Roger Español és l’home que l’1-O va perdre la visió d’un ull. Explica que, com moltes altres persones, el dia abans va passejar-se pels col·legis electorals propers a casa seva, oferint ajuda a la gent que protegia els punts de votació. Al dia següent va llevar-se d’hora i va haver de separar-se de la seva parella -que havia d’anar a votar a Rubí- i es va dirigir al Fort Pienc, el seu col·legi electoral. “Estava tot molt tranquil, però al veure que la cua per votar era immensa vaig anar a fer una volta”, diu. És llavors quan es dirigeix a la Ramon Llull, l’escola on hi ha la policia que carregarà violentament contra ell i la resta de votants.
Español destaca que “les càrregues més greus” es van produir quan ja s’havien endut les urnes d’aquell centre. “La feina ja estava feta“, remarca. Tot i això, els votants van seure a terra -prop de l’encreuament del carrer Sardenya i la Gran Via- per intentar que els agents no arribessin a la propera escola o, com a mínim, per fer-los perdre temps. I allà, van tornar a carregar violentament contra la gent. “Amb la porra de dalt a baix”, lamenta Español, i afegeix que molta gent va passar per sobre seu degut als moments de tensió. “També recordo perfectament la imatge d’un home calb amb un trau al cap“, murmura. I recorda encara amb més exactitud el moment de l’impacte de la pilota de goma al seu ull. Sorprenentment, no va perdre el coneixement. La idea amb la què més insisteix és que el van disparar en un moment de més tranqulitat, quan estava envoltat de periodistes perfectament identificats i quan els votants ja estaven dispersats. Aquell tret no feia cap falta.
Español rep El Món a les portes de la Ciutat de la Justícia, on aquesta setmana haurà de declarar l’home que li va prendre un ull ara fa poc més d’un any. En aquesta entrevista manifesta el seu descontentament per la gestió que els líders independentistes han fet d’aquell referèndum, avisa que “si el Govern compra el relat de la violència, ven el poble” i assegura que els catalans que aquell dia van anar a votar “no anaven de farol“.
Com està?
Físicament recuperat. Els marejos i dolors que tenia al principi han anat desapareixent. L’única dificultat que tinc són les distàncies, perquè ja no veig en tres dimensions. He hagut d’aprendre alguns trucs com per exemple posar la mà al got quan em serveixo l’aigua.
I psicològicament?
Aquesta és la història. Passar pàgina és complicat perquè no paren de passar coses. Aquests dies declaren alguns dels policies, per exemple, i això fa que el patiment s’allargui. Aquest és un dels problemes que tenim les víctimes, un patiment extra innecessari.
Rep algun tipus d’ajuda?
Sí, per part d’Irídia, que són els advocats que em porten el cas i també fan de psicòlegs.
Al seu fill li va costar fer-se amb la idea al principi.
Sí, perquè de seguida li van explicar què havia passat. Tampoc és cas d’amagar-li res. En aquest cas sí que he d’agrair molt la feina de l’escola dels Encants i la seva mare, a l’hora d’explicar-li i fer-li entendre que la policia no és dolenta. Has d’anar alerta. Però recordo perfectament la cara que feia quan va venir a veure’m a l’hospital, estava entre sorprès i espantat. Per sort els nens són com esponges, i ara, per ell he deixat de ser víctima per passar a ser un heroi (riu). No hauria de ser cap de les dues, però prefereixo que sigui aquesta i no l’altra.
Tal i com ara deia, aquests dies declaren alguns dels policies de l’1-O i els afectats per la violència d’aquell dia us concentreu davant les portes de la Ciutat de la Justícia. Esteu rebent suport?
No gaire. Aquests dies ha vingut una mitjana d’entre 10 i 15 persones. També és veritat que ens vam despertar una mica tard i vam organitzar aquestes concentracions una mica d’imprevist. De totes maneres, les ganes i els esforços que hem posat són força importants perquè hem fet reunions i per exemple hem contactat amb l’ANC i Òmnium.
L’altre dia va venir Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona.
Sí, va venir com a acusació particular i també va donar-nos suport. L’ANC i Òmnium s’han ofert a cobrir costos, organitzant un concert per la visualització, per exemple. Sí quetenim suport per part de les organitzacions, però a l’hora de la veritat som pocs.
Sap si el policia que el va disparar és un dels que ha de declarar?
Sí, perquè estan citats tots els escopeters de l’escola Ramon Llull.
Però encara no el tenen identificat.
