Raphael Nagel: “Ens han fet creure que arruïnar-nos és un fracàs vital irreparable”

Extreballador de la banca, aquest alemany establert a Barcelona lamenta que “Espanya està còmoda en el bipartidisme post-dictatorial”, on banca i política “tenen una dependència perversa”
Raphael Nagel ha publicat 'Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra'  | Jordi Borràs

 

Raphael Nagel (Alemanya, 1970) va passar de treballar a Deutsche Bank i tractar amb grans empreses a, literalment, ressuscitar morts civils “provocades per la incultura financera i la manca d’escrúpols dels bancs”. La seva visió del capitalisme, i també de la condició humana, va canviar l’any 2010 quan va patir un atac de cor. Va deixar el seu país i es va traslladar a Barcelona, on va crear la Fundació Nagel, que ajuda persones endeutades a recuperar el control de les seves finances, i també Exante Merchant Bankers, una empresa destinada a reestructurar el deute a empresaris i institucions que s’han arruïnat. Creu en un capitalisme humà, que explica al seu llibre Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra (Kant Edicions). 


 

 

Vostè havia treballat a la banca durant disset anys, i darrerament, a Deutsche Bank atenent grans empreses. Fins que un atac de cor el va portar a una reflexió vital i fins i tot ideològica. Es considera un capitalista penedit?

No ben bé, perquè continuo creient en el capitalisme, però ara treballo per transformar aquest sistema salvatge en un capitalisme humà. Les 62 persones més riques tenen tanta riquesa com el 50% dels més pobres del món! En sou conscients?

 

Mala peça al teler, perquè el ric vol ser més ric! Vostè ho sap perquè a Deutsche Bank treballava amb empreses i institucions que movien grans quantitats de diners. Com s’humanitza el capitalisme?


La naturalesa humana és així, el ric vol ser més ric, i aquesta roda ha provocat l’efecte turbocapitalisme, que fa que els rics ho siguin cada vegada més i els pobres cada vegada més pobres, de manera que la classe mitjana està tocada de mort. I evidentment, la banca s’ha abonat a aquesta roda.

 

La culpa és del sistema bancari, o també del sistema polític?

Prefereixo parlar de responsabilitat que no pas de culpa. La culpa la reservo per a qüestions espirituals. A Espanya la banca depèn, de forma exagerada, de la política. Si a Alemanya hi ha 1.850 entitats bancàries, a Espanya quatre entitats tenen el 80% de la quota de mercat. És gairebé una dictadura bancària perquè, què fa el govern espanyol sense aquesta banca? Res, per això no la pot deixar caure i li fa el joc permanentment, encara que lesionin els interessos i drets dels seus ciutadans. En aquesta dependència perversa també hi ha implicat el poder judicial, que fa sentències polítiques per protegir la banca.


 

Però la banca no demana perdó per haver-se equivocat.

És cert, en aquesta societat regna el pànic a demanar perdó. Si t’equivoques, no passa res, jo m’equivoco cada dia, com tothom. Però la banca s’ha instal·lat en el victimisme i no fa res per recuperar la confiança dels seus clients.

 

Aquesta interdependència de la política i la banca és una de les característiques del sistema sorgit de la Transició espanyola. Confia que es pugui desfer a mig termini?

El bipartidisme corrupte a Espanya s’ha d’acabar, és urgent. Però sóc pessimista. He quedat molt decebut amb Podemos, que havia de trencar aquest cercle viciós i ha acabat en una lluita de gegants interna. I Ciutadans és només una titella del PP. A la democràcia espanyola li falta recorregut, tot i que no és una democràcia tan jove, Franco va morir fa més de quatre dècades... Tristament, Espanya està còmoda en el bipartidisme post-dictatorial.


 

Expliqui’s una mica.

Només cal que mirem els resultats electorals. És sorprenent que Rajoy sigui president, com a mínim per a un estranger com jo. Amb el dolce far niente hem arribat a una situació en què un president no fa absolutament res i torna a guanyar unes eleccions. És surrealista, el ciutadà tenia la possibilitat amb els seus vots de canviar la situació i no ho ha fet. Per tant, no podem donar la culpa només als polítics, hem d’assumir la responsabilitat també com a ciutadans. I al PP i al PSOE els va bé mantenir el sistema corrupte.

