Santi Rodríguez: “Rebutgem el cordó sanitari a Vox”

ENTREVISTA al portaveu parlamentari del PPC | "Mantenir aquest 'ho tornarem a fer' és no voler resoldre el conflicte", diu sobre els presos polítics i exiliats

El PP va ser el principal artífex del 155 i de l’actuació policial contra el referèndum de l’1-O i va convocar les eleccions des de Madrid el 21-D del 2017. Però a les urnes, els catalans unionistes van confiar massivament en Cs i van castigar durament el PP. Tres anys després, aquella confiança s’esvaeix, segons les enquestes, i vostès recuperen terreny. A què ho atribueix?

Hi va haver una raó fonamental, el ciutadà constitucionalista va veure que Cs podia guanyar les eleccions, una percepció clau a l’hora de decidir el vot per part de molta gent que fins aleshores tenia el PP com a referència. Però el fet que un partit no independentista pogués acabar guanyant les eleccions catalanes va fer que una part molt important dels votants anessin a parar a Cs. Però crec que molta gent se’n va penedir l’endemà mateix, quan va veure que no sabia administrar la victòria.

Cs va guanyar les eleccions, però l’aritmètica feia impossible cap alternativa a un govern independentista. Com havia d’administrar la victòria?

Però més enllà de l’aritmètica, pots administrar el simbolisme. Si guanyes unes eleccions no pots quedar-te assegut esperant que els altres moguin peça. Has d’intentar demostrar que has guanyat.

El PP volia llençar als lleons Arrimadas amb una investidura fallida.

Ni que sigui de forma simbòlica, t’has de presentar a una investidura. El simbolisme és important, en aquest cas com a mínim per fer pagar de forma simbòlica a l’independentisme el que havia estat fent aquell any. Però Cs no el va saber aprofitar. I després hi ha hagut circumstàncies que han fet que el camí de Cs hagi estat un altre.

L’independentisme ha exhibit divisió. Però el constitucionalisme-unionisme està unit? El PPC ha rebutjat fer un front electoral amb Cs per aturar l’independentisme.

Quan presentes una oferta política a les urnes ha de ser clara i nítida, no pot ser confusa. Pots unit projectes polítics quan hi ha coincidències i objectius compartits, però en el moment en què els projectes topen en molts aspectes i pràcticament només coincideixen en el model d’estat o de comunitat, no és viable. Sobre la taula hi ha hagut ofertes que hem fet nosaltres i que ha fet Cs, però qui es planteja que el PP i el PSC puguin anar junts en una sola candidatura?

Cs veia la tríada lligada pel constitucionalisme. No és suficient, aleshores.

És que fins i tot en el model d’estat no hi ha tanta sintonia, el PSC té un model federal i nosaltres un més autonomista. Oferir una única opció amb una coalició PP-PSC-Cs per comptes de sumar acaba restant.

També podien tancar un acord Cs-PP, on sí que hi ha més sintonia ideològica.

Cs de tant en tant canvia l’estratègia. Als seus estatuts, un dia se’n van anar a dormir essent socialdemòcrates i l’endemà eren liberals. És simbòlic però va passar realment en un congrés, i en l’estratègia del dia a dia també ho van demostrant. Per exemple, l’aproximació que ha fet Cs al PSOE a Espanya és força incompatible amb el fet que Cs i PP puguin presentar una oferta conjunta. Seria creïble, quan estàs mantenint un discurs d’aproximació al PSOE? Tot plegat fa que una sola candidatura sigui rebutjada pels ciutadans.

Si l’endemà de les eleccions es pogués produir un pacte PP-Cs-PSC, i amb el factor Vox, la porta estaria oberta, malgrat aquestes diferències a què es refereix?

De moment, Vox no té representació… En tot cas, un acord comporta seure prèviament i pactar un programa de govern en el qual intentes recollir els màxims elements comuns per poder governar. Segurament això seria fàcil i possible sense tenir la pressió d’unes eleccions. No és descartable un acord post-electoral fins i tot amb el PSC, no necessàriament una coalició de govern, també poden ser suports puntuals que permetin generar una alternativa de govern.

Situï Vox en aquest escenari hipotètic. 

Vox s’alimenta fonamentalment de quadres que han sortit del PP i també d’electors del PP. Aquesta és una realitat, però hi ha una segona realitat, i és que el projecte polític de Vox està molt allunyat del nostre, però hi poden haver coincidències en alguns aspectes. Ara  bé, nosaltres rebutgem el cordó sanitari a Vox, nosaltres l’hem patit i sabem què és. Som partidaris que en aquelles coses en què és possible un acord, que hi sigui. Hi ha elements de coincidència? Doncs endavant, però en molts altres hi haurà discrepància i no podrà ser. Per a un acord de legislatura hi ha d’haver moltes coincidències, i tantes segur que no hi són.

Rodríguez no descarta un pacte post electoral amb el PSC JORDI BORRÀS

Si amb els vots de Vox es pot investir un president unionista, el PP els acceptarà.

