La confiscació de patrimoni com a sistema de repressió política té una llarga tradició a l’Estat espanyol. Per exemple, la Llei de Responsabilitats Polítiques va sistematitzar les multes i requises contra famílies que van ser considerades desafectes al règim franquista, i de resultes d’aquesta repressió perllongada fins ben entrada la dècada dels seixanta, desenes de milers de persones van quedar arruïnades de per vida. Gairebé sis dècades després que acabés l’espoli, oficial, de l’Estat als dissidents, amb el procés d’independència l’Estat ha recuperat aquesta repressió econòmica com un complement a la repressió política, judicial i policial. El primer pas que va donar Madrid per intentar espoliar els líders independentistes van ser les fiances imposades pel Tribunal de Cuentas als responsables institucionals de la consulta no vinculant del 9N del 2014 –Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs i sis càrrecs d’aquell Govern-, arran d’una denúncia de Societat Civil Catalana i l’associació Abogados Catalanes por la Constitución, a la qual després es va sumar la Fiscalia. Amenaçats de perdre tots els seus béns, havien de pagar 5,8 milions d’euros per evitar-ho.
Imatge d’arxiu de Mas, Ortega, Rigau i Homs sortint del Tribunal de Comptes
“La repressió patrimonial és cada vegada més potent. L’Estat pretén aturar la gent amb la por a perdre-ho tot i arruïnar-se. És una eina més de la repressió, que se suma a la política, la judicial i la policial. Imposar multes o penalitzacions molt fortes per arruïnar les persones, és la manera de pressionar-nos que té, i cada vegada pressiona més”, explica un dels impulsors de la Caixa de Solidaritat, que van impulsar el 2017 l’ANC i Òmnium Cultural per afrontar les fiances dels impulsors del 9N, i que recentment s’ha transformat en l’Associació de Foment de la Caixa de Solidaritat.
Des de la celebració del referèndum que la Caixa de Solidaritat ha hagut d’ampliar la cobertura econòmica que ofereix, i ha deixat d’estar enfocada exclusivament al pagament de fiances de càrrecs públics per arribar a totes les persones físiques que, com a conseqüència d’actuacions emmarcades en el procés cap a la independència per participar d’accions cíviques, pacífiques, no-violentes i democràtiques, es vegin sotmeses al pagament d’una fiança o multa, o necessitin assistència jurídica.
Des del 2017, la solidaritat dels ciutadans no ha deixat de créixer. Però els responsables de la Caixa prefereixen no fer públic quants diners hi ha disponibles, tot i que inicialment es donaven a conèixer regularment les xifres. La raó és que “ens hem adonat que als repressors els molesta que hi hagi una caixa de solidaritat, perquè cada vegada que s’ha dit alguna xifra, han imposat una multa amb un import curiosament molt semblant a la quantitat que havíem anunciat. Però en aquest moment, la Caixa pot atendre totes les peticions que ens fan”, asseguren fonts de l’associació en declaracions a El Món.
Carles Puigdemont compareix amb Meritxell Serret, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Gordi
L’Associació de Foment de la Caixa de Solidaritat és a la diana de l’unionisme, que intenta trobar-hi problemes legals per exercir una activitat solidària. Però un dels seus assessors jurídics de l’entitat relata a aquest diari per què l’activitat és totalment legal: “Al llarg de tota la història hi ha hagut caixes de solidaritat en suport a les persones perseguides i represaliades, i aquesta entitat està constituïda com una entitat de defensa dels drets fonamentals segons les Nacions Unides. En ocasió del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1998, es va fer una declaració sobre els drets i deures dels individus i les institucions de promoure i protegir els drets humans i les llibertats fonamentals universalment reconegudes. Què vol dir? Que l’ONU fa aquesta declaració per remarcar l’obligació que tenen els estats i les persones de difondre i protegir els drets humans”. És per això que l’Associació pot tenir activitat financera, “com ho pot ser Càrites, que treballa amb persones en situació de pobresa, però nosaltres som una entitat de suport a les persones a les quals se’ls han vulnerat drets fonamentals”.
Des de l’Associació remarquen que no hi ha ni un sol euro de diner públic: “Des del primer dia i fins ara tots els ingressos que ha tingut la Caixa de Solidaritat són de ciutadans i ciutadanes, no hi ha hagut cap mena de subvenció. I la majoria aportacions molt petites, el 99% són aportacions petites de persones directament o d’entitats i grups que fan activitats per recollir diners per a la Caixa de Solidaritat”.
La Caixa de Solidaritat ha pagat grans fiances dels presos polítics, del 9N i també del jutjat número 13, però també ha donat ajudes per a la defensa jurídica de manifestants encausats i també per denunciar policies que l’1-O van carregar contra la població. A l’acció de la Caixa de Solidaritat s’hi sumen també grups d’advocats arreu del territori que assumeixen defenses de forma solidària.
A tall d’exemple, expliquen el cas d’un noi de Nou Barris, al qual li demanaven una fiança de 40.000 euros per no entrar a presó. “Estaven tallant la ronda de Dalt per protestar i va venir un feixista que se’ls va tirar al damunt amb una moto. Doncs resulta que el que va ser envestit ara li demanen una fiança per no entrar a presó. La Caixa para el cop. També hem ajudat a pagar la fiança de 17.000 euros per a uns nois que els demanen 5 anys de presó, acusats de desordres públics i d’agredir un grup de neonazis, arran d’una manifestació a Madrid en solidaritat amb Catalunya i demanant que s’aturés la violència policial l’1-O”, expliquen fonts de l’Associació.
Pel que fa als presos polítics i exiliats, que també són víctimes de la repressió econòmica de l’Estat a més de la política i judicial, l’Associació Catalana pels Drets Civils, creada per familiars, gestiona les aportacions que fan els ciutadans per solidaritzar-se amb aquest col·lectiu.
