Toni Comín: "El nostre sacrifici és per fer la República, no per veure qui guanya unes eleccions autonòmiques"

El conseller a l'exili i diputat d'ERC creu que "si el 47% està disposat una mobilització permanent i a aturar el país, avançarem molt més que si som el 60% però seguim fent el mateix que hem fet fins ara"

El diputat d'ERC i conseller a l'exili, Antoni Comín
El diputat d'ERC i conseller a l'exili, Antoni Comín | Jordi Borràs

 

Va marxar a l'exili belga amb altres consellers i el president Puigdemont el 30 d'octubre del 2017, tres dies després que el Parlament aprovés una declaració d'independència i que l'Estat posés en marxa la maquinària repressiva. Un any després, el conseller de Salut a l'exili i ara diputat d'ERC al Parlament, Toni Comín, es referma en la seva decisió de buscar justícia internacional i de continuar construint la república fora de l'abast repressiu de Madrid. El Tribunal Suprem l'ha declarat en rebel·lia, però la justícia belga el considera lliure i amb tots els drets vigents. Tindrà un paper molt rellevant al Consell de la República, que anuncia que es posarà en marxa de forma imminent.

 

 

 

 

En termes polítics, què significa per a vostè el 27-O, que en el seu cas ha derivat en un exili polític?

El 27-O no vam fer una guerra llampec d'aquestes que es guanyen o es perden en una setmana, sinó que vam començar una guerra de posicions. Parlo, evidentment, en termes metafòrics, perquè el nostre combat és estrictament pacífic, democràtic i no violent. Les guerres de posicions són llargues, de trinxera, que es guanyen pam a pam, són guerres de desgast. Quan vam decidir fer la declaració d'independència el 27-O, érem conscients del risc que assumíem i de quina mena d'adversari teníem al davant. Allà no acabava res, sinó que començava un llarg combat. I no iniciàvem un combat amb Espanya per perdre'l, sinó amb la voluntat de guanyar-lo.

 

 

Justament perquè volem guanyar i érem conscients de la força de l'adversari, teníem dubtes sobre si iniciar o no aquest combat. Però si, conscient de la força de l'enemic, decideixes iniciar aquest combat, aleshores ho fas per anar fins al final i guanyar-lo. Per rendir-se o replegar-se davant del primer atac del contrincant val més no iniciar el conflicte. Si el 27-O fèiem la Declaració, després el que té sentit és seguir endavant i anar a totes. Si no, no haver-la fet.

 

 

El Govern no va ser clar, la ciutadania va entendre que s'havia declarat la independència i que s'havia de fer efectiva. Comprèn que una part de l'independentisme se senti decebut i fins i tot enganyat?

És veritat que en l'acceleració d'aquells dies d'octubre, potser no vam tenir l'oportunitat d'explicar-ho bé.

 

 

Pot explicar-ho ara?

No vam ser capaços d'explicar que l'endemà de la Declaració el que començava era un combat complex, perquè la correlació de forces era la que era, i sembla prou clar que les institucions catalanes no estaven en condicions de controlar plenament el territori i desplegar la República l'endemà de la declaració. No estàvem en condicions de fer-ho no pas per una qüestió de legitimitat sinó per la correlació de forces. L'alternativa que et queda és iniciar un combat i anar-lo guanyant pas a pas fins a fer efectiva la independència, materialitzar-la. Si no la podem materialitzar amb una mobilització popular i l'actuació de la Generalitat en quatre dies, només et queda l'opció d'iniciar un combat de resistència i desgast de l'adversari, que té tota una altra dinàmica. El combat és llarg, i al meu entendre ara s'està lliurant en, com a mínim, quatre fronts. I crec que en cadascun d'ells hem avançat.

 

 

Quins són aquests fronts, senyor Comín?

