge / Jordi Borràs

El fet de passar aquest estadi inicial provant diversos tractaments també dóna com a resultat que hi hagi un ventall ampli de seqüeles?

Les seqüeles les hem vist tard. Al principi vam tenir un volum de malalts aguts. Teníem l’hospital ple, més de 500 pacients tots amb Covid, això era un hospital monogràfic. Les seqüeles les vam veure en pacients que al cap d’un mes d’haver-se rebut l’alta continuaven tenint problemes respiratoris o símptomes persistents. El que hem vist és que hi ha un ventall de símptomes persistents bastant important en diferents intensitats i gravetats. El més important són les seqüeles pulmonars. Hi ha pacients que tenen pneumònia organitzativa o fins i tot fibrosi pulmonar, això vol dir que el pulmó es queda rígid i perd la capacitat de mobilitat: és la seqüela més greu, que pot condicionar la funcionalitat dels pacients amb requeriment d’oxigen i de fàrmacs antiinflamatoris com cortisona durant molt de temps. El SARS-Cov2 té la capacitat d’afectar tots els òrgans del cos: el sistema nerviós central, el tub digestiu, els pulmons, els ronyons, la pell… i s’han vist símptomes persistents a tot arreu i que molts d’ells no tenen relació amb la gravetat inicial. Les seqüeles pulmonars sí que estan clarament relacionades amb pneumònies greus, però la resta de manifestacions i seqüeles poden donar-se en pacients que han estat relativament asimptomàtics, que només han perdut el gust i l’olfacte durant mesos sense poder-hi fer massa al respecte més enllà de la rehabilitació. També hi pot haver dificultat per a la concentració, insomni, irratibilitat, pèrdua de la memòria, alteracions cutànies, inflamació hepàtica, tendinitis…

Hi va haver un temps en què no es va fer test, molta gent asimptomàtica no sap si va passar la malaltia. Potser ara pateix les seqüeles?

Sí, estic d’acord amb això. De totes maneres en aquell moment tota febre era Covid fins que es demostrés el contrari. Vam fer molts diagnòstics de presumpció.

L’OMS va anar a la Xina a fer la investigació sobre l’origen de la pandèmia. El consens és que el virus va passar d’un animal a la persona. Hi ha qui culpa el capitalisme de la pandèmia, però el fet és que el virus se’l relaciona amb una tradició concreta de menjar animals…

Sí. Això és la història de la microbiologia. Hi ha microorganismes que tenen el seu hàbitat i cicle i això ha passat moltes vegades: virus que circulaven en l’ambient animal passen la barrera i poden infectar les persones. Es veu això amb el tema de la grip, que són virus animals que es recombinen entre ells. Algun d’ells té la capacitat d’infectar l’home i això és el que produeix la pandèma de la grip. Això passa amb molts altres virus i microorganismes, que van superant limitacions i resistències i acaben passant la barrera que hi ha entre la vida animal i la vida humana.

Des del seu punt de vista quines prevencions s’haurien de tenir perquè això no passi més o per evitar una altra pandèmia? Serem capaços d’aturar-ne una altra? O simplement l’únic que podem fer és estar preparats per a la següent?

La pandèmia de la grip està ben descrita, té un comportament endèmic amb petites mutacions cada any i cada ‘x’ anys hi ha una mutació gran en el genoma del virus que produeix una pandèmia. Això és difícil de controlar perquè és el virus que es recombina amb diferents virus d’altres animals i quan fa una mutació important canvia, no hi ha immunitat poblacional i hi ha la pandèmia. En altres virus que tenen més relació amb comportaments culturals o socials potser aquí sí que es podria fer més incidència, en el sentit de millorar les condicions higièniques. A nosaltres ens sembla insòlit tenir un mercat amb animals morts i vius. Aquí sí que probablement hi ha molt marge de millora. Però també és veritat que hi ha alguns virus que no podrem controlar, que se’ns escaparan de les mans, però estic d’acord en què hi ha qüestions sanitàries de cadenes alimentàries que es podrien millorar per evitar que torni a passar una catàstrofe com aquesta.

Quines mesures de protecció que hem adquirit haurien de perduar en el temps? I d’altra banda, des del punt de vista de metgessa que treballa en transmissió de virus, quan creu que podrem recuperar la tradició d’aglomerar-nos per fer coses junts?

