La reanudació del primer judici per les operacions del comissari jubilat José Manuel Villarejo ha començat amb un autèntic desafiament per part del policia. La seva declaració d’aquest dilluns a l’Audiència Nacional per les peces Indoor, Land i Pintor de la causa Tàndem ha estat una nova mostra de tensió amb el tribunal i amb el ministeri públic. Ha negat haver cobrat fons reservats per a les seves empreses, ha embolicat l’expresident Felipe González i s’ha dirigit a la presidenta de la sala, Ángeles Murillo, reclamant respecte a la seva figura. “Jo soc una institució, com el fiscal”, ha etzibat.
La vista ha començat amb un mambo previsible. De fet, el tribunal ha volgut que els primers minuts fossin un tràmit indolor, ràpid i amb un marge escàs per tal que el comissari s’hi enganxés. El tribunal havia de discernir sobre la recusació presentada contra un dels tres magistrats Javier Fermín amb qui es va reunir per ordre del Centre Nacional d’Intel·ligència per protegir els interessos del rei emèrit. No l’han admesa a tràmit per extemporània. De moment, Villarejo se les guarda com un roc a la faixa.
Just després han començat a desfilar els acusats de la peça Pintor. Un sòrdid cas amb nou investigats, dels que la majoria n’han pactat una conformitat amb fiscalia. Era el cas del marit i el cunyat d’Ana Rosa Quintana que han admès haver fet negocis bruts amb l’empresa del comissari, amb l’obtenció d’informació i d’un vídeo d’un exjutge esnifant cocaïna i amb dues meuques a Marbella per tal d’extorquir-lo i arribar a un acord per evitar un embargament d’un milió i mig d’euros de l’Agència Tributària.
Però el debat intens s’ha encetat quan Villarejo s’ha assegut a la cadira dels acusats. Tenia el paper après i sabia perfectament com dirigir les respostes, apuntar comentaris, deixar entreveure fets i esbossar la seva estratègia. I ha tingut una avantatge competitiva, i és que el fiscal Miguel Serrano no portava preparat l’interrogatori. Un canvi del calendari de declaracions l’ha agafat amb el peu canviat i els pixats al ventre. El comissari s’ha percatat i ha anat a buscar el penal, a jugar amb les faltes, amb el joc de distracció i amb els focs artificials que entrellucaven els treballs amb el jutge de tribunal Javier Fermín, el CNI, o l’excap de la Divisió d’Afers Interns i un dels homes forts de la policia patriòtica Marcelino Martín Blas.
D’entrada, el fiscal li ha demanat respecte al ministeri públic com institució. La rèplica no s’ha fet esperar: “Jo també sóc una institució, sóc comissari de policia”. La presidenta del tribunal s’esgargamellava a posar pau. “Piano, piano!”, li ordenava la magistrada Murillo. El teva meva estava servit i ha col·locat a tots els actors al seu lloc de l’escenari. Villarejo, conscient de la línia d’atac del fiscal -la utilització de les empreses del policia amb el paraigüa de Cenyt per fer l’agost-, ha sortit al contraatac. La seva tesi ha estat raonar que CENYT, era una tapadora per a la seva feina com a agent d’Intel·ligència. Una tasca i una societat que comptava amb el ‘placet’ dels successius governs des de l’època de Felipe González. Ara bé ha deixat ben clar no es va enriquir “personalment” amb aquestes societats. De fet, ha retret fins i tot a l’Estat que no va rebre “ni un euro” per sostenir-les.
Villarejo ha aprofitat l’avinentesa per retreure al fiscal, i al tribunal, que no li hagin donat còpia de les seves agendes. Una errada clamorosa de les acusacions de cara a futurs recursos jurisdiccionals del comissari. També els ha acusat de manera velada de fer-los desaparèixer “mil i escaig cintes” que suposen “la història d’Espanya”. En el paquet ha acusat al CNi de posar-li les cintes de suposades gravacions a què el “centre d’Intel·ligència monitoritzava la seva vida i les de la gent del seu entorn”, a canvi, això sí, de tenir una còpia. Fins i tot, ha gosat dir que és el mateix sistema que els serveis d’informació de l’Estat van fer amb Bárbara Rei, una de les amigues íntimes del rei emèrit, Joan Carles Primer. En aquest marc, ha asseverat que les proves que hi ha contra ell de la documentació recollida als escorcolls responen a “manipulacions del CNI” i a la guerra entre comissaris.
En tot cas, Villarejo s’ha esmerçat a insistir que no s’havia fet la barba d’or amb els seus negocis particulars a compte del permís que tenia de l’Estat. En aquest sentit, ha confessat que durant els anys a què es refereixen aquests encàrrecs (del 2012 al 2014), cobrava una nòmina com a policia en actiu perquè era necessari per “justificar” la seva actuació a “les estructures de l’Estat”. “No he rebut mai, malgrat totes les feines, els viatges i les informacions que vaig aportar, ni un sol euro dels fons reservats. És més, en algunes ocasions ho vaig anticipar i mai m’ho van pagar”, ha recriminat. “Em vaig arruinar dues vegades sense que el Papa Estat vingués en la meva ajuda”, ha reblat.
En la part final de la seva declaració a Fiscalia, ha relatat que feia “màrqueting” per poder cobrar més i donar importància a la seva empresa. Ara bé, ha volgut recalcar que moltes de les dades se les facilitava el comissari Enrique García Castaño, cap de la UCAO, operatiu d’intel·ligència, i altres el CNI. Precisament ha estat en aquest punt que ha mencionat la peça Land. Segons el seu relat, els serveis d’intel·ligència espanyols volien “quedar bé” amb Felipe González, perquè aquesta investigació hauria estat una petició expressa de l’expresident espanyol.
D’acord amb la seva versió, Jesús Valderas, un “amic i soci fiduciari de Felipe González a República Dominicana i altres països”, el va posar en contacte amb Susana García-Cereceda perquè l’ajudés. Per a Villarejo, “l’encàrrec ho fa el senyor González” per l’amistat que l’unia amb el pare de l’empresària, amb qui havia mantingut denses relacions comercials.