En el front judicial internacional no hem parat de tenir victòries. Primera euro-ordre retirada a Bèlgica, la decisió d'Alemanya, segona euro-ordre rebutjada a Bèlgica, es retira l'euro-ordre a Escòcia, i el pronunciament el comitè de Drets Humans de l'ONU. Un segon front és el de l'opinió pública internacional, i és molt important perquè qui pot moure els governs europeus és la ciutadania, i aquesta ciutadania està despertant. Fa un any, els europeus no en sabien res, del cas català, que era només un dossier dels governs, però no era notícia. Ara la gent està descobrint-ho i, en general, veu un govern empresonat i la repressió d'un estat. De fet, s'han adonat que el franquisme a Espanya perviu. És molt important que la gent descobreixi que, en plena democràcia, hi ha un problema de respecte pels drets civils i polítics. Un tercer front és l'institucional intern. Aquí hi ha problemes però també grans èxits, hem guanyat unes eleccions impossibles el 21D i hem enviat a casa el govern del PP. Sense l'independentisme el govern de Rajoy no hauria caigut. I un quart front, el més important de tots, el front civil de la població organitzada, el carrer. Aquí hem vist un progrés molt especial, la maduració. La gent ha descobert el grau de sacrifici que caldrà per guanyar aquest combat democràtic i pacífic.

 

 

Quin és aquest sacrifici?

El sacrifici és proporcional a la repressió que està disposat a infligir l'Estat espanyol, i la gent ha entès que aquest estat està disposat a aplicar una repressió descomunal. Per tant, el grau de sacrifici que hem de fer tots per guanyar també és descomunal. En aquest sentit, crec que tots hem viscut un despertar que em sembla positiu, que això no es fa de la llei a la llei, que no es pot fer sense pagar un preu molt alt.

 

 

El Govern de Carles Puigdemont, del qual vostè en formava part, no va explicar mai aquest sacrifici. La consellera Ponsatí ha dit que l'executiu jugava al pòquer i anava de catxa.

Jo no ho crec. El que passa és que ho teníem tot a punt per a una independència negociada, més que ningú en el món, perquè les estructures d'estat és el que tu necessites per fer una independència negociada.  Però segurament teníem un dèficit de preparació per fer una independència no pactada, perquè en aquest escenari qui s'ha de preparar no és només el Govern, sinó la població. I fer-ho amb molta antelació per tal que quan arribi el moment de la Declaració la gent es pugui mobilitzar de manera massiva, pacífica i sostinguda.

 

 

Insisteixo en els tres adjectius: massiva, pacífica i sostinguda. En la línia del que va ser el 3-O, però més llarg. No es tracta que quan fas la declaració surtin només unes desenes de milers, molt abrandats, que sempre són més vulnerables a la provocació dels que voldrien una explosió de violència.

 

 

Probablement, el que va faltar va ser, durant mesos, preparar la gent per unes mobilitzacions que jo crec que el 27-O no estàvem en condicions de fer. La gent ens diu que el 27-O no els vam donar el mot d'odre per sortir al carrer, però és que si l'haguéssim donat no crec que s'haguessin produït el tipus de mobilitzacions que realment ens poden fer avançar, sinó un altre tipus de mobilitzacions que haguessin pogut acabar sent  contraproduents.

 

 
Comín, Torra, Puigdemont i Serret a Brusel·les
Comín, Torra, Puigdemont i Serret a Brusel·les | ACN

 

I què ha de fer el carrer?

És un tipus de mobilització que requereix un preparació prèvia important. És veritat que aquesta feina segurament no es va fer prou. I el grau de consciència general de la població partidària de la independència, en relació a la necessitat d'aquest tipus de mobilitzacions, tampoc era el mateix fa dos anys que ara. Ara constato que la gent té molt més clar que caldran "3 d'octubres llargs" per poder avançar de manera efectiva.

 

 

El Govern no va saber valorar la força de l'adversari?