Nagel denuncia que Espanya sosté un "bipartidisme post-dictatorial"   | Jordi Borràs

 

Vostè és alemany. Quina diferència substancial hi ha entre les dues societats?

Una de molt important! A Alemanya, qui comet un delicte és jutjat i condemnat en un temps gairebé immediat, però a Espanya es dilueix tot de tal manera que acaba en res.  Al meu entendre, és una conseqüència de la Transició, que va voler fer un sistema massa garantista. Si surts d’una dictadura, el legislador intenta donar màximes garanties al ciutadà, però aquest proteccionisme està desbordat. Només un exemple, quan el president del Bayern de Munich –Uli Hoeness- va cometre frau fiscal, va ser condemnat immediatament, i els alemanys es van emprenyar molt perquè els havia decebut. Però aquí, quan Messi té un problema fiscal, la gent fa piulades amb TotsSomMessi!, perquè és dels nostres. Aquests discursos són perillosos, perquè condemnem la corrupció segons el pa que mengem o si el corrupte ens agrada més o menys. Si sóc independentista, no passa res si els meus roben, i si sóc del PP, no em fa res que estiguin enfangats de corrupció. Aquí no hi ha condemna moral a la corrupció, això és molt xocant.


 

Tornem al capitalisme. ATurbocapitalismo: los maestros de la quiebra (Kant Edicions) vostè denuncia l’aberració que suposa que un cambrer guanyi el mateix o més que un treballador amb llicenciatura a l’Estat espanyol.

Sí, perquè estem arribant a l’absurd, a la destrucció de la cultura de l’esforç i del coneixement. Estic esfereït. Per exemple, a Cadis l’atur és del 45%. Per a un alemany, que una ciutat funcioni amb aquest atur i no estigui en flames és del tot impossible d’entendre. Hauria d’estar tothom robant i a punt d’una guerra civil! Però els bars eren plens. En alguns llocs d’Espanya hi ha una economia submergida de tal nivell que desequilibra tot. Si qui posa l’esforç estudiant durant molts anys guanya el mateix o menys que una persona no titulada, simplement vol dir que hem perdut el cap i estem destrossant tota una generació.


 

Una de les tasques de la seva fundació és introduir nocions bàsiques de cultura financera entre els ciutadans. Però sobretot, ajuden a refer la vida econòmica de famílies que es troben endeutades i no veuen sortida. Qui passa per la Fundació Nagel?

Atenem casos realment dramàtics, gent que ho perd tot, bloquejada emocionalment i amb un sentiment de culpa grandíssim. Per exemple, una senyora amb un quadre familiar molt greu, amb ingressos de 926 euros i a qui la banca li va donar un crèdit. Aquesta dona no pot tornar un crèdit, perquè segons la llei, el client ha de tenir una quota mínima de 967 euros, i si té dos fills, com és el cas, no se li pot embargar res per sota dels 1.320 euros. I jo em pregunto, qui és l’animal que li dóna un crèdit? La perjudica a ella, perquè no el podrà tornar, i perjudica l’accionista del banc, perquè fa una administració deslleial. Però la nostra idea no és jutjar la banca, sinó portar la gent al sentit comú i donar-li les claus per refer la seva vida.


Raphael Nagel remarca que les fallides econòmiques desencadenen fallides emocionals  | Jordi Borràs

 

 

Algú vol fer negoci i algú està desesperat....

Aquest és el drama! Atenem una mitjana de set persones al dia, i totes tenen en comú que es troben en una situació d’exclusió social, sovint per falta de cultura financera. I em pregunto per què les administracions no obren oficines d’informació als ciutadans perquè la gent no sigui estafada. Aquest forat l’estem omplint nosaltres. El 2016 es van produir a Catalunya 996 concursos de persones físiques, i a la Fundació Nagel n’hem resolt 32. Estaven totalment en fallida, molts amb intents de suïcidi, drogoaddiccions, etc. A l’Estat hi ha uns 3,5 milions de persones sobre endeutades, malgrat que hi ha una bona llei de la segona oportunitat. El problema és que el ciutadà ho desconeix i sovint no s’hi acull. 

 

El ciutadà segurament desconeix que s’hi pot acollir, però en el cas de les empreses és més habitual?


Sí, els empresaris estan més ben informats, però no sempre. A Exante Merchant Bankers ens dediquem a l’assessorament de deute per a empreses amb volums de facturació d’entre 5 i 10 milions d’euros, i per altra banda, fem d’intermediaris de compra-venda d’empreses,  és a dir, venem empreses que es troben en una situació molt complicada, els ajudem a trobar inversors per no tancar.

