“A partir d’aquest moment es fa el que es pot perquè hi ha unes demandes noves, ens trobem en una situació nova completament… l’economia cada vegada està pijtor, hi ha cada vegada més problemes, menys capacitat per solucionar-los i la situació és absolutament dramàtica”. No és una descripció de l’actual situació el sistema sanitari, però encaixaria. És un esbós del que va passar a Catalunya durant la guerra civil espanyola, quan el conflicte va dur el país al col·lapse assistencial. Carlos Hervás (1944) és metge antestesiòleg jubiliat i historiador, coneix perfectament els detalls de l’esforç titànic que es va fer en aquella època per sortir endavant. Després de dècades consagrades a la medicina, Hervás va estudiar història i va fer una documentada tesi, centrada en el sistema sanitari català durant la Segona República i la Guerra Civil espanyola, estudi que va dirigir Josep Termes a la UPF. En aquesta entrevista concedida a ‘El Món’, el doctor, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de la Medicina de Catalunya, parla dels paral·lelismes entre els dos moments històrics.
Sorprèn que el seu estudi sobre la sanitat durant la Guerra Civil no s’hagi publicat en llibre.
La recerca es va convertir en una tesi doctoral en història que vaig fer a la Universitat Pompeu Fabra, dirigida pel professor Josep Termes. Ell em va recomanar el tema perquè jo venia de Medicina i podia aprofitar tots els coneixements amb la visió històrica i política d’un tema sanitari que estava molt poc estudiat: la sanitat a Catalunya durant la Segona República i la Guerra Civil. L’estudi està penjat a internet i és ccessible per a tothom. El treball és conegut i citat en molts llocs perquè la gent hi ha tingut accés a través de la web, per això no em vaig preocupar excessivament per la seva publicació. Posteriorment, algunes parts sí que s’han publicat en format llibre i he fet diversos treballs puntuals d’algun aspecte concret que s’han publicat en revistes. En el fons, la meva recerca avui dia està a l’abast de gairebé tothom.
Què és el que més el va sorprendre d’aquesta recerca?
Els homes de la Segona República van intentar un procés de modernització de la societat, l’economia i la política del país. A Catalunya, la població tenia una cobertura sanitària molt precària, que venia històricament del segle XIX, quan el tema de l’assistència sanitària es confonia gairebé amb la beneficència. A la sanitat pública només hi anaven els més pobres i la gent dels pobles. En canvi, la medicina d’alt nivell quedava només a l’abast de molt pocs, de la gent de classes altes, que podien pagar-se els metges amb clínica, els de més prestigi.
Carlos Hervás i Puyal / Jordi Borràs
Quan va començar a canviar?
Quan va venir el primer intent de govern autonòmic, que va ser la Mancomunitat, ja van fer algun intent de lluitar contra algunes malalties que afectaven grans sectors de la població, com podia ser la tuberculosi —malaltia implantada aquí des de feia molts anys i que afectava sobretot les classes menys afavorides—. També van intentar lluitar contra una altra pandèmia, que estava també ficada en algunes parts del territori, que era el paludisme, sobretot al Delta de l’Ebre o als aiguamolls de l’Empordà, on era endèmic. La Mancomunitat va fer un primer intent d’establir una sanitat pública més propera als autèntics problemes que afectaven sectors amplis i desfavorits de la població, però el projecte va acabar amb el cop del Primo de Rivera. Allò es va perdre però, fins i tot abans de proclamar-se la Segona República, els que estaven preparant el que hauria de ser quan arribés la política d’aquest nou règim, en un esbós d’Estatut que es va fer abans del 31, ja s’hi va preveure un capítol dedicat a la sanitat. Ja estava en la ment d’aquests polítics enfocar això com un problema real i que s’havia de solucionar perquè l’Estat francament no tenia dedicació i les decisons s’havien de prendre des de Madrid.
Per què no s’hi dedicava?
Aquí, l’únic que li tocava fer a l’Estat era encarregar-se dels malaltls crònics, en el fons eren els malalts mentals. Només alguns centres de salut mental depenien de l’Estat i estaven en una situació absolutament deficitària. Per tant, quan s’imposa la Segona República, ja des del primer moment el Govern de la Generalitat estableix inicialment una conselleria de sanitat, que no s’havia tingut mai. El primer conseller va ser Manuel Carrasco i Formiguera, el polític d’Unió Democràtica que Franco va afusellar.
Què va fer aquesta primera conselleria de Salut?
