L'humor i la creativitat, el front català contra la repressió

L'il·lustrador i professor d'Història de l'Art Toni Galmés corrobora aquesta "idiosincràcia catalana" als llibres 'On és l'Estel·la?' i 'Groc, història gràfica d'una lluita'
Toni Galmés
Toni Galmés: "Diu molt de Catalunya la capacitat de riure d’un mateix i de les situacions dures". | Jordi Borràs

 

Fer sàtira i humor, escrit, dibuixat o cantat, és un esport d’alt risc a l’Estat espanyol. Abans i ara. Rapers a l’exili, pallassos perseguits, revistes segrestades, llibres censurats, exposicions vetades i un llarg etcètera de pressions contra la llibertat d’expressió si aquesta posa en qüestió algun dels pilars de l’anomenat règim del 78 i que poden dur fàcilment un ciutadà als jutjats i a la presó. Però malgrat els riscos, quan en l’ADN d’una societat hi ha l’humor i la creativitat com a resposta al patiment, els repressors tenen poques possibilitats d’enfonsar aquesta societat. L’il·lustrador i professor d’Història de l’Art Toni Galmés ho té clar: “Fer sàtira política és molt propi dels catalans en tots els moments de la història. Ara, tot i tenir presos polítics, exiliats i ferits per la policia espanyola, som capaços de riure de les situacions més fotudes. En el dia a dia dels catalans el sentit de l’humor no ha desaparegut perquè la idiosincràsia del poble català, al meu entendre, és viure en base a aquest sentit de l’humor per superar els moments més complexos com a societat. S’ha de ser valent i diu molt de Catalunya aquesta capacitat de riure d’un mateix i de les situacions, per dures que siguin. De fet, ja diu molt d’un poble tenir com a himne la derrota...”, analitza Galmés. El seu llibre On és l’Estel·la? (Ed.Comanegra, 2018), una versió de l’On és Wally ambientada en els dotze escenaris més importants del darrer any del procés, és un dels reflexos d'aquest sentit de l'humor.

 

A la coberta del llibre, que sembla destinat als més petits pels dibuixos "de traç infantil", hi ha l'advertiment de majors de 18 anys. És la primera prevenció de l'editorial per evitar que "ens acusin de voler adoctrinar els nanos o de manipular-los", tot i que al llarg dels dotze escenaris que recrea l'autor "hi ha crítica a banda i banda". Però sí que és cert, com reconeix Galmés, que "és un llibre on els protagonistes són els adults, que són els qui van votar l'1-O, eren al departament d'Economia el 20S i van rebre els pals. De l'altre cantó, també són adults, l'Estat i la policia espanyola". A través d'una "mirada naïf", l'autor aconsegueix que es pugui fer una lectura divertida i amable d'un any que ha estat "especialment dur" per a la societat catalana" i que ha submergit el país en un "estat de repressió permanent". Com? Rient. "El sentit de l’humor oxigena. Tenim l'exemple claríssim de la sàtira política del Polònia de TV3, un èxit tant en temps convulsos com de pau social, un format que no té homòleg a l'Estat espanyol i que no s'entendria fora de casa nostra". En aquest sentit, Galmés considera que On és l'Estel·la? és una història gràfica "molt fàcil d'entendre tant aquí com a fora, no cal traducció de res, només tenir sentit de l'humor i una ment oberta. Per tant, si a Espanya no l'entenen és perquè no voldran". 

 

Toni Galmés
Toni Galmés alerta que a l'Estat espanyol es generalitza l'autocensura  | Jordi Borràs
 

Es tracta d'un retrat satíric i irònic, divertit i un punt trapella, que interpel·la gent adulta però que es pot compartir amb infants, que han de descobrir on és l'Estel·la i els personatges que es troben amagats entre les pàgines del llibre. En aquest sentit, Galmés alerta que "ningú no s'ha de sentir ofès, és la meva visió del procés i dels seus actors, de manera divertida i interpretant situacions, però en cap cas posant en la diana les persones". 

 

 

La creativitat, la resposta més immediata

 

Galmés també ha publicat Groc, història gràfica d’una lluita (Ed.Comanegra), en què, sota el barret  de professor d’Història de l’Art i com a col·laborador de diverses campanyes d’Òmnium Cultural, fa una reflexió sobre la viralitat dels missatges gràfics avui dia, com en el cas del procés han servit per, en un sol any, internacionalitzar una causa a arreu del món, però que alhora, els lemes i formes de lluita cívica són heretats del passat. Galmés va dibuixar la cara d’una noia amb la boca tapada per una cinta vermella, una imatge que es va convertir en viral el dia que la Guàrdia Civil va requisar els cartells de propaganda de l’1-O a la seu d’Òmnium i ràpidament, la gent va respondre enganxant cartells amb aquella imatge.

 

Imatge dissenyada per Toni Galmés per a una campanya d'Òmnium Cultural
Imatge dissenyada per Toni Galmés per a una campanya d'Òmnium Cultural | Toni Galmés

 

 “Aquella acció em va retrotraure directament al maig del 68, quan els estudiants de la Sorbona feien exactament el mateix, ara amb impressores i abans amb planxes de serigrafia. Aleshores vaig veure que els lemes, com per exemple Els carrers seran sempre nostres, ja apareixien als anys 70 a Nova York i ja havien aparegut el 1912. Tot era redundant. Ens semblava que el procés català era una cosa totalment nova, i en realitat no ho és tant. És nou el plantejament a Catalunya, però hi ha uns precedents molt potents a nivell de la cultura visual occidental de les darreres dècades”, argumenta l’autor.

 

Galmés relata que amb la cara de la llibertat d’expressió, Òmnium va aconseguir interpel·lar no només aquells que ara estan fent la lluita, sinó també aquells que van fer la lluita als anys 70. “Una imatge converteix la lluita en intergeneracional, perquè la cara actualitza la imatge de la llibertat d’expressió d’en Fabià Puigserver. Tota persona que va viure el context polític de la primera transició espanyola el 1978, ara mateix tornaria a recuperar se sent interpel·lada per la campanya que va fer Òmnium”. Per a aquest professor d’Història de l’Art, la gran virtut de les xarxes socials és que “viralitzen les lluites i els lemes i missatges gràfics de qualsevol part del món ens arriben en segons”.

 

Toni Galmés publica On és l'Estel·la i Groc, història gràfica d'una lluita
Toni Galmés publica On és l'Estel·la i Groc, història gràfica d'una lluita | Jordi Borràs

 

Però alhora, són missatges públics que també arriben a les autoritats. En un context de restricció de la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol, aquesta mena de Gran Germà que són les xarxes socials també empeny molts artistes a l’autocensura. “Des del punt de vists formal, a Espanya no hi ha censura, però hi ha una sèrie de restriccions i estratègies governamentals que permeten castigar administrativament tot aquell que sigui dissident del ventall de normes que estableixen els poderosos. Hi ha restriccions fortes, però també molta autocensura”, analitza Toni Galmés. I conclou que, justament “el clima de repressió i la dinàmica censora són factors clau per explicar la viralització de la causa catalana”.



Comentaris
Estupenda iniciativa
Podriamos continuar la colección con el libro "On és la República?" a ver si hay suerte y alguien la encuentra.

envia el comentari