Encara queda història per descobrir. I una història no tan llunyana, ni en el temps ni en el pòsit psicosocial de Catalunya. Com exemple, el llibre que aquest vespre s’ha presentat a l’Institut d’Estudis Catalans, que desenterra una història profunda i influent de la República i la Guerra Civil, sovint solapada pel magma omnipresent de la CNT i la FAI. “Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939)”, (Editorial Gregal, 2017) és el títol amb què la historiadora Sònia Garangou ha disseccionat les organitzacions dels joves llibertaris catalans que van esdevenir tot un símbol de la lluita antifeixista i revolucionària.
El llibre, resultat d’una tesi doctoral, dissecciona quin va ser el projecte, la demanda i la raó de ser de les Joventuts Llibertàries. Una multiorganització que bevia de la tradició anarquista catalana de finals del segle XIX i que va arrelar a totes les comarques, i als barris de les grans ciutats de Catalunya. Un actor importantíssim dins que el que l’autora considera un escenari anarquista català extremadament “complicat”. De fet, Garangou considera que l’anarquisme a Catalunya era una veritable “estructura paralel·la a l’estructura de l’Estat del moment per a tota aquella gent que per primera vegada podien anar a escola o accedir a la cultura”.
La història de les JL va quedar difuminada, i en certa manera oblidada, malgrat la notorietat que van assolir com una “avantguarda” i de “revolució” per assolir un nou sistema de justícia social i la seva lluita sense quarter contra les tropes feixistes durant la Guerra Civil. Fins i tot després de la guerra van continuar lluitant a través d’una militància “perseverant”. Les investigacions conclouen que van tenir una agenda pròpia diferenciada de la CNT i la FAI. De fet, van estar entrant i sortint fins que van acabar desvinculant-se d’aquestes organitzacions en voler ser protagonistes dels canvis que suposava la Guerra Civil entesa como una revolució que podia acabar el capitalisme.
El llibre, de base científica, fuig de l’estigma que ha perseguit el moviment anarquista a Catalunya malgrat que moltes de les seves idees “avançades” estan recollides no només per formacions polítiques actuals sinó per la societat catalana. “Quan parlem dels vegetarians o del nudisme és de justícia reconèixer que els primers en defensar-ho van ser els anarquistes”, apunta Garangou. I per reblar la crítica als estigmes de l’anarquisme ja que si aquest moviment no s’entèn bé “no es pot entendre la Guerra Civil”.
Garangou insisteix en el rubor que sovint tenen les actuals organitzacions en reconèixer que són hereves del moviment anarquista. “Hi ha una línia de transmissió històrica que ha quedat tapada per anys de repressió històrica i cultural de l’anarquisme”, remarca l’autora que recorda que el moviment del 15M copiava la seva forma d’organització o que durant la República, els anarquistes van articular una Plataforma antidesnonaments com és l’actual PAH.
A mes de Garangou, han participat a la presentació Jaume Sobrequés (president de la SCEH), Antoni Dalmau (membre de la Junta de la SCEH) i Joan Villarroya (historiador i director de la tesi en què es basa el llibre).
