El vot particular serà clau per al recurs de Borràs

El cas Laura Borràs continua en el camp jurídic amb un camí que pot donar molt joc. Més enllà de la batalla política al Parlament, que segurament la Junta Electoral resoldrà en pocs dies, queda la decisió dins la formació de Junts, i, sobretot, la continuïtat del procés judicial de la presidenta suspesa del cambra catalana. El primer, després del recurs d’aclariment que aquest divendres ha presentat la seva defensa, serà el recurs davant el Tribunal Suprem. Un recurs que buscarà evitar la presó i l’indult que demanen els dos magistrats que han dictat la pena de 4 anys i mig de presó i 13 d’inhabilitació, així com 36.000 euros de multa per un delicte de prevaricació i un de falsedat documental.

En aquest cas, és la magistrada Maria Jesús Manzano qui signa el vot particular discrepant que dona arguments al recurs de la defensa. Manzano fa una distinció fàctica i jurídica que topa amb les conclusions del relat de fets provats que signen els altres dos magistrats, Jesús María Barrientos i Fernando Lacaba. Un paper difícil el de Manzano, si es té present el gran nivell de detall de la prova que recull la sentència per justificar la comissió dels delictes dels quals consideren autora Borràs. Les dilacions indegudes, la consideració falsària dels pressupostos i no de les resolucions de les adjudicacions dels contractes i el tipus penal de la prevaricació són la clau de volta per al recurs que preparen els advocats Isabel Elbal i Gonzalo Boye.

Fets provats diferents

La magistrada María Jesús Manzano, que durant la vista prenia notes com si fos la ponent de la resolució, parteix d’una idea dels fets diferent. En concret, mostra el seu desacord amb part del redactat del fet provat 4 de la sentència. Bàsicament, que els seus companys de toga donen per fet que Borràs va realitzar contractes menors creant una aparença de formalitat per complir amb els principis de publicitat i lliure concurrència. Manzano al·lega que s’hauria de fer constar una altra percepció dels fets. Així, defensa que l’objecte d’aquesta contractació era donar cobertura a la realització dels serveis de l’informàtic Isaías Herrero, per això va acudir a la tècnica de fraccionar els contractes.

La seva valoració és que els magistrats s’equivoquen, perquè si bé la sentència descarta la continuïtat delictiva en considerar que la prevaricació “s’ha comès i ha quedat perfeccionada com a unitat delictiva des que es produeix l’adjudicació verbal de decidir” que Herrero s’emporti les feines de digitaçització de la Institució de les Lletres Catalanes. “La veritat”, raona la magistrada, “és que l’acusat Isaías Herrero no va prestar serveis d’acord amb una decisió o adjudicació verbal”. “És a dir, la decisió de l’acusada de fraccionar els contractes (prevaricadora) es va formalitzar i es va desenvolupar mitjançant la tramitació dels contractes menors que es recullen al relat fàctic i que van concloure amb les respectives resolucions d’adjudicació a cadascun”, indica.

Per tant, la decisió era única a través de diverses resolucions d’adjudicació. D’aquí que consideri que atorgar un caràcter falsari a cadascuna de les resolucions d’adjudicació amb els què va portar a terme la contractació menor seria castigar doblement i infringiria el principi non bis in idem. D’aquesta manera entén que no es podria aplicar l’article 390.1.4º del Codi Penal, que prescriu el delicte de falsedat documental comès per una autoritat o funcionari públic, per cadascuna de les resolucions.

Falsedat de document públic

Ara bé, la magistrada es planteja, en canvi, si els pressupostos que presentava Herrero van tenir rellevància per formalitzar les resolucions de contractació. Manzano proposa dues vies, o bé els documents que presentava l’informàtic no va tenir transcendència en les resolucions d’adjudicació i aquí és on apunta que tothom sabia que Herrero era qui presentava els pressupostos. El vot particular tampoc remarca com era el control d’aquests documents, si era només a l’hora del pagament o bé només en la simple existència de tres pressupostos.

La discrepant arriba a la conclusió que efectivament els pressupostos tenien rellevància. D’aquesta manera, la seva conclusió és que s’hauria de condemnar els tres acusats només per un delicte continuat de falsedat en document oficial, i a Borràs com inductora, i a Herrero i el tercer encausat Andreu Pujol com a coautors. Així aplicaria la franja mínima del delicte, aplicant les dilacions indegudes del procés judicial, que reduiria la pena a 21 mesos de presó, per sota dels dos anys que evitaria que Borràs fos internada.

Prevaricació, per tots

“He d’exposar que no estic conforme amb l’absolució dels acusats, almenys de l’acusat Isaías Herrero, del delicte de prevaricació que se’ls imputava”, diu amb claredat meridiana la togada en el seu vot particular. El seu argument és que “la cooperació necessària d’Herrero resulta evident des del moment en què, seguint el que exposa la mateixa sentència, si no hagués acceptat l’encàrrec de Borràs ni hagués seguit les seves instruccions (per tant, en tenia ple coneixement), el delicte de prevaricació no s’hauria produït”.

No només en fa una valoració jurídica diferent, sinó que rondina per les atenuants aplicades arran de la conformitat entre ministeri fiscal i Herrero i Pujol. Seguint el mateix relat de la resolució que recorda que les seves aportacions en les declaracions al judici poc van afegir a la prova aportada a la causa, creu que l’atenuant de confessió s’ha de mesurar. En aquest sentit, defensa aplicar-lo en grau menor als dos acusats perquè no la considera gaire rellevant. En tot cas, la magistrada no absoldria de prevaricació a Herrero, però com que la majoria l’absol, tampoc s’hi oposa tot argüint que es beneficiós pels acusats. .

La magistrada també difereix en l’aplicació de la inhabilitació. Manzano explica que és “més ajustat a dret que la inhabilitació especial abasti a tots aquells càrrecs o ocupacions públiques, siguin electius o no, i en qualsevol àmbit, que comportin gestió amb facultats de contractació”. “La pena d’inhabilitació especial referida a totes aquelles ocupacions o càrrecs públics que comportin gestió amb facultats de contractació, té un clar component retributiu i de prevenció general i especial, sense oblidar tampoc la resocialització que sens dubte constitueix la fi primordial de les penes”, rebla. Tots aquests arguments són veritable munició per demanar al Suprem que tregui les multes de presó i, de retruc, no sigui necessari l’indult.