Santi Vila: “L’Estat ha fet un escarment generacional”

Entre els adjectius ‘traïdor’ i ‘moderat’ -en el bon sentit de la paraula- hi navega Santi Vila. L’exconseller del Govern de Carles Puigdemont encara lluita per ser comprès entre aquells que abans podia dir que eren dels seus: els independentistes. I una manera de fer-se entendre és explicar-se a través d’un llibre. Acaba de publicar-ne un altre: Vèncer i convèncer.

El Món l’entrevista en un hotel de l’Avinguda Diagonal de Barcelona. Opina que la Caixa de Solidaritat hauria d’ajudar-lo a pagar la multa pel cas de les obres de Sixena perquè “ha pogut ajudar el conseller Puig” i “no és bo donar la impressió que només s’ajuda els qui pensen com tu”, explica que ha aconseguit tornar a cosir la seva amistat amb Puigdemont i parla d’una bona relació amb Jordi Cuixart. Reconeix també que ara dubta de si faria campanya pel ‘Sí’ o pel ‘No’ en cas d’un referèndum d’independència i afirma que l’Estat espanyol ha actuat de manera repressora.

 

Aquesta setmana va dir que actualment s’inclinaria pel ‘No’ en cas que hi hagués una campanya per un referèndum.

És una mica inexacte això.

 

Per què? Digui.

Jo he intentat dir que sempre he estat una persona que creu que per raons constitucionals i històriques, Catalunya és una nació. I ara que s’ha constatat que s’ha trencat el consens constitucional, és irrenunciable que acabem votant si bé tenim encaix a l’Estat o bé si tenim dret a marxar. Una altra cosa és que reconegut això, s’hagi de valorar si ens convé més estar pel ‘Sí’ o pel ‘No’. En el seu moment s’haurà de veure. S’ha de reconèixer que un dels problemes que tenim és que des del 2010 Espanya no ha fet res. Si trobéssim la manera d’ordenar les competències, de resoldre la situació fiscal, que ens assegurin els incompliments… El món va cap a una altra direcció i ens l’estem jugant en altres coses.

 

L’hi pregunto directament, doncs. Si la setmana que ve s’hagués de celebrar un referèndum, vostè faria campanya pel ‘Sí’ o pel ‘No’?

Depèn. No ho sé. Hauria de saber què ofereixen els espanyols i hauria de saber quins costos tindria intentar guanyar la República. Ara mateix només sé que el camí que hem fet ens ha sortit malament, ha estat molt traumàtic i ha generat conseqüències negatives. 

 

Espanya és irreformable o no en funció de si governa PP o PSOE?

Espanya no és una nació eterna. No és un país etern. Com no ho és Catalunya. Dependrà dels seus ciutadans i polítics. Agafant Jordi Pujol com a referència, jo no sé si Catalunya és com Lituània, el que sí sé és que Espanya no és com la Unió Soviètica o Turquia. D’acord, tampoc no és com Holanda o Bèlgica, però cal tenir presumpció de bona voluntat. Defensar que el camí de reformar Espanya és molt difícil és compatible amb reconèixer què també s’ha demostrat que el de la independència és molt difícil d’aconseguir.

 

El que sobta és que han passat poc més de dos anys des de l’1-O i l’únic canvi substancial que hi ha hagut a l’Estat espanyol és un canvi de govern. De PP a PSOE. Vostè ha passat de fer campanya pel ‘Sí’ a qüestionar-s’ho. És fàcil pensar que vostè canvia de parer depenent de qui hi ha instal·lat a la Moncloa.

No s’ha d’oblidar que jo sempre em vaig definir com un independentista instrumental. I per mi aquest era un matís molt clau. 

 

Ja va articular vostè provisonalment la seva defensa pels retrets que rep ara.

Mai no ens hem d’autocapar. Vistos els costos i els avantatges i vista quina és l’actual agenda del món, vista la competència entre ciutats, vista la crisi climàtica i les amenaces i oportunitats de la globalització… penso que ens hem liat a discutir si volem una República o una Monarquia o sobre què passa amb la Unió Europea. Ara ens qüestionem si som europeistes?

