Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, 1975) és actualment la delegada del Govern davant la UE, després que fos cessada com a consellera d’Agricultura per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i que decidís exiliar-se a Bèlgica. “He vingut aquí a buscar justícia”, repeteix Serret, que ens rep per aquesta entrevista en el seu despatx de la delegació situat a Brussel·les, en la mateixa zona on es troben les institucions europees més importants, com la Comissió o l’Eurocambra. L’exconsellera del Govern de Carles Puigdemont es mostra contrària a les llistes unitàries tot i que reclama “unitat d’acció” de l’independentisme. A més, està convençuda que hi haurà una nova euroordre després de les sentències del Judici al Suprem, i reconeix que viure amb la incertesa de què passarà “és molt dur”.
Com es veu el judici des de Brussel·les?
Amb distància, però a nivell personal amb molta preocupació i neguit. Els primers dies van ser molt emotius, quan declaraven els companys. Després van venir les declaracions de guàrdies civils i membres del govern espanyol, que no són res diferent del que esperava. Des d’aquí intentem explicar i recordar que a Espanya s’està produint un judici on es jutja si unes determinades persones han de passar 25 anys a la presó per haver organitzat un referèndum.
Les acusacions es refereixen al president Carles Puigdemont i als altres membres del Govern exiliats com a “pròfugs”, “fugits de la justícia” i “els processats rebels”.
Sí. En tot aquest conflicte polític hi ha una guerra de relat, i una estratègia de repressió. I sovint van juntes. El fet de posar etiquetes va molt lligat a una estratègia de deshumanització i d’induir a una certa imatge que no es correspon amb la realitat. Quan vam arribar a Bèlgica no ens perseguia ningú, i des d’un primer moment ens vam posar a disposició de la justícia belga, i també espanyola, perquè ens vam oferir a intervenir per videoconferència.
I creu que el relat de l’Estat és el que s’està imposant?
Penso que no els està sortint bé. A Brussel·les també te n’adones, des de la distància i sense tanta pressió mediàtica, que les visions senzilles són les que han triomfat. Hi ha molta gent a la que no li agrada el projecte independentista, però el que ha calat molt és que pegar a la gent per voler votar no és acceptable, com tampoc ho és posar a la presó líders polítics o de la societat civil per defensar un projecte polític o per haver organitzat un referèndum. Aquesta no és la manera de solucionar la situació, ni de respondre a un projecte que té el suport de més de dos milions de persones.
Ara la Fiscalia ha demanat fins i tot imputar votants de l’1-O…
Per això mateix. Insisteixo que tot això és una estratègia de relats i repressiva per intentar atemorir, escarmentar i fer flaquejar els suports a un determinat projecte polític. Aquí ens toca explicar-ho i denunciar-ho contínuament. Vaig amb bastanta confiança perquè hi ha una sèrie de valors darrera de la construcció del projecte europeu, i aquí et trobes amb gent que els comparteix, i se’ls fa evidentment que això ni és sostenible ni és cap solució.
Vistes les conseqüències, vostè hagués pres altres decisions?
No. En aquell moment no imaginava les conseqüències, i segurament ara totohom tindria temptacions de pensar que no vas tenir totes les possibilitats en compte. Hi podríem especular durant anys i panys. Però el que està fet ja està fet, i en aquell moment es van anar prenent decisions en funció de la informació que es tenia. Jo era consellera d’Agricultura, i sabia el que sabia… Però tinc molt clar que estic aquí per haver organitzat el referèndum de l’1 d’octubre. I jo ho tornaria a fer, perquè no és cap crim. A més, no es va fer per anar contra ningú. Va ser un empoderament ciutadà, i per a mi aquesta és la gran força i la gran lliçó de l’1-O. Crec que valia la pena.
Està a punt de començar la campanya de les eleccions espanyoles. El que està en joc, en relació a Catalunya, és el debat sobre si cal diàleg o més repressió.
Sí. I jo, sincerament, espero que guanyin les opcions de més diàleg perquè si guanya l’opció de més repressió no anirem millor, ningú, tampoc Espanya. Però tinc molt clar que en els comicis espanyols el que necessitem és que es torni a revalidar la majoria de ciutadans que aposten per un canvi polític profund, i perquè es pugui aconseguir un debat real en termes d’igualtat i llibertat. I també que puguem tirar endavant un projecte polític de república. Hem de tornar a demostrar a les urnes que aquest projecte és viu, és fort i que no s’hi renuncia, malgrat la repressió.
Sí però, amb tot, ha estat impossible elaborar llistes unitàries, en cap de les eleccions que vindran els propers mesos.
Jo no sóc partidària de llistes unitàries. De fet, no n’hem fet mai cap. Junts pel Sí no ho era, era una coalició de dos partits però no hi eren tots els partits independentistes, i vam descobrir que tenia un sostre. Després del 21-D vam veure que podíem superar aquest sostre que teníem amb aquella coalició. I penso que és important anar sumant, veig positiu que molts partits es facin seu el projecte de república per sumar més. Això ens reforça molt. Però el que sí que cal és una unitat d’acció. Hi ha molt consens en que és necessari aconseguir un referèndum reconegut, però falta treballar més per veure com transitar fins a aquest objectiu. S’ha començat a treballar ja en aquesta unitat d’acció, amb les mobilitzacions per l’inici del judici, per exemple. Hem de poder tenir tots una mica més de paciència i empatia perquè hem de ser molt conscients que la repressió busca que ens confonguem i apuntem on no toca. La repressió vol fer mal i ens hem de cuidar molt més.
Vostè té la sensació que es parla menys de les preses i exiliades, que dels presos i exiliats?
Sí, som menys presents als espais. Però això ja passava quan érem al govern. No ve d’ara, és un problema estructural que tenim com a societat. Les dones podem fer passos endavant però hi ha d’haver un compromís col·lectiu. El feminisme és la porta per fer front als grans reptes del futur de la nostra societat, i també per fer possible la República. Però el feminisme l’hem de fer entre tots, no només les dones.
Com ha afectat a la seva vida personal l’exili?
T’has de reinventar absolutament, i pateixes la distància amb la família i les amistats. I això ho intentes portar bé però ets conscient que a llarg termini té costos. Si jo estic bé, ells estan bé, i si estic malament ells pateixen, i a la inversa.
La incertesa és un dels aspectes més durs de l’exili?
Sí. Jo intento ser optimista. Sóc una consellera cessada il·legalment, exiliada, ara delegada del Govern, però sobretot sóc la Meritxell, i no vull deixar que aquesta repressió m’enfonsi. Però visc amb una gran incertesa a la meva vida. Sóc conscient que hi haurà una nova euroordre després de les sentències del judici, i sé que de moment estic aquí però que vés a saber… Visc amb aquesta incertesa, i és molt dura, per a mi i per a tota la gent que tinc al voltant.
Quan creu vostè que podrà tornar a Catalunya?
No ho sé. Potser el meu propi sistema de resiliència fa que no em plantegi dates, perquè no puc generar-me segons quines expectatives que després em suposin una gran frustració. I sé que ara estic aquí i he de realitzar-me tant com pugui contribuint a les accions que considero que són pel bé comú. No vull entrar massa en segons quins escenaris perquè no porten enlloc. No puc pensar que d’aquí cinc anys encara estaré aquí i que després m’extradeixin en vuit mesos…
