En Luca és un italià de 35 anys que viu en un pis al districte de Sant Martí de Barcelona. El comparteix amb dues persones més, que formen part de la seva bombolla de convivència però res més. El seu cas és un exemple d’una situació habitual en molts pisos compartits al llarg d’aquest fatídic 2020. Cap dels companys amb qui conviu són persones que formin part del seu cercle més íntim més enllà de la convivència bàsica, és més, hi té alguns conflictes: no són amics, només comparteixen l’habitatge i la situació de pandèmia ha implicat algunes diferències difícils de gestionar. En Luca, que no té parella, ja ha hagut de discutir amb una companya diverses vegades perquè es molesta quan convida algun amic esporàdicament a passar la nit a la seva habitació. “Amb la Covid-19 tot s’ha complicat molt, la convivència es fa difícil, ella no vol que portem ningú a casa, però de totes maneres si un amic meu no ve a casa jo acabaré anant a la seva i per tant el risc serà el mateix quan torni al pis”, explica.
La “bombolla” ja s’ha convertit en un concepte de l’argot de la pandèmia que molts governs estan fent servir per ajudar els ciutadans a practicar el distanciament social i evitar així que el virus segueixi amb la seva propagació devastadora. A Catalunya, per exemple, el Govern ha establert una divisió del concepte que es desglossa en tres subtermes: “grup bombolla”, “bombolla de convivència” i “bombolla ampliada”.
El fet és que al llarg de tot aquest 2020 les restriccions, pensades per reduir els espais de socialització fora de casa, haurien d’haver facilitat que totes les persones fessin vida dins de les respectives bombolles o bé saltant de l’una a l’altra complint sempre les mesures que eviten el contagi entre desconeguts. S’entén que mantenir-se dins d’una de les bombolles garanteix el màxim de protecció davant del virus. En canvi, passar de l’una a l’altra implica assumir riscos si no s’apliquen correctament les mesures de protecció: distància, mans i mascareta. Els individus que salten de bombolla en bombolla entren en risc ells mateixos, però també poden representar un risc per cada un dels membres de les bombolles de les quals formen part si les mesures de protecció fallen. El pla de Nadal que el Govern ha preparat per donar instruccions per als àpats d’aquests dies inclou també límits al nombre de bombolles que es poden barrejar.
El govern del Regne Unit és un dels que ha publicat informació més detallada sobre la formació de bombolles i disposa de guies molt completes que indiquen com es poden crear i de quina manera s’han de relacionar les persones que les integren. A les portes de Nadal, quan moltes persones planegen retrobar-se amb familiars —alguns amb factors de risc davant la Covid-19— el debat sobre els grups de convivència creix i obliga moltes persones a valorar si està en condicions d’assistir a trobades on serà molt difícil complir amb les normes bàsiques de distanciament social.
La pèrdua d’autonomia personal
La Covid-19 ha representat un xoc pel que fa a les formes de viure de tota la ciutadania. “Ens hem adonat finalment del valor que té l’autonomia personal i dels esforços que hem de fer com a societat per a mantenir-la”, explica els professor dels Estudis de Psicologia de la UOC, Manuel Armayones, ara també director acadèmic de la recent creada càtedra per a l’Autonomia Personal i la Salut Digital. El director d’aquesta càtedra, que impulsarà estudis transversals sobre com els éssers humans poden mantenir la seva autonomia personal el màxim de temps possible, explica que precisament la pandèmia “ens ha fet canviar la mirada a tots” i “hem sentit la nostra fragilitat, que ha existit sempre”. Les restriccions per la Covid-19, el confinament, el tancament d’espais de socialització i els tocs de queda han fet que “de cop i volta hàgim perdut la nostra autonomia personal perquè així ho estableix qui mana en un decret al DOGC”. “Aquella idea de poder anar on vulguem, de sobte hem vist que no és així, per tant, ara és un moment d’inflexió per treballar tots aquests conceptes per mantenir la nostra autonomia personal”, explica. Un dels aspectes que Armayones indica que poden ser d’interès per debatre en el si de la nova càtedra de la UOC és, precisament, el concepte de “bombolla” i les implicacions legals que se’n podrien derivar. Es tracta d’una qüestió sobre la qual alguns juristes ja comencen a reflexionar.