En el llibre lamenta que durant aquest temps se l’ha titllat de traïdor o fins i tot de “rata”. Deixant de banda els insults condemnables, vostè recordarà un míting que fa a Figueres amb el PDeCat quan queden pocs dies per l’1 d’octubre i en el què diu que “si hem d’acabar a la presó, hi acabarem”.

I així ha estat.

 

Com?

Així ha estat. Me too.

 

Una nit.

Oh! El que fos necessari.

 

És fàcil intuir que tothom estaria disposat a anar una nit a la presó davant de tot el que estava en joc.

Jo no sabia si seria una nit, dues o tres. A mi em van decretar presó eludible amb el pagament d’una fiança que, per sort, vam aconseguir pagar-la en un dia amb la meva família i amics.

Però bé és cert que vostè no va arribar fins les últimes conseqüències i n’és una demostració que ara estiguem tenint aquesta conversa en un hotel de Barcelona i no a la presó de Lledoners.

No! No és veritat. Fixi’s que Carles Mundó tampoc no està a Lledoners.

 

No, però va fer un pas enrere després d’haver passat una temporada a la presó i ja no està empresonat.

Jo vaig dir que em jugaria fins i tot el patrimoni i la carrera política i que estava disposat a anar a la presó per tal que els catalans poguessin votar. I així va ser. Jo vaig aguantar fins l’1-O! I la nit del referèndum hi va haver discrepàncies dins del Govern. Alguns vam pensar que això ja no dona per més i que era el moment de refermar la posició. Els altres creuen que cal apretar gas a fons. No sé ben bé cap a on.

 

Per tant, la seva retirada…

Cap retirada. Vaig refermar la posició.

 

D’acord. Per tant, vostè sosté que no ho va fer per evitar la presó?

En aquells moments ningú no imaginava que se’ns pogués acusar de res més que no fos desobediència.

 

De veritat que en aquelles dates dins del Consell de Govern no s’ensumen possibles acusacions de delictes greus?

Jo crec que no, sincerament. I fins i tot encara ara els familiars dels presos ho diuen. I jo vaig dir que estava disposat a tot i que defensaria el president Puigdemont. I així ho vaig fer i així ho he pagat. Ho pago en forma de multes. Si em pregunten per què no vaig fer la DUI, la resposta és que no veia que allò anés enlloc. I a més, a mi em van comissionar per intentar evitar la DUI, i crec honestament que vaig aconseguir allò que se’m va encarregar. Després no ens vam atrevir per circumstàncies que entenc, com per exemple que era molt difícil d’explicar amb el nivell d’excitació que hi havia i que compensava més fer un gest encara que fos simbòlic que no pas disgustar la gent… Jo això ho puc arribar a entendre, però no ho comparteixo.

Aquests dies ha estat d’actualitat preguntar-se si es pot discrepar amb Carles Puigdemont.

Sens dubte. Jo soc molt amic seu i discrepo amb ell contínuament. Ell creu que Espanya no es pot arreglar. Jo no. 

 

Al llibre vostè parla d’una retrobada amb Carles Puigdemont el novembre de 2019 a Waterloo, i explica que van tornar a cosir la seva amistat. El president, però, quan va arribar a Bèlgica va reconèixer estar més decebut amb vostè per la part personal que la política. Probablement és el fragment més sorprenent del llibre.

Aquells mesos van ser molt intensos emocionalment, i tothom estava decebut amb tothom. Jo, avui que estic fred i serè, dic que la discrepància política se m’ha fet petita comparada amb l’admiració que sento per la manera com porta la presidència de la Generalitat. És un home d’idees, de llegir, d’escriure, està casat i té unes filles precioses. És un home bo, i jo li dic que no cal sacrificar-se tant perquè aquí la vida segueix i la gent va al cine i al teatre. Tothom està molt afectat però el diumenge va al Camp Nou. I ell, pobre, està allà. La diferència política se’m fa petita.

