Si els partits de l’anomenada “dreta tradicional” es caracteritzen per la seva defensa dels valors que consideren inherents a la societat del seu país, l’extrema dreta acostuma a dur aquesta noció a posicions més dures. El partit emergent del moviment ultra a l’estat espanyol, Vox, no és una excepció. Un dels pilars més importants del seu conservadorisme, de fet, és la “defensa de la família” i de la concepció heteropatriarcal dels rols i de la identitat de gènere.
En vista d’això, no és gens sorprenent que els drets de les dones, els i les transsexuals i dels moviments organitzats que els defensen siguin un dels objectius de la nova vella extrema dreta. Al seu programa, però, no hi ha mesures que es considerarien “clàssiques” com ara l’abolició de la Llei del Divorci o la recriminalització de l’homosexualitat. Tampoc no proposen tornar a penalitzar l’avortament. Els punts programàtics referents a aquests aspectes apunten en aquesta línia, sí, tot i que des d’una òptima que sembla menys contundent però que pot resultar més eficient per a la seva consecució i, també, per al seu èxit electoral.
La periodista i analista de gènere Marta Roqueta considera que el programa del partit, a grans trets, destil·la “un llenguatge neomasclista força elaborat, que parteix d’una suposada situació d’igualtat i descontextualitza totes les violències, traient-les del sistema de relacions de poder que les causen”. Una de les propostes del partit de Santiago Abascal, per exemple, i de les que ha causat més polèmica darrerament, és la derogacio? de la Llei de Violència de Gènere en les seves versions autonòmiques i estatal. Voldrien substituïr-les pel que anomenen una “Llei de Violència Intrafamiliar”. Segons afirmen, la seva voluntat és protegir “igual” als homes, les dones, els nens i els ancians i perseguir de manera “efectiva” les suposades “denúncies falses” que, sostenen, moltes dones interposen contra els seus marits eliminant tota norma que “discrimini un sexe d’un altre”.
“Confonen els privilegis tradicionals de l’home amb drets”, afirma Roqueta. “És una estratègia de manual on el masclisme adapta les seves reivindicacions a una societat que ha canviat. Com que afirmen que la violència ens afecta a tots igual, proposen una via única”. Pel que fa a les “denúncies falses”, la resposta és contundent i amb dades que la sostenen. Segons el Consejo General del Poder Judicial, “la violència masclista i la violència domèstica o intrafamiliar tenen una desproporció clara”. Entre els anys 2011 i 2016, per exemple, “hi va haver 259 sentències de violència de gènere i 47 de violència domèstica”. La primera a més, genera “violències col·laterals”, com ara les que afecten les mares o els fills de la víctima. Encara hi ha més diferències, però: “a les sentències per violència domèstica sovint hi ha atenuants com ara la legítima defensa, cosa que indica que la casuística és diferent”. “No es pot fer una violència intrafamiliar quan hi ha una violència amb uns actors i unes formes diferents i que genera més víctimes. La violència masclista, a més, no és només familiar. La víctima de La Manada també va patir-la”.
Seguint la mateixa lògica de “protecció”, en casos de divorci, Vox defensa la “protecció del menor” així com “la custòdia compartida com a regla general”, mesures que afirmen que estan orientades a garantir “el dret del menor a relacionar-se amb tots dos progenitors i amb els seus avis”. Sobre aquest punt, Roqueta recorda que “una de les grans reivindicacions dels grups feminismes és que la custòdia compartida comença en el moment de tenir la criatura. Si només la reivindiques un cop t’has divorciat estàs utilitzant el fill per mantenir el poder sobre la dona”. Tot i la pretesa base “igualitària” d’aquesta mesura, afirma, “si durant el matrimoni cuidar el fill és qüestió de la dona i quan et divorcies vols la custòdia compartida, no estàs veient el fill com un ésser sinó com una extensió de tu mateix, una part del teu patrimoni“.
Aquestes mesures, com és lògic, han topat amb la reacció especialment aïrada dels col·lectius feministes. Vox, però, també és molt bel·ligerant amb ells, i planteja una “solució” per aquesta amenaça a l’estil de vida que defensen: la “supressió dels organismes feministes radicals subvencionats”, sense especificar què volen dir amb “supressió” ni quina és la seva definició d'”organisme feminista radical”. “Fan servir el terme ideologia de gènere”, recorda Roqueta, un concepte que també fa servir el nou president de Brasil, l’ultradretà Jair Bolsonaro, i que ella considera una de les grans novetats del partit. Aquesta visió, afirma, “naturalitza el masclisme i els seus privilegis” per concloure que el feminisme ataca aquests drets que suposa naturals “per interessos espuris”. En aquest sentit, “el masclisme també és una ideologia”, rebla.
Pel que fa a l’avortament, Vox fa bandera de la “defensa de la vida des de la concepció fins la mort natural”. Aquesta afirmació, però, habitual en els moviments “provida”, s’aplica d’una manera diferent que fins ara, afirmant que les dones amb embaràs “inesperat” han de tenir “informació veraç, assistència i alternatives”, que es concreten en tres mesures que es complementen i donen una idea clara del seu objectiu: d’una banda, es prohibeixen els ventres de lloguer; d’una altra, es deixen els avortaments fora del sistema sanitari públic; per acabar, es proposa una reforma de la llei que regula les adopcions dins el territori estatal.
Aquesta mesura sorprèn Roqueta: “l’ONU recomana que els Estats garanteixin l’avortament en els supòsits mínims de violació, perill per al fetus o per a la mare…”. Així doncs, considera aquesta mesura “absurda” i “un atemptat contra drets socials i reproductius” que generen ” un gran consens social”. A més, uns canvis legislatius així “posarien en molt risc a les dones pobres, que recorrerien a avortaments clandestins”. Pel que fa a l’adopció, considera que “es menysprea el procés de la maternitat”. La contradicció entre el rebuig a la gestació subrogada però la facilitació de l’adopció denota, creu, que “veuen la dona com un recipient”, rebutjant “el vincle entre la mare i el fill ” i alhora donant “poca importància a com de difícil és la decisió d’avortar”. “És una mesura perversa”, afirma.
El col·lectiu transexual, a més, també es veuria afectat per la llei que deixa les “intervencions quirúrgiques alienes a la salut” fora del la sanitat pública. Aquesta mesura concreta, tot i que apareix discretament al programa, també és molt important. “Ho veuen com un capritx”, afirma Roqueta, un altre exemple perfecte de què hi ha darrere la manera com Vox exposa el seu programa: “la individualització i l’exclusió de les relacions de poder” pel seu propi interès. El retorn del masclisme de sempre amb una nova capa de pintura verda.