Jo crec que hi havia una doble esperança, més que innocència, que era que l'Estat espanyol no seria tan franquista, que al final a l'Estat li quedaria algun reflex democràtic –sense anar tant lluny com el Regne Unit o el Canadà, però sí algun instint democràtic elemental- que li impediria traspassar totes les línies vermelles que finalment va acabar traspassant, amb les porres el dia 1-0 i després amb el 155 i, sobretot, amb l'empresonament dels Jordis, del Govern i de la presidenta del Parlament.  I la segona esperança era que Europa no seria tan acomodatícia. Si Europa deixa passar la violació dels drets civils i polítics que es produeix a Catalunya, està negant la seva ànima.

 

 

Vostè està exiliat amb sis persones més, i hi ha nou presos polítics. Cap gest, com a mínim públic, des les instàncies oficials de la UE per parar els peus a Espanya. És més, s'apunta que els nacionalismes són tòxics per a aquesta Europa.

Europa va néixer contra els totalitarismes i els nacionalismes que estan en l'origen de la Segona Guerra Mundial, el feixisme i el nazisme, i el franquisme és un d'aquells nacionalismes. Quan Juncker diu als catalans que els nacionalismes van destruir Europa, doncs exacte, i nosaltres som les víctimes d'un d'aquests nacionalismes, perquè el que ens passa avui a Espanya i a Catalunya és pur franquisme. Europa està permetent que el franquisme revifi i campi lliurement a l'Estat espanyol, i per tant, està negant la seva missió fundacional.

 

 

El fet que hi hagi presos polítics i exiliats dóna avantatge a l'independentisme en aquest combat democràtic?

Sé que hi ha governs que no estan gens contents amb el que ha fet Espanya, i no són un ni dos, però tampoc no faran cap pressió pública. Dit d'una altra manera, ens consta que hi ha molts governs que pensen que Espanya hauria de fer el que fa fer Cameron amb Escòcia, que entenen que la solució natural a aquest conflicte és la del Regne Unit i el Canadà. I al Parlament europeu hi ha un grup de solidaritat amb la causa catalana que són una cinquantena d'eurodiputats. I aquests dies, el president del parlament de Flandes ha apuntat que Espanya potser hauria de sortir de la UE perquè no compleix els requisits bàsics per formar-ne part. Tot això fa un any no passava. És poc? Potser, però estem en una guerra de posicions que es guanya pam a pam. Es desgasten les dues parts? sí, però nosaltres estem avançant.

 

 

Contempla un acord bilateral entre Catalunya i Espanya per un referèndum, o considera que la intervenció d'un actor internacional serà inevitable?

Aconseguir un referèndum acordat dependrà de com avancem en els quatre fronts que assenyalava. Dels quatre fronts, serà molt important la mobilització popular, la capacitat que tingui el carrer de fer més 3-O, però de molta més intensitat. Com ha dit algú molt ben dit, si arriba un referèndum pactat serà un referèndum forçat. Però la comunitat internacional no farà pressió des de fora si no es genera una pressió insostenible per a l'Estat espanyol des de dins, per mitjà de les mobilitzacions que es decideixin. Pacífica, democràtica i no violenta, insisteixo, però pressió al capdavall.

 

 

El 3-O és una data més clau que l'1-O i el 27-O?

Totes les dates són importants i totes son baules necessàries de la mateixa cadena. L'una sense l'altra no tenen sentit. Dit això, crec que tots estem d'acord que el 3-O és el dia clau, perquè és el dia que vàrem ser més, el dia que vàrem aturar el país i el dia que ells es van espantar, fins al punt que va sortir el rei. L'1-O es van cabrejar i es van sentir humiliats, però el dia 3 van tenir la sensació que podien perdre el control del territori. Hem de poder fer més 3-O més llargs que el 3-O. Hem de veure en quin moment els fem i amb quina preparació. I per altra banda, hem de tenir en compte que el 3-O en termes penals és inatacable, no pots obligar la gent a anar a treballar. Penalment, està a les antípodes d'una rebel·lió. Crec que no hi ha cap causa penal oberta pel 3-O.

 

 

El dia 1-O també estava a les antípodes de la rebel·lió...

Sí, i han construït el delicte de rebel·lió artificialment i s'han inventat que hi va haver violència, però en relació al dia 3-O ni ho han intentat.