 

Considera que els presos han de ser amnistiats?

Considero que han de sortir ja de la presó, i que la seva situació és profundament injusta i desproporcionada. I que l’únic que mereixen és reprovació política amb una discussió en què tots ens puguem retreure si va ser correcte o no fer les coses com es van fer. Forma part de la discussió sana que a mi em preguntin o em retreguin que no fes la DUI, però que estiguin a la presó és injust i desproporcionat. Fa massa temps que estan tancats però és que no hi haurien d’haver entrat mai. Jo la llei d’amnistia la veig molt complexe d’aconseguir. I més veient com està la dreta ara mateix. Veus els socialistes amb l’extintor i els altres amb el llançaflames. Per tant, l’incendi es va mantenint viu.

 

L’hi pregunto amnistia pel fet que significa reconèixer com a Estat que aquestes persones han estat jutjades de manera injusta.

A mi em presenta el llibre un dels impulsors del manifest a favor de l’amnistia, l’Andreu Mas-Colell. Qualsevol persona espanyola de bona fe veurà la desproporció del càstig i veurà que la situació és injusta. L’Estat ha fet un escarment generacional. Ens han volgut escarmentar per molts anys per tal que els polítics que ara vinguin vigilin en veure què els ha passat als seus predecessors, com Roger Torrent, Pere Aragonès, Marta Pascal, Damià Calvet, etc.

 

Veu Marta Pascal com una actriu principal del futur polític de Catalunya?

Ella assisteix a tots els càstings, per tant, ganes de seguir les té. 

En molts moments parla de “desproporció”. Què hagués estat un càstig just dins del judici de l’1-O?

Com a màxim que alguns ens jutgessin per desobediència. Perquè estàvem fent coses que fregaven la legalitat, i per dignitat col·lectiva no es podia posar en qüestió que teníem dret a la manifestació política en forma de votació. Això com a màxim.

 

En el llibre parla d’una molt bona relació amb Jordi Cuixart.

Ell s’ha portat molt i molt bé amb mi des del primer dia, perquè és un home molt liberal en el sentit de respectar aquell que no pensa com ell. Fixa’t que ell està convençudíssim de l’existència de presos polítics. Ell, des de la presó, em va escriure una carta disculpant-se perquè la Caixa de Solidaritat no em va pagar la fiança. “Que injustos que hem estat”, em va dir. Al llarg del judici hem compartit lectures i punts de vista. Jo respecto el seu ‘Ho tornarem a fer’ i l’entenc: exercir com a demòcrates entenent que la democràcia no és només anar a votar, sinó també el dret a protestar.

 

Vol dir que la majoria de la gent no ho interpreta com ‘Tornarem a fer un 1-O’?

Jo no ho interpreto així. Qui s’ho agafa d’aquesta manera potser és el president Torra.

Ara mencionava la Caixa de Solidaritat. També l’ha demanat pel cas de les obres de Sixena. Quines expectatives té?

En primer lloc, qui hauria d’ajudar és la Generalitat, perquè és cosa de l’exercici del càrrec com a consellers. Per l’altra, en la mesura que la Caixa de Solidaritat ha pogut ajudar el conseller Puig, també m’hauria d’ajudar a mi… Jo crec que potser més d’hora o potser més tard, la Caixa de Solidaritat acabarà ajudant. I és que ara només faltava la demanda de responsabilitat del Tribunal de Comptes. Això ja ho fa petar tot. Jo respecto molt la feina que fan, perquè no és fàcil, però han d’intentar ajudar tots els que patim aquest càstig. A mi m’agradaria que se m’ajudés perquè crec que és just i perquè crec que no és bo donar la impressió que només s’ajuda els qui pensen com tu. S’ha d’ajudar als que pateixen la repressió de l’Estat.

 

Espanya és un Estat repressor?

Si ho fem així en abstracte, ens perdem. S’estan prenent decisions amb clara vocació s’excarment. Jo no dic mai que una persona és dolenta, sinó que ha actuat malament.