Era una conselleria, com d’altres, sense competències i sense pressupost, per tant només eren bones intencions. Després, quan va tenir capacitat legislativa, el Govern de la Generalitat va començar a proclamar lleis de sanitat que poguessin anar encarant tots aquests problemes que afectaven la gent seguint el fil que havia iniciat la Mancomunitat. El que quedava bastant clar és que en el primer intent de Govern autonòmic ja hi havia una voluntat d’acostar-se als problemes de la gent i això malauradament no es va poder portar a terme perquè tothom sap que la vida política de la Segona República va estar constantment interrompuda per canvis del govern de Madrid. A l’octubre del 34, amb el govern de dretes a Madrid, aquí hi ha el pronunciament de Companys i el Govern és detingut. Hi ha dos anys en què es torna a una època anterior, en què es destruexien moltes iniciatives que s’havien pres. Després, al febrer del 36 torna el govern d’esquerres, però no té temps perquè esclata la Guerra Civil i la situació canvia totalment.
Hervás a l’entrada de l’Hospital de Sant Pau / Jordi Borràs
De quina manera canvia?
Si estudiem els anys 30, hi ha dos períodes absolutament diferents. No té res a veure el que passa fins al 18 de juliol del 1936 i la Guerra Civil. En el període anterior, amb tots els problemes, es va poder fer alguna cosa. S’intentava posar els fonaments de campanyes per acabar amb xacres com la tuberculosi i les malalties venèries. I la Guerra Civil és un altra història, acaba amb aquesta normalitat i ja és una política de guerra. A partir d’aquest moment, es fa el que es pot perquè hi ha unes demandes noves, ens trobem en una situació nova completament. Hi ha hagut un aixecament militar, hi ha milers de ferits, primer amb les lluites a Barcelona, després amb els que vénen del front. Tot això s’ha de tractar d’alguna manera, l’economia cada vegada està pijtor, hi ha cada vegada més problemes, amb menys capacitat per solucionar-los, per tant la situació és absolutament dramàtica i acaba el 1939.
Què passa en aquest període?
Algunes iniciatives segueixen el propòsit que neix amb la Mancomunitat, que continua amb les lleis que es van programar abans de la Guerra Civil, en l’època de la Generalitat republicana. Fins i tot durant la guerra alguna es va intentar posar en marxa. L’any 1939 hi ha un tall absolut i aleshores, quan ve el franquisme, s’imposa un altre tipus de política sanitària. Però quan l’any 75 s’acaba la dictadura i el Govern de la Generalitat torna a recuperar competències, en principi molt poques, el primer conseller de sanitat de la democràcia amb el govern de Tarradellas, el doctor Ramon Espasa del PSUC va tenir temps per fer un projecte de política sanitària nova i democràtica que tenia en compte algunes de les iniciatives que venien de la Generalitat republicana. Per exemple un tema que segueix sent actual és la comarcalització, és a dir, aquesta distribució dels centres sanitaris pel territori cobrint totes les comarques. Qualsevol ciutadà de Catalunya té a una distància màxima un centre hospitalari. Això ve de l’època de la República, és una de les lleis que es van proclamar aleshores.
Quins són els paral·lelismes que es poden trobar entre la Guerra Civil i l’actual pandèmia?
La Covid-19 és la crisi més greu que s’ha trobat la sanitat catalana des de la Guerra Civil. Sí perquè ha suposat una demanda d’assistència descomunal que ha desbordat la capacitat assistencial de tots els centres hospitalaris. Recordem que les UCIs es van haver de multiplicar per deu, una cosa que no havia passat mai. Hi han hagut aquests últims 80 anys alguns petits períodes d’alguna epidèmia i algun episodi, com l’accident del càmping dels alfacs l’any 1978, en què es van produir centenars de ferits cremats. Aquests van anar gairebé tots al Vall d’Hebron perquè teníem la unitat de cremats més important. Els metges de l’època allò no ho havien vist mai, aquella arribada constant de cremats. Però tot això han estat episodis molt puntuals i que s’han pogut solucionar raonablement bé. Una pandèmia de crisi com la que vivim, amb la intesntiat i duració i l’afectació tan global, de la que no s’escapa ningú, no ho hem viscut mai i soc del 1944. És uan situació que ha desbordat totalment totes les previsions. Això ni es pot preveure ni planificar. Quan t’ho trobes has d’intentar solucionar-ho com puguis, que és una mica el que va passar amb la Guerra Civil amb els problemes que es van trobar.
CAN 7Carlos Hervás amb mascareta / Jordi Borràs
Per què no es podia preveure si va passar a la Xina i després a Itàlia. Per què va triomfar el negacionisme, la idea que això no podia passar?