 

Coneix gaires empresaris que s’hagin arruïnat per males decisions, més enllà dels efectes de la crisi?

N’hi ha molts! Els rics també s’equivoquen! Per cobdícia o simplement per error, moltes vegades els empresaris es troben en situacions dures, perquè quan l’empresa va malament, molt habitualment els arriba un altre “regal” addicional... I és que quan els diners se’n van per la porta, l’amor surt per la finestra. És gairebé sempre, molt poques vegades hem trobat una empresa en fallida i una família unida. Quan hi ha alegria tothom està unit, però quan no va tan bé...  


 

Vostè i el seu equip fan també de psicòlegs d’empresaris i ciutadans.

I tant! Tots ens hem equivocat en algun moment, i nosaltres no volem jutjar els errors, ni tampoc no volem jutjar el passat, sinó una segona oportunitat, que la persona pugui tenir una segona vida mercantil, però també personal. Mireu, si el president dels Estats Units ha presentat sis concursos de creditors de les seves empreses i no passa res, tots els empresaris mereixen perdó! Jo sóc jueu i no tinc aquesta visió de la culpabilitat que té molta gent, i per això diem a la gent que han de tirar endavant, que deixin de mirar el passat, perquè si no, no gaudeixes el present i no pots pensar en el futur.

 

Què li diria a una persona que s'ha arruïnat?

Que arruïnar-nos no és un fracàs vital irreparable, això és el que ens han fet creure. Arruïnar-se és, senzillament, el resultat de la suma d’unes decisions errònies. I sobretot, els dic que això no impedeix que en el futur no puguis tenir una vida molt exitosa i digna.


 

Vostè ha ressuscitat morts civils?

Moltíssims! Hem tingut clients que els hem alliberat de deutes de més de 600.000 euros i han pogut tornar a fer la seva vida. Tothom té dret a tenir una segona oportunitat. Penseu que la llei espanyola de la segona oportunitat és aplicable a deutes de fins a 5 milions d’euros en persones físiques, et pots haver equivocat molt!




Comentaris
Bauma
El que diu es mol alliçonador però modestament crec que no a après res en aquets anys que fa que viu aquí. Quant diu que tots som Messi, te tota la raó, però això es fruit de que fen el mateix (Cristiano) per el fet de jugar i viure a Madrid, se li dispensa un tracta mol diferent, per això lo de "TOTSSOMMESSI". i Ja no diguem amb el tema de les Caixes Catalanes i Bankia, per que no totes les caixes eran inviables. Crec que es creu que viu en Alemanya, desperti!!! aquí esta vostè en Espanya.
Pitxolí
Doncs «No hase falta disir nada más»
jacob
Voldria saber perque aquest senyor surt en les fotos amb la bandera d'Israel de fons ?
Fat Boy
El problema amb el Messi no es que sigui "dels nostres", sino que no es "dels seus". Quina diferencia amb la germana del Borbo, aquesta si que es "dels seus" i la fiscalia actua consequentment de manera diametralment oposada. El problema no esta pas en els catalans, sino en els espanyols. Quan amb la Republica tothom sigui "dels nostres" ja ho veura la tolerancia que tindrem amb els evasors d'Hisenda.
XX
Bona entrevista, molt interessant.
Robert Montes (Reus)
Una bona entrevista, s'agraeixen lectures més llargues diumenge al matí! salut i endavant a la gent d'El Món, bona feina!
RAFEL NAGEL¡ ¡ ¡ ¡
¿ TANS ANYS DE VIURE AQUI I ENCARA NO ESTAS AL CAS, QUE VIVIM EN UN PAIS F.R.A.N.Q.U.I.S.T.A.- F.A.C.H.I.S.T.A. I FILO NACISTA ? Deus ser un paio espavil-lat ja que esta a la banca, pero nanu ficsati ve que no costa gaire de veura el que representa LA ESPAÑA UNA GRANDE I LIBRE. ¡ ¡ ¡ Continuan al secle 19 els de España ! ! !
Sónia-Suïssa
Herr Nagel, perqué no parla del cas Ronaldo? MESSI anat a judici i ha pagat la multa. Que passa amb el 160.000M€ que ha estafat el Ronaldo???

envia el comentari