Un concepte de “contorns difícils”
El concepte de “bombolla de convivència” és utilitzat pel Govern en el pla de reobertura. De fet, s’hi fa referència específicament en la gestió de l’ocupació de terrasses en el primer tram de reobertura. En una terrassa les taules poden estar ocupades per quatre comensals i si se supera el número de quatre només és possible si els components formen part de la mateixa “bombolla de convivència”.
Ramon Figueras, advocat i vicepresident de la secció de Dret Sanitari del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), apunta que el concepte de bombolles que s’està fent servir per gestionar el distanciament social “és difícil” perquè té “contorns poc precisos”. Aquest és el cas de la “bombolla de convivència” que, segons l’advocat, podria quedar definida per les persones que “formen part de la convivència bàsica”, que pot quedar “acreditada” pel registre del padró. “Si el padró diu que en una adreça determinada hi viuen sis o set persones, fins aquí quedar clar i es pot precisar clarament la bombolla de convivència”, apunta Figueras.
Les coses es compliquen quan s’entra a valorar qui forma part de la “bombolla ampliada”. “Fa referència a les persones amb qui es relaciona el grup de convivència sigui per raons laborals o d’altres raons”. Les dificultats per precisar són grans: “És un concepte deliberadament imprecís que fa molt difícil, per no dir que impossible, de precisar en un decret perquè segurament es deixarien coses al tinter”. Precisament aquesta dificultat “tècnica” en la precisió del terme fa, segons Figueras, “molt difícil que es pugui exigir responsabilitat” als membres d’una bombolla, també tenint en compte que sovint serà “impossible identificar l’origen d’un contagi i obtenir proves per identificar la font o demostrar que algú no s’ha mogut de casa” i per tant que no ha pogut tenir contacte amb algú fora de la bombolla. En el debat sobre possibles responsabilitats legals, encara es podria arribar a pensar en la responsabilitat de la pròpia administració per “haver consentit dinàmiques socials més àmplies fora dels convivents”, que podrien originar més contagis.
Figueras creu que el concepte de bombolla, per exemple, i les normes de distanciament social també escapen del que pot obligar una empresa als seus treballadors. Les companyies no tindrien marge per indicar de quina manera s’han de relacionar fora de la feina els treballadors per no comprometre la salut dels companys en cas que hagin de compartir espai. Això, en tot cas, ho podrien fer clubs esportius amb esportistes d’elit que “quan firmen un contracte es comprometen per exemple a no anar a esquiar o a fer coses en l’àmbit privat que poden perjudicar la seva vida esportiva”, comenta Figueras.
Drets fonamentals i paternalisme
La dificultat que implica el concepte de bombolla també el veu el jurista Guillem València, de l’Institut Ostrom, autor junt amb Roger Medina d’un informe el maig passat sobre els efectes de l’estat d’alarma en els drets fonamentals: “Per a mi el principal problema de les bombolles és que és una mesura impossible d’aplicar”. València qüestiona la capacitat de control de les autoritats sobre un aspecte com aquest: “Si et saltes la norma, la policia pot entrar a casa teva? Estrictament parlant no, —a no ser que desvirtuïn per complet el tema del fet flagrant—, mesuraran els decibels des de la porta de casa teva per veure quanta gent hi ha?” El jurista apunta que el règim sancionador del darrer estat d’alarma “és bastant estricte” i es pregunta “fins a quin punt té sentir fer mesures coercitives que no pots comprovar”. València també veu amb reserves que el conseller de l’Interior, Miquel Sàmper, hagi donat a entendre que els Mossos poden tenir “flexibilitat per sancionar” quan va fer una crida a la ciutadania a denunciar els seus veïns si veien que se saltaven les normes. “Això és incompatible amb la seguretat jurídica exigible”, lamenta València.
Al cap i a la fi, aquest jurista creu que “fer mesures sancionadores mal delimitades o que atorguen discrecionalitat excessivament a la policia és incompatible amb un ordenament jurídic respectuós amb els drets fonamentals de la ciutadania”. I hi afegeix una reflexió personal: “Pequem de paternalisme en el control de les restriccions? Per què no podem fer-nos tests d’antígens, que malgrat ser limitats són més que res?”
