Violència, dolor, determinació i esperança: 55 urnes per la llibertat

L'exposició, que va ser inaugurada a Brussel·les el passat mes de juny, arriba a Catalunya, fent una escala a Perpinyà abans de dirigir-se a Barcelona en el primer aniversari de l'1-O

 

El Primer d'Octubre de 2017, malgrat tot el que s'ha esdevingut des de llavors, va ser un moment molt important per a la societat catalana. Els assalts violents dels cossos de seguretat espanyols, tant als col·legis electorals com als ciutadans que els defensaven pacíficament, van marcar profundament no només en qui els van patir directament sinó, també, en tots aquells que compartien o simpatitzaven amb el desig de la gran majoria de catalans: decidir lliurement el seu futur. Els records i les imatges d'aquell dia han quedat gravades a la memòria de milions de persones i les urnes, com a símbol de llibertat, s'han contraposat a la repressió desfermada per l'estat espanyol. Aquesta idea, i els sentiments i reflexions que va generar aquell dia, són el que va impulsar l'exposició "55 urnes per la llibertat". Artistes de diversos orígens i edats van partir de l'urna com a objecte a partir del qual van elaborar obres amb missatges diferents però amb significats que sovint se superposen. Després que la mostra fos inaugurada el passat 15 de juny a Brussel·les, ara s'ha traslladat a la Casa de la Catalanitat de Perpinyà, on durant aquest mes, aproparà als nordcatalans aquestes interpretacions dels fets viscuts al sud del país ara farà un any.

 

Tot i que les urnes, com a objectes, són molt presents a la gran majoria de les obres, l'aproximació i el missatge que transmeten varien molt. La violència és un dels conceptes més presents, com és el cas de "Democràcia cremada", de Claret Serrahima, amb urna completament destrossada; o d'"Aixafament", de Philippe Domergue, amb una de crucificada. Els responsables, però, també hi són assenyalats de manera molt directa: és el cas de "Polipropilè 100%", amb Servand Solanilla convertint el plàstic d'una urna en quatre porres de mida reglamentària o la que és, probablement, l'obra més coneguda de l'exposició. A "En mesón Felipe, quien no paga... cobra!", Franc Aleu presenta un bat de beisbol que té gravat un dels malnoms més coneguts de Felip VI -"El Preparao"- esclafant una urna. El monarca espanyol també és protagonista a "Retrats", de Quim Domene, on la seva imatge es contraposa a la de Roger Español, que va perdre la visió d'un ull a causa de l'impacte d'una bala de goma disparada per un policia espanyol.

 

 

La resistència pacífica a la repressió i la il·lusió per la independència també són dos valors destacats. La primera, per exemple, és el centre d'"Ombres blanques", de Carme Sanglas, amb una urna protegida per dotzenes de mans blanques, o a l'obra de Dolors Rusiñol, que fa servir la imatge d'una dona gran exercint el seu dret a vot envoltada d'una multitud que encara la repressió de l'Estat. La segona, des de diverses aproximacions, és present en moltes formes al llarg de tota l'exposició, fent referència tant al moment de votar com a dia d'avui, després de la repressió, l'aplicació de l'article 155, els empresonaments i la reculada del Govern sorgit de les eleccions del 21-D, convocades per Mariano Rajoy.

 

Precisament, els fruits i conseqüències de la repressió i la resistència pacífica dels catalans s'erigeixen, en formes molt diverses, en un altre dels eixos principals de l'exposició. En un homenatge a Muriel Casals, que va morir l'any 2016 sense haver vist fet realitat el referèndum d'autodeterminació, Miquel Arnaudiès mostra una urna destrossada en una pintura que reformula unes paraules de Casals. Si la presidenta d'Òmnium Cultural havia dit "no som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni", Arnaudiès afirma que, després de la proclamació de la República Catalana el 27 d'octubre passat, tot plegat "ja no és un somni". Esteve Sabench, comissari de l'exposició i autor d'una de les obres, és un dels qui juga amb les llavors, la germinació o la resurrecció com a mostra de voluntat i resistència davant una ofensiva que arriba per tot arreu, amb un arbre de vots brotant d'una urna folrada amb articles de la premsa escrita espanyola contra el referèndum i contra l'independentisme en general.

 

 

 

D'altres, encara, s'escapen d'aquests missatges i fugen cap a idees diferents. Un d'ells és el músic Pascal Comelade, que participa a l'exposició amb una urna que ha estat convertida en un orgue, un instrument que eleva el seu so cap a l'eternitat i que té, convenientment, una marca a una de les tecles que toquen la nota "Si". L'artista Joan Fontcuberta, per la seva banda, s'aproxima a Felip VI i la seva família d'una manera diferent a la dels altres contribuents a aquesta exposició, col·locant-lo en el terreny del ridícul en comparar el reportatge que es va publicar en motiu del seu 50è aniversari, en què se'l vau menjant amb la seva família, i la paròdia que en va fer el programa Polònia. Totes aquestes interpretacions i reflexions al voltant de la situació a Catalunya, però, segueixen una línia comuna, la de la denúncia de la repressió que ha patit i pateix l'independentisme i la tristesa i l'horror soferts. Alhora, però, hi ha un missatge de reivindicació i d'esperança que vol recordar que, malgrat tot, aquell dolor no va ser en va, que no va ser un final sinó un principi.

 

El mateix Primer d'Octubre, precisament, "55 urnes per la llibertat" es traslladarà a Barcelona i, després d'una estada allà, es convertirà en una exposició itinerant que visitarà diversos indrets com ara les ciutats de Vic i de Girona entre d'altres. El catàleg de l'exposició també és a la venda i els fons que es recaptin aniran destinats a les despeses que, a dia d'avui, continua generant la repressió de l'estat espanyol contra els independentistes catalans.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?