Raül Romeva, com al resta de presos i preses polítiques, és un dels protagonistes inesperats de la campanya electoral. La concessió del tercer grau per part de la Generalitat, que pot ser revocat per la justícia espanyola, ha tornat a posar en el punt de mira la repressió de l’Estat espanyol. Per a Romeva, però, no és temps de llepar-se les ferides, sinó de capitalitzar les experiències viscudes i els aprenentatges del 2017 per seguir endavant. Conversa amb El Món quan encarem la recta final del 14F, amb la convicció que aquestes eleccions han de ser una nova prova de força de l’independentisme. En política, i també en l’esport, creu més en les proves de resistència que no pas en les de velocitat.
Veure els presos polítics participant en mítings de campanya ens remet directament a fa tres anys, el 21D, quan vostè i altres presos –tret dels Jordis, Junqueras i Forn- van sortir de la presó el dia que començava la campanya. Com ho viu ara?
Vivim molt al dia, conscients que pot passar qualsevol cosa. Com que no comptàvem ser aquí avui, benvingut sigui. Les eleccions del 21D les van convocar els jutges, aquestes també, aquelles estàvem en llibertat condicional i ara en tercer grau, i allò que no van aconseguir el 2017 sembla que ho volen intentar ara amb un candidat nou. Aleshores tenien la Inés Arrimadas, i ara els mateixos poders que volien guanyar fa tres anys tenen un candidat que es diu Salvador Illa. Torna a ser un exemple que l’Estat vol guanyar a través dels jutges el que no pot guanyar a les urnes. Malauradament és un dejà vu.
Han passat tres anys des d’aquelles eleccions. Ha percebut algun avenç significatiu en la resolució del conflicte? I si no s’ha produït, tem que l’independentisme es pugui sentir desmobilitzat el 14F?
És molt important anar a votar perquè justament la gran fortalesa de l’independentisme és que malgrat el que ha passat aquests tres anys no hi ha hagut una desmobilització. Amb tot el que han fet els jutges, amb tot el que ha fet la repressió en el sentit més ampli del terme, seguim dempeus. No hi ha hagut cap progrés? Home, justament amb tot el que tenim davant, que no hi hagi hagut cap retrocés em sembla un progrés enorme. És més, ja és un progrés significatiu en la mesura en què demostra que amb aquest Estat no hi ha alternativa, no hi ha opcions que siguin factibles que no passin per l’amnistia i l’autodeterminació. Aguantar la posició és avançar. Hem de convertir el dolor derivat dels fets del 2017 en mobilització. Després de tres anys, haver aguantat la posició i mantenir la mobilització malgrat la repressió és avançar, i és per a treure’s el barret. És un tema d’orgull col·lectiu. Estic convençut que resistir davant la repressió és avançar cap a la independència. Fixeu-vos que aquí, absolutament ningú s’ha desdit o ha renunciat a l’objectiu que ens va portar a l’1-O. És més, cada vegada s’afegeixen més veus. Si la repressió busca el dolor, nosaltres el que hem de fer és el contrari, activar-nos més que mai. Treballar i construir consensos buscant camins diferents als que hem fet fins ara.
La via de l’amnistia no és l’aposta del PSOE i de Podemos, sinó que es parla d’indult o de reforma del delicte de sedició al codi penal.
A mi, el que facin o proposin els altres ho respecto, però el que proposem nosaltres ho vol una gran majoria. L’amnistia ens sembla la via més coherent i lògica per tornar a la política allò que no havia d’haver deixat de ser una qüestió política. Construir les majories al voltant d’aquest consens em sembla imprescindible. Si els altres tenen altres propostes, endavant, perquè al final, la política va de confrontar propostes i projectes. Jo estic convençut que, de la mateixa manera que ho estic que el referèndum és perfectament factible en termes jurídics i constitucionals, l’amnistia també ho és. I si no la volen és per una qüestió política.
L’animista espanta l’esquerra espanyola?
Això els ho ha de preguntar a ells. No especulo i no jutjo les raons de ningú.
Si arriba un indult, com l’encararà vostè personalment i políticament?
Personalment, implica sortir de la presó, però jo sempre he dit que l’indult no soluciona absolutament res. És una mesura que dona l’Estat perquè considera que ha de corregir una anomalia, i per tant, és reconèixer que hi ha hagut alguna cosa que no s’ha fet bé. I en segon lloc, un indult pot resoldre circumstancialment i parcialment la situació de nou persones, però què passa amb les gairebé 3.000 persones que tenim represaliades? Per això a mi l’indult no em diu ni ase ni bèstia, vull una solució política per a totes les persones represaliades, no només per a les nou que estem a la presó. Jo no estic a la presó per una qüestió personal, sinó per un objectiu col·lectiu, i em sento responsable del nostre destí col·lectiu i no de la meva situació personal, i per tant, treballaré per una resposta col·lectiva i no personal. Passi el que passi, amb indult o sense, jo seguiré defensant l’amnistia, per tant, per a mi és irrellevant si hi ha indult o no.
ERC proposa un front al Govern que inclogui JxCAT, Comuns, CUP i PDeCAT, amb els grans consensos de l’amnistia i l’autodeterminació. Els Comuns, però, s’han desmarcat si hi ha JxCAT. Si aquest front no tira endavant, reeditar el pacte independentista és una obligació?