Hi ha un aspecte que sí el trobem en tote les epidèmies que s’han produït en aquest món. Ara estic estudiant un petit brot de peste bubòncia a Barcelona el 1905. El curiós és que la reacció de les autoriats sanitàries i polítiques del moment va ser excament igual que la que han tingut ara. Des del primer moment hi ha un intent d’amagar la realitat. La raó que es dóna és per no crear alarmisme perquè pot ser pijtor alarmar la població que si la mantens mig enganyada. Si deixes anar la informació a poc a poc, a petites dosis la gent va captant la situació, però sense rebre un xoc inicial. Perquè la gent no s’espanti. Això s’ha fet sempre. S’intentava amagar la situació i que no se n’assabantessin més dels que calia. Hi ha un detall del 1905 curiós i és que un metge d’aquí va ser enviat a les Canàries perquè allà també hi havia diversos casos i va anar a veure què apssava. Els informes que enviava a Madrid els feia en llatí perquè només els entengués la persona a la qual anaven dirigits, que potser havia de demanar ajuda a algú que sabés llatís. L’obstrucció a la informació s’ha produït sempre. Però la raó ha estat sempre la mateixa, no s’ha volgut crear un estat d’alarmisme. Si recordem, aquí hi havia epidemiòlegs que traquil·litzaven dient que el coronavirus passava a la Xina i que seria com una grip. El missatge que es donava era aquest. La postura era de tranquil·litzar. Tot i així molta gent ho va interpretar al revés i va venir la bogeria de la gent que anava a comprar paper de wàter i buidaven els súpers, que és el que es volia evitar.
Potser el problema és que els polítics volen comparèixer amb solucions per a tot i no saben ademtre-ho quan no en tenen.
Això és un error. En canvi hi ha líders que no ho fan així, com la Merkel, no sé si els alemanys tenen un nivell d’educació i de discllipina més gran que el nostre país, però ella ha expciat la situació tal com era. És difícil no alarmar. Sempre és millor donar la informació concreta i clara, que no amagar coses. Això els metges ho vivim molt perquè malauradament estem obligats a donar notícies bones i dolentes. Històricament hi ha hagut una tendència a adoptar actituds més aviat paternalistes, excessivament positivistes. Hi ha vegades que has de ser més resalista, s’ha d’intentar sempre donar una certa esperança, recordar-li que la medecina farà tot el que pugui i que no l’abandona. Amb això el pacient ja es tranquil·litza. Aquesta és l’actitud més positiva, negar les coses no. Per tant, aquí hauria estat bo des del primer moment dir que tindríem una situació molt difícil i que s’haurien de prendre mesures dures. També has de confiar amb el criteri de la gent, encara que n’hi ha que demostrant no tenir-ne massa.
Durant la Guerra Civil la salut mental explica que es va tenir en compte. Amb la pandèmia també hi ha un repunt en aquest àmbit.
La salut mental abans de la Guerra Civil ja va preocupar molt a la Generalitat, perquè el tema dels centres de salut mental estava majoritàriament en mans de l’estat i els malalts mentals estaven molt malament, molt mal atesos. Des de la Generalitat es va intentar solucionar el problema, després creant el servei d’atenció. A la guerra va continuar i per atendre tant els civils com la nova patologia que es va crear arran dels soldats que anaven al front. La guerra és una situació d’exrema duresa i no tots l’assimilaven igual, hi va haver molts casos de neurosi i psicosi de guerra. Es va crear un servei sanitari mental per atendre-ho. No sé si és equiparable als problemes mentals que es puguin produri actualment per la Covid-19…
No, no és el mateix, encara que ens referim als sanitaris en termes bèl·lics: primera línia, trinxera…
És que ara naturalment es produeixen situacions que afecten la salut mental, però poden ser derivades de la situació econòmica en què es trobarà molta gent. Això afecta molt. La preocupació pel que em passarà. També s’han descrit molts problemes derivats del confianment, de conviure grups familiars en pisos petits i axò durant dies crea tensió, que pot acabar explotant i manifestant-se en forma de trastorns mentals. Però també és un tema que s’haurà de treballar.
Hervás el divendres passat a Barcelona / Jordi Borràs
Quins són els principals aprenentatges que es poden extreure de la situació actual?
És difícil. Als historiadors no ens agrada fer pronòstics. És difícil preveure que aquesta situació es perpetuarà en el temps, hem de pensar que algun dia acabarà i podrem fer una vida relativament normal. Ens diuen que hem d’estar preparats per noves epidèmies. La primera lliçó quant a la prevenció és estar preparats i això voldrà dir que s’haurà d’estar preparat perquè les UCIs es puguin eixamplar quan hi hagi uan situació així, tenir material de reserva, previsió d’espais, distribució de professionals, no ens pot tornar agafar com ara.
Precisament la situació dels professionals és l’aspecte més crític.
Això ha quedat claríssim, hem patit ara la situació derivada de les retallades en sanitat. Això ha estat absolutament desastrós. Seria el moment d’adonar-se que la inversió en sanitat provoca beneficis a la societat. A veure si ho entenen d’una vegada. Potser s’haurà de prioritzar i segur que s’ha de dedicar a la sanitat més recursos i personal. La situació amb la què ha estat treballant el personal sanitari tot aquest tmpes és una cosa que la gent no es capaç d’imaginar. Els professionals de la salut estem una mica farts que els poítics ens maltractin amb l’excusa que la nostra feina és vocacional de manera que treballant ja estem contents. Com que ens agrada treballar, no deixarem mai d’atendre un malalat, però és una excusa impresentable.