Si ells estan disposats a donar suport a un govern d’unes determinades característiques, no rebutjarem els vots de Vox. De totes maneres, preferim un pacte pre-electoral amb els votants de Vox.

Expliquis, senyor Rodríguez.

Ells tenen un objectiu, intentar evitar que tornin a governar els independentistes i que governi Pedro Sánchez. El PP els ofereix això abans de les eleccions. Volem captar els votants de Vox perquè quan el PP s’ha enfrontat en solitari al Partit Socialista, hem estat capaços de guanyar-los. Amb el vot dispers, no.

El subgrup parlamentari del PP ha pogut fer feina al Parlament, malgrat haver perdut influència de forma molt clara?

Estic molt satisfet de la feina que hem fet, si bé de resultats n’hem obtingut pocs perquè les majories parlamentàries són les que són. Però hem intentat fugir del monotema de l’independentisme i l’1-O, i hem sortit també del cara a cara que ha utilitzat més recurrentment Cs, aquesta confrontació constant, i hem posat en valor elements que passaven desapercebuts i que comencen a preocupar molt als catalans, com són els valors ideològics. Per exemple, l’escola concertada, el dret a la propietat, les rendes de lloguer o la moderació fiscal. Són elements ideològics que han tornat a sorgir en el panorama polític i que són una senya d’identitat del PP. I a partir de la Covid-19, podem començar a parlar de la gestió econòmica que s’ha de fer de la crisi en els propers anys. D’alguna manera, tornem a reorientar el debat polític cap a l’eix ideològic  i no identitari, un eix menys agressiu, de menys confrontació i una mica més amable a l’hora d’explicar propostes polítiques.

Com a oposició, s’han sentit escoltats pel Govern en la gestió de la pandèmia?

En les primeres setmanes de la pandèmia, al març, vam fer un document amb tota la bona voluntat amb propostes que van ser molt ben rebudes per part del Govern. A mesura que va anar passant el temps, el Govern, en la mesura en què no tenia totes les competències, perquè les va assumir el ministeri, van veure l’oportunitat de fer política, i aquí és on es van perdre. Perquè quan la Generalitat va haver de gestionar la crisi recuperades les competències, va començar a aïllar-se i fer passes erràtiques. El cas més clar és quan dimiteix el secretari de Salut Pública i passa un mes i mig sense nomenament. El Govern està desbordat i perdut. I amb les darreres mesures, si el Govern hagués escoltat els sectors afectats, s’hauria estalviat moltes incoherències i mals, perquè molta gent ho està passant molt malament, incapaç de poder aguantar el seu negoci. Aquesta manca de sensibilitat i d’atendre la gent sap greu.

Aquesta legislatura també ha estat marcada pel conflicte polític. Presos polítics, exiliats, una sentència del Tribunal Suprem i una taula de diàleg amb l’Estat que no ha dialogat. El PP té cap proposta per resoldre el conflicte que no passi per més repressió?

Qualsevol proposta política per intentar acabar amb aquest conflicte passa per la lleialtat mútua. Però no es pot enganyar la gent. Hem tingut un Govern i un president que ha continuat enganyant la gent. Parlo de lleialtat entre el Govern de la Generalitat i els catalans, i el conflicte ha enfrontat catalans. Per tant, hem de començar a resoldre el problema des de Catalunya.

Totes les solucions han vingut de Madrid. 155 i tribunals.

És simple, tots hem de reconèixer que tenim un marc jurídic. I no vol dir que sigui fixe, es pot modificar, però justament amb les eines establertes i les regles de joc. Això és un exercici de lleialtat amb els ciutadans i amb el propi estat de dret. A partir d’aquí, el que faci falta. Puc entendre el conflicte amb els presos, però no puc compartir que, havent uns fets reals i constatables, mantinguin que aquests fets s’han fet d’acord amb la llei, perquè no és cert. I que a més diguin que ho tornaran a fer… Mantenir aquest ‘ho tornarem a fer’ és no voler resoldre el conflicte.

S’ha d’esperar que es compleixi la sentència del Suprem per començar a embastar una solució?

Una de les condicions imprescindibles de l’indult és reconèixer que s’ha fet alguna cosa malament, i això de moment no ho tenim. Un mínim de reconeixement de culpa hi ha d’haver. I cal lleialtat, que és la que et porta a trobar una sortida. Cal recuperar l’esperit de societat que teníem abans, on cadascú podia pensar diferent sense que hi hagués topades i confrontació. La via de la confrontació que propugna JxCAT no és la via que ens portarà per bon camí a Catalunya. Tampoc la via de confrontació que proposa Vox.

ERC ha proposat la via del diàleg amb Madrid i tampoc no se’n surt.

La via d’ERC a mi em sembla més raonable, perquè reconeix que les coses no es poden fer com s’han fet i que s’han de fer d’una altra manera. Ara bé, que no s’enganyin, el diàleg entre el govern d’Espanya i el de la Generalitat no pot incloure l’autodeterminació i l’amnistia, perquè això implica enderrocar un marc jurídic.

Nou comentari