ERC ho té clar, l’objectiu és guanyar, i és important perquè només si guanya ERC serà possible tenir aquestes opcions de grans majories i consensos sobre la taula. Un gran consens que no ho és només en l’àmbit autodeterminista sinó també progressista. Poder explicar a la societat que en el moment actual el que cal és un govern progressista i netament republicà és necessari i imprescindible. Dit això, la proposta està sobre la taula, però el que jo no faré serà el que altre facin. La proposta d’ERC em sembla que és la millor perquè el país tiri endavant, no perquè a ERC li vagi millor. I farem tot el possible perquè aquest front sigui viable. El que facin o no facin els altres ho hauran d’explicar ells.
Justament, vostè parla d’un govern progressista, però els Comuns veuen impossible un govern progressista amb JxCAT.
JxCAT hi ha de ser, evidentment, perquè justament aquells espais que estan a favor de l’autodeterminació i l’amnistia s’han d’entendre. Ningú no ha qüestionat que JxCAT hi hagi de ser.
ERC no, però els Comuns s’autoexclouen si hi ha JxCAT.
La nostra proposta és fer-ho amb els Comuns, amb la CUP, amb JxCAT i el PDeCAT, perquè és la combinació que inclou un espectre més ampli de la societat i ens permet treballar amb l’ampli consens. Si algú no vol ser-hi, haurà d’explicar per què.
Si la nit del 14F l’independentisme supera el 50% dels vots, com ho interpretarà vostè?
Alguns hem dit que aquest percentatge l’hem de superar sempre, no el 14F només. Més del 50% és una condició necessària però no suficient, de fet, no hem arribat encara a aquesta condició necessària. Aquest 50% ens permet en termes de relat internacional i intern guanyar una legitimitat que de fet ja tenim. Aquest 50% seria suficient si al davant tinguéssim un altre estat, si això fos Escòcia o el Quebec. Com que tenim Espanya, ens toca assumir que tenim una realitat més difícil. El 50% no resol res però ajuda molt a seguir caminant en la direcció adequada. Però el 50% no és ni pot ser un argument que digui que és el resultat definitiu, això seria enganyar la gent. En qualsevol cas, aquest 50% ens permet anar amb un discurs molt sòlid a l’arena internacional.
Vostè ha estat eurodiputat i conseller d’Exteriors de la Generalitat i coneix molt bé les institucions europees. Repetir el 50% en diverses eleccions seria la prova del cotó perquè Europa s’impliqués en el conflicte i empenyés cap a un referèndum vinculant?
De fet, aquest és l’únic escenari que pensem que té viabilitat. Tot el que hem fet fins ara era necessari, el referèndum especialment, perquè calia demostrar que nosaltres estàvem disposats a qualsevol cosa per poder exercir el dret legítim a l’autodeterminació, i aquesta determinació passava per prometre un referèndum i fer-lo. A nivell internacional s’ha entès que hi ha una determinació, i cal que a poc a poc s’entengui també que l’Estat no pot derrotar el moviment, i això és guanya a partir de la resistència que hem fet aquests anys. Malgrat que hi hagi una repressió brutal per part de tots els poders de l’Estat, el moviment està més fort que mai. Ja hem donat dos missatges a la comunitat internacional: vam dir que faríem un referèndum i el vam fer, i malgrat la guerra bruta i la repressió, som aquí i hi som amb tota la determinació intacta. I ara hem d’enviar un tercer missatge a la comunitat internacional és superar el 50%, perquè explica molt bé que aquesta societat té molt clar què vol fer. Tot plegat ens ha de dur a un escenari en què s’entengui que la manera de resoldre aquest conflicte és un referèndum acordat.
És més una prova de resistència que no pas de velocitat, aleshores?
Sí, perquè això no sabem quan trigarà. De vegades ens hem quedat atrapats en el debat de les dates, i sabem que les dates són perilloses. No convé a ningú fer promeses falses que generin frustració. El que sí tinc clar és que hem de fer tot el possible perquè això passi, i aquí és on està ERC.
De moment, la partida de la justícia internacional la guanya l’independentisme per golejada, i també una part de la política europea ha denunciat la situació. Quin pes tindrà aquesta justícia en el desenllaç del conflicte?
La justícia internacional està enviant cada dia missatges contundents a la justícia espanyola, i per tant, a Madrid. Però és evident que a l’Estat, de moment aquests missatges li han importat més aviat poc. Hem de ser conscients que aquesta pressió internacional de moment no ha tingut gaires efectes, però això no vol dir que no sigui important. Com el 50%, és un aspecte necessari però no suficient. Cal fer moltes coses i a molts nivells, i de manera molt persistent. Perquè és il·lús proposar fórmules màgiques que resolguin les coses de manera immediata, fàcil i indolora. Doncs no, el camí cap a la república no és fàcil, no és ràpid i no és indolor. Però sí que és irreversible. Si alguns hem posat la nostra llibertat en joc és perquè entenem que paga la pena, que hi ha un bé superior que cal preservar i construir.
Però hi ha estratègies divergents per preservar aquest bé.
Jo no contraposo estratègies. L’estratègia ha de ser àmplia, amb mirada llarga i mà estesa. Així és com jo crec que ens en sortirem. Però hem d’entendre que les coses passen quan les circumstàncies ho permeten. I si fins ara no ho han permès, hem de canviar les circumstàncies, no esperar que fent el mateix passi una cosa diferent.
16 