Espero que aviat. És una particularitat de la nostra cultura, que ens caracteritza i que a mi personalment m’agrada molt. Espero que no tardi gaire. Una de les coses que hem d’aprendre i ha de perdurar és l’higiene de mans. És una mesura molt senzilla i que ha demostrat fa molts anys ser molt efectiva per evitar la transmissió de molts agents infecciosos. Això sí que ho hauríem d’intentar inculcar. La higiene de mans és una mesura molt senzilla i amb què es prevé la transmissió de molts microorganismes. La pandèmia ens hauria de servir per instaurar una higiene de mans contínua. A l’hivern també caldria continuar utilitzant mascareta en algunes situacions. També és important el tema de la vacuna, som una societat que no ens vacunem encara que tenim la capacitat i l’opció de tenir disponibles vacunes que s’ha demostrat que són segures, com la de la grip. No ens vacunem el suficient fins i tot el personal sanitari, i això ha de canviar.

Justament ara hi ha dubtes sobre la vacuna d’AstraZeneca. Això pot generar por entre les persones que dubten?

Segur que sí perquè de fet por n’hi ha hagut sempre. Estic totalment en contra del moviment antivacunes perquè a causa del fet que hi ha gent que no es vacuna han ressorgit malalties que estaven erradicades. No ens estem vacunant d’una forma òptima perquè l’ideal és fer assajos clínics que deixen passar temps suficient per avaluar la seguretat. En això hi estem d’acord. Però és l’única manera que tenim d’intentar controlar la pandèmia, que li puguem veure un final. Estic segura que aquesta sensació d’emergència fa que la gent tingui els seus dubtes, però és l’única mesura que tenim. La gent del que té por és dels suposats efectes secundaris a llarg termini, és el que la gent comenta.

Però és parlar de ficció això?

No, perquè s’ha parlat que algunes vacunes poden produir algunes manifestacions a nivell de sistema nerviós central. Personalment crec que avui en dia, al segle XXI, tenim vacunes eficaces i segures i que el risc-benefici es decanta clarament cap una població amb una vacunació universal, sens cap mena de dubte.

Els sanitaris han estat en el centre de la pandèmia. Han aconseguit superar la gestió emocional de viure aquesta situació tan crítica?

La veritat és que ens ha passat factura. A nivell personal, en els primers mesos vam treure tot el millor de nosaltres i tota l’energia, vam fer pinya. Una de les coses més boniques de tot és que l’hospital es va unir, vam fer un treball en equip espectacular a tots els nivells, que va permetre arribar fins a l’últim moment en aquella primera onada tremenda. I això va ser un aprenentatge bonic, en el sentit que junts treballem millor. Si se sumen esforços tot és més fàcil i la comunicació i el treball en equip és primordial. A nivell emocional, al principi anàvem al 200% i amb tota l’adrenalina, fent jorandes de 14 hores, de dilluns a diumenge. Era esgotador, però fins que no va començar a baixar, no ens en vam adonar. Personalment, quan vaig començar a baixar el ritme és quan em vaig adonar de tot. Quan t’atures és quan te n’adones de tot i t’ensorres emocionalment. L’estiu ens va anar bé a tots per descansar una mica, però el personal sanitari està molt cansat perquè portem un any sense treva.

Carlota Gudiol, metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l'Hospital de Bellvitge / Jordi Borràs
Carlota Gudiol, metgessa adjunta del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Bellvitge / Jordi Borràs

Comentaris

    David. 14/03/2021 9:38 am
    A veure ... de gent a la Xina i altres llocs, menjant qualsevol espècie animal sempre n'hi ha hagut. No fotem !! El virus aquest ha sorgit a Wuhan que és on hi ha un dels laboratoris d'estudi de virus i similars més important de la Xina. Les casualitats no existeixen. Les causalitats sí. Reconèixer que s'els hi ha escapat el bitxo d'un laboratori implicaria que la gent reclamaria més control en aquests tipus de laboratoris de tot el món. Llocs a on els humans juguen a ser déus.
    Bot 14/03/2021 9:23 am
    I una merda que plou

Nou comentari