 

 

Vostè assenyalava que en el combat hi ha desgast per ambdues parts, però en el bloc independentista també hi ha desgast intern. D'entrada, s'ha perdut la majoria al Parlament i el Govern està debilitat, sense comptar que les estratègies de JxCAT, ERC i la CUP no acaben de trobar la intersecció. No és tirar-se pedres a la teulada pròpia?

Sí, ho és. En el cas de la pèrdua de majoria al Parlament, crec que és el que s'hauria d'haver acordat des del primer moment. Com que no podem exposar les votacions del ple a ser impugnades, però com que no podem acceptar la suspensió dels diputats, per moltes raons, perdem la majoria. És un mal molt gran, però és un mal menor. 

 

 

Per què vostè no delega el seu vot, com han fet Junqueras i Romeva?

D'entrada, jo soc l'únic dels acusats per rebel·lió al qual el jutge Llarena no ha intentat suspendre, perquè el meu auto de processament no és ferm. La meva situació processal va canviant, i s'ha de veure amb la meva situació actual, que es va produir al juliol, quan Llarena ens declara en rebel·lia, què correspon.

 

 

No descarta tornar a votar?

No ho descarto, no.

 

 

Considera que l'estabilitat de l'executiu de Quim Torra queda tocada, fins al punt que no es pugui arribar a la sentència de presos i exiliats?

Esperem que hi arribi. El que sí que sé és que el sacrifici que estem fent els presos polítics i els exiliats, no l'hem fet per una guerra civil entre partits independentistes, no estem pagant un preu personal tan descomunal per una competició per l'hegemonia dins del camp independentista. Si l'objectiu era l'hegemonia i no la República, llavors tant de sacrifici personal no valia la pena. Segur que quan vam assumir lliure i responsablement aquest sacrifici no el vam fer perquè un o altre, ja m'és igual, guanyin aquesta guerra civil. I ho diu un diputat d'ERC restituït al Govern per part d'ERC.

 

 

Tots, els presos i exiliats, si hem assumit aquest preu és per fer una República, estem disposats a pagar un preu immens si és per enfrontar-nos a un Estat que encara actua de forma franquista i que tot ho veu des de l'article 2 de la Constitució espanyola. Avui tot l'Estat espanyol està segrestat per un tros d'aquest article –la unitat d'Espanya- que van dictar els militars. Això ens ha portat a optar per la via unilateral, que no és la que nosaltres haguéssim volgut mai de la vida, preferíem i seguim preferint la via escocesa. Però davant del bloqueig de l'Estat, vam optar per aquesta via sabent que pagaríem un preu personal molt alt. Si es per combatre contra aquest Estat, qualsevol sacrifici val la pena. Si és per combatre entre nosaltres, entre els independentistes, un combat per l'hegemonia dins el marc autonòmic, llavors aquest sacrifici no toca.

 

 

Aquest combat sempre ha existit, i de fet, els partits polítics són eines per assolir el poder i competir. La República és un objectiu incompatible amb aquesta guerra?

Absolutament. La competició per l'hegemonia dins del camp independentista era normal, comprensible i legítima fins que fas un pas tan rellevant com és obrir un conflicte amb l'Estat espanyol, i això és el que vam fer el 27-O. Vam prendre la decisió d'anar a un conflicte frontal contra l'Estat, que sabíem que tindria víctimes importants, presos i exiliats. Però aquell dia, les regles del joc de la política catalana convencional haurien d'haver quedat modificades radicalment fins a nou avís, fins que guanyem la guerra contra l'Estat. Perquè aquesta guerra només es pot guanyar si anem units. Si vols dedicar les energies a una competició per l'hegemonia, llavors no comencis una confrontació tan bèstia com la que vam començar amb la Declaració, que només es pot guanyar si hi ha unitat estratègia de totes les forces independentistes, polítiques i civils.