Correcte. El jutge ha demanat al cos policial que identifiqui qui em va disparar. Perquè és impossible identificar-lo només amb les imatges que tenim, tot i tenir-ne moltes. És una de les nostres queixes.
Però sí que tenen vídeos en què es veu quin policia dispara, oi?
Sí, hi ha un vídeo en què es veu claríssimament des d’on dispara i quina és la manera de disparar. Horitzontalment i a una distància inferior als 15 metres. El que no es veu és el número d’identificació. Sí que tenim el número de bastants agents que hi havia allà, de manera que podem descartar els qui no em van disparar. De totes maneres, no esperem cap tipus de col·laboració per part de la Policia Nacional per identificar-lo.
Com li fa sentir el fet que és el ferit més representatiu de l’1-O?
És difícil. És un orgull ser la cara representativa de més de dos milions de persones, i també m’ho prenc amb molta responsabilitat per fer-ho de la millor manera que puc. Jo sóc nou amb tot això de fer declaracions. Si em dones un saxo i un escenari no tinc cap problema, però si he dir paraules perquè la gent m’escolti em poso una mica nerviós. Parlar per boca de tota aquesta gent també em suposa una pressió. Però sempre intento dir que sí a tot arreu on em criden.
Ara té un nou cas sobre la taula perquè l’investiguen per uns vídeos on apareix llançant valles contra policies espanyols.
Sí, i no tinc res a amagar. Encara que se m’hagi titllat de radical des de la premsa de Madrid. Ho diuen sense presentar cap prova. Per això estic tan tranquil. Sé molt què he fet; ara i a la meva època passada, i no he d’amagar-me de res. Quan hagi de donar explicacions les donaré amb el cap ben alt.
Confia que la investigació no arribi enlloc?
No, no hi confio. M’acusen amb càrrecs pels quals ja han detingut membres del CDR. A Espanya està havent una vulneració de drets humans i càrregues policials més pròpies de temps memorials obscurs que no pas d’una democràcia. Quan cantaven “a por ellos“… A mi m’ha quedat claríssim qui són ellos. Ellos són tots aquells que pensen diferent d’allò que el govern espanyol vol que pensem, ja siguin catalans independentistes o no. Això també ha passat a Múrcia amb el tema de l’AVE.
Què és l’1-O?
L1-O és la demostració que el poble és perfectament capaç d’organitzar-se i defensar les seves idees, sempre relacionades amb la defensa dels drets humans, la democràcia, i l’antifeixisme. I també l’empoderament -encara que no m’agrada aquesta paraula- del poble per dur a terme allò que vol.
“L’1-O per si sol no és suficient”, “estàvem jugant a pòquer i anàvem de farol”, “ningú no reconeix el referèndum de l’1-O perquè hi va haver el component de la violència”. Són frases pronunciades per líders independentistes. Què pensa quan escolta declaracions així?
A mi em crema tot. Amb tot el que va passar l’1-O hi ha raons més que suficients per proclamar una república independent de Catalunya. Per apartar-se al màxim possible del feixisme que va representar l’1-O. Els polítics presumptament independentistes han donat validesa a un relat fabricat pel govern espanyol. El poble no anava de farol, i si això és així necessito una disculpa per part del Govern. Si el Govern o personalitats de l’independentisme compren el relat de la violència, venen el poble. És imperdonable que un representant del poble català faci aquestes declaracions. I si és així que vinguin aquí, s’asseguin al meu davant, em mirin a la cara i m’ho diguin.
Qui és per a vostè Carles Puigdemont?
Per mi n’hi ha dos: abans i després de declarar la república en suspensió. Quan va fer possible que votéssim perquè així el poble ho reclamava estava fent allò correcte. Ja es veurà si anava de farol o no. Però si al referèndum va guanyar el ‘Sí’, per què es posa en suspensió una república? Per seguir el mandat del poble havia de ser conseqüent amb el resultat del referèndum.
I Quim Torra?
És que tant un com l’altre se centren massa en seguir unes línies que fa 40 anys que seguim. Si seguim aquest camí, no aconseguirem res del que volem. Fins que no comencin a desobeir ja poden dir missa. Sento veus que volen fer un referèndum pactat una altra vegada… Si tenim clar que el referèndum pactat no arribarà mai, l’únic que ens queda és desobeir. El poble ja ha desobeït de la manera més pacífica possible. Els polítics han de fer el mateix. Han de fer cas al poble i seguir la línia del poble.