 

 

Si et fas la guerra a tu mateix per la rereguarda, segur que perds el combat contra l'Estat. I jo el que sí que sé és que sóc diputat del grup d'ERC i conseller restituït a proposta d'ERC, però els diputats i els consellers de JxCAT no són els meus enemics, són els meus aliats en un combat contra l'Estat espanyol, i això és el que hem intentat construir des de Brussel·les. La cohesió que tenim aquí és perquè ens veiem absolutament com a aliats, tot i que som d'organitzacions polítiques diferents. El nostre combat a l'exili, el nostre sacrifici, és per fer una República, no per veure qui guanya unes eleccions autonòmiques. Per guanyar unes eleccions autonòmiques no me'n vaig a l'exili ni crec que tingui sentit que ningú vagi a la presó. Per fer una república, sí.

 

 

 

El 21-D, després de la declaració d'independència i ja amb exiliats i presos polítics, les tres forces independentistes es van presentar per separat. I de fet, el 21-D va acabar essent un combat electoral Puigdemont-Junqueras.

Si anem separats per eixamplar, que sigui per eixamplar veritablement. No pot ser que anem separats amb l'argument d'eixamplar la base, cosa que no em sembla necessàriament malament, i que després el fet d'anar separats acabi portant-nos a competir i a caure en lluites fratricides. L'independentisme s'ha de presentar amb llistes separades o llistes obertes? Fa anys que tenim aquest debat. Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients, no hi ha l'opció bona i la dolenta, cadascuna té els seus pros i contres i s'han de ponderar en cada moment en funció de les circumstàncies. Ara la unitat d'acció i estratègica és importantíssima, i aquesta unitat, si al final vas separat a les eleccions al Parlament, s'ha de pactar abans de la campanya electoral, mantenir-la després i demostrar-la cada dia, perquè si no, aquest combat contra l'Estat espanyol no el guanyarem.

 

 

Què necessita l'independentisme per avançar, en aquests moments?

Al meu entendre, per avançar en aquesta fase necessitem tres actors, una ciutadania disposada a mobilitzar-se en la línia del que hem comentat abans, el Govern de la Generalitat disposat a pressionar de manera permanent el govern espanyol fent servir els seus vots decisius al Congrés com a caixa de ressonància de la seva pressió, i una institució a l'exili, que és el Consell de la República, que treballi per la internacionalització de la causa catalana, entre altres coses.

 

 

Després de l'octubre passat, és una temeritat tenir un Govern a Catalunya i prou, sense crear immediatament una institució a l'exili, perquè totes responsabilitats, les expectatives i les esperances queden abocades al Govern de la Generalitat, que està molt limitat per definició. A diferència del nostre govern, entre el gener 2016 i l'octubre del 2017, que podia anar clarament a l'ofensiva, amb l'organització del referèndum, etc, l'actual Govern té quasi una funció fonamentalment defensiva, de protegir l'autogovern que ens queda. Segueix havent-hi un 155 ambiental, l'aplicació d'un nou 155 és una amenaça permanent i el marge de maniobra del govern a nivell jurídic és molt limitat. Per això, era perillós aixecar més expectatives del compte en relació a la constitució del govern de la Generalitat, després del 21-D. Avui una part no menor de l'independentisme se sent frustrat en relació amb el Govern i, sobretot, amb el Parlament. Per tot això, també, és urgent la posada en marxa del Consell de la República.

 

 

I per quina raó no ho està? Fa mesos que el van anunciar...

La idea és que es presenti de manera imminent, i podrà desplegar una part de l'acció política que el Govern de la Generalitat no pot desplegar. Nosaltres podrem desplegar el mandat de l'1-O de forma més efectiva, perquè podrem treballar pel reconeixement del mandat de l'1-O, internacionalitzar el conflicte per tal d'assolir el reconeixement del dret d'autodeterminació, i que quan l'exercim sigui reconegut. Des de fora tenim una possibilitat molt forta de treballar en aquesta línia. Allò que ens va canviar el calendari del Consell va ser la sortida del president durant quatre mesos a Alemanya. Altrament, el Consell l'hauríem fet abans de l'estiu. El Consell està previst a l'acord d'investidura del president Torra, i per tant, de manera imminent el posarem en marxa.

 

 

El Consell de la República escenificarà aquesta unitat que vostè reclama en l'independentisme i el carrer?

És una de les contribucions que hauríem d'intentar fer. Si el Consell és un dels factors de cohesió que serveix per ajudar a refer la unitat estratègica i visualitzar-la, molt millor. També el Govern fa aquest esforç de cohesió, una cosa és el que passa al Parlament i una altra a Palau, perquè han estat el president Torra i el vicepresident Aragonès els qui han anat tancant aquestes crisis, i per tant, ells també estan fent una demostració de cohesió per impedir que els ponts es trenquin que s'ha de posar en valor. Hem de deixar de ser ostatges d'aquesta dinàmica institucional que ens porta a competir, i hem de crear dinàmiques institucionals diferents que incentivin l'acord i hem de fer que les regles del joc penalitzin el desacord. De fet, això en part ja comença a passar al Parlament, perquè les crisis públiques entre ERC i JxCAT els desgasten profundament a tots dos.

 

 

Si es convoquessin eleccions de forma imminent, l'independentisme seria castigat?

No crec que haguem d'anar a unes eleccions, hem de posar en marxa el Consell de la República i refer la unitat estratègica. Al final, s'ha de ser capaç de tenir un full de ruta compartit i respectar-lo. El dia 27 d'octubre ja vam prendre una gran decisió, fer la Declaració, i els que vam participar d'aquella decisió hem de tenir l'honestedat de valorar si aquella decisió va ser un error o un encert. Si va ser un error, aleshores s'ha d'actuar en conseqüència, és a dir, fer-se responsable de l'error, perquè ha tingut uns costos i unes conseqüències personals molt grans. Proposar un canvi d'estratègia és tant com admetre que la Declaració del 27-O va ser un error. I que els sacrificis derivats d'aquella decisió eren innecessaris i evitables.

 

 

I l'altra opció, que és la meva, és pensar que, malgrat tots els seus riscos, la decisió del 27-O va ser la que tocava. Insisteixo que vam prendre la decisió sabent els riscos i els costos. Però si va ser una decisió correcta, també en aquest cas cal ser coherents i conseqüents. I això vol dir mantenir el pols contra l'Estat des de tots els fronts possibles. I el Consell de la República és un front imprescindible per mantenir aquest pols. Si pensem que la Declaració del 27-O va ser un encert, siguem conseqüents i mantinguem el pols, perquè si no, estaríem dient, sense dir-nos-ho obertament, que aquella decisió va ser un error.

 

 

Com a diputat d'ERC, faria alguna autocrítica a la formació que vostè representa?

ERC proposa un full de ruta que bàsicament consisteix a voler eixamplar a través de les polítiques socials del Govern i dels ajuntaments. I ERC pensa que si eixamplem la base, el referèndum pactat acabarà caient de manera inevitable.Però jo, entenent el sentit i la intenció aquesta proposta estratègica, l'únic que faig és assenyalar dues alertes, una més com a politòleg i l'altra més des d'una visió política. Primera alerta,  que ja vaig explicar en una 'carta oberta' als militants d'ERC abans de l'estiu: per desgràcia, la causa d'eixamplar no és tan automàtica. Les polítiques sectorials eixamplen molt menys del que voldríem, perquè el vot unionista és un vot molt identitari, molt nacionalista, i hi ha molta evidència demoscòpica que ens demostra que desgraciadament la gran majoria d'aquest vot no el canviaràs fent polítiques socials. La base s'eixampla abans amb el canvi demogràfic que amb les polítiques socials. La qual cosa no vol dir que no s'hagin de fer igualment, per descomptat.

 

 

I la segona alerta: si la causa d'eixamplar la base no és tan automàtica com sembla, per desgràcia tampoc ho és la seva conseqüència. El simple fet de ser el 60% de partidaris de la República no crec que ens doni un referèndum pactat. Ser més? Fantàstic! Sempre hem d'intentar ser més. Però és més important fer més que ser més. Els que ja som ara hem d'estar disposats a fer més, aquesta és la clau.  Si el 47% està disposat a fer més coses, com la mobilització permanent, aturar el país, etc, avançarem molt més que si som el 60% però seguim fent el mateix que hem fet fins ara. No fem servir d'argument per no mantenir el pols que encara no som el 60%, si hi ha coses que ja podem fer ara amb el 47%.

 

 
Votació per declarar que el Parlament no considera suspesos els presos i exiliats
Votació per declarar que el Parlament no considera suspesos els presos i exiliats | Jordi Borràs

 

En aquesta línia, com creu que s'han d'afrontar els pactes a nivell municipal? ERC ha d'obrir-se a pactar amb Comuns i PSC?

Cada municipi és un món, no voldria parlar de manera general.

 

 

Es pot pactar amb un partit del 155?

Jo crec que no. Però és veritat que hi ha hagut gent del PSC que no ha estat gens d'acord amb el 155.

 

 

El líder del PSC, Miquel Iceta, sí. I al Parlament, es refereixen a vostè com un fugitiu de la justícia.

Amb els que pensen i parlen així no s'hi pot pactar, és evident. Hem de pactar només amb la gent demòcrata, i avui la democràcia és denunciar la repressió. Per tant, no podem pactar amb els còmplices per acció o omissió de la repressió d'un Estat amb tics franquistes.

 

 

Això inclou el PSC-PSOE?

El PSOE fa massa temps que és còmplice, per omissió, si voleu, d'una certa cultura franquista. Perquè mirar-se la Constitució des de l'article 2 és franquisme, convertir el dret de manifestació en un delicte de rebel·lió també ho és. El PSOE està essent còmplice de tot això. Les dues proves del cotó dels demòcrates són defensar el dret d'autodeterminació, i defensar els drets civils i denunciar la repressió.

 

 

Ja ha respost, només es pot pactar amb els Comuns. Correcte?

Sí. Una aliança política, consistent i rellevant només pot ser amb els Comuns.

 

 

Barcelona és la capital del país. Vostè prioritzaria aquí el pacte independentista?

Si Ada Colau té un regidor més que qualsevol llista independentista, no farà un alcalde independentista. Jo tampoc no ho faria. Perquè a Barcelona hi hagi un alcalde independentista, ha de ser la llista més votada.

 

 

I a les eleccions europees?

En aquest cas, crec que convindria una llista unitària, que perfectament podria anar encapçalada per l'Oriol Junqueras. Es la meva reflexió personal, que no compromet a ningú més que a mi mateix. Penso que el fet que ell s'hagi postulat facilita la llista conjunta.

 

 

Vostè que viu el dia a dia al costat del president a l'exili, quin paper creu que juga? En aquesta 'guerra civil', sovint es confronta la figura del president a la del vicepresident Junqueras, com si fossin dos actius incompatibles en aquest procés.

El primer que vull dir és que és possible tenir una amistat personal i una confiança política amb el president Puigdemont i amb Oriol Junqueras alhora, perquè jo en sóc la prova. Amb el president Puigdemont hi tinc una gran complicitat personal i política, mai ens n'hem amagat, i per altra banda els meus debats amb ERC, per intensos que hagin estat, s'han resolt tots des de la lleialtat mútua. És possible mantenir una confiança política amb tots dos actors, encara que a vegades desgasta més jugar a fer de pont que no jugar a la confrontació, certament. Però jo em resisteixo a caure en aquesta mena de guerra fratricida. I ha massa sacrificis personals en joc com per jugar a aquest joc. El paper del president a l'exili és clau, perquè les grans victòries judicials i les bufetades més grans de l'Estat han vingut de fora, i a més aquestes victòries judicials a Europa ajudaran molt els presos polítics de cara al judici davant del Tribunal Suprem. I, més enllà del front judicial, la internacionalització del conflicte serà una de les claus de la victòria.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?