Ramón Cotarelo: "La República Catalana ha rebentat les costures de l'Estat"

El politòleg assegura que amb la transició espanyola "no es va canviar res" i que "el país és el mateix"

Ramón Cotarelo: Si portes el conflicte al Tribunal de l'Haia es paralitza tot i quedes salvaguardat
El politòleg Ramón Cotarelo  | Jordi Borràs

 

"España quedó atrás" (Now Books) és el nou llibre del politòleg Ramón Cotarelo (Madrid, 1943), on enquadra el procés sobnirasta en un ampli context històric i geopolític, alhora que repassa els orígens del desencontre entre Catalunya i Espanya i segueix el fil dels esdeveniments que van desembocar en l'1 d'octubre, la proclamació de la República Catalana i les posteriors eleccions del 21-D sobra el signe de l'article 155 de la Constitució espanyola. En aquesta entrevista amb 'El Món', el catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED, parla del paper de l'esquerra espanyola en el conflicte Catalunya-Espanya i també del dels intel·lectuals espanyols. A més, revela els motius pels quals ha decidit venir a viure a Catalunya. 

Vostè diu al llibre que l'Estat espanyol és irreformable.

Sí. He arribat a aquesta conclusió per l'experiència històrica. Hi ha hagut diversos intents en els darrers 200 anys de modernitzar l'estructura de l'Estat, en tots els aspectes, però també en el territorial, i ha fracassat. La qüestió territorial segueix com sempre i l'Estat no ha aconseguit modernitzar-se.

 

"España quedó atrás". Què vol dir exactament amb aquest títol? 

Té un sentit metafòric i un altre més realista. Metafòric perquè està clar que el plantejament de la Constitució del 1978 és l'últim intent de posar en marxa un país amb una idea nacional única que en realitat és una mena d'actualització del franquisme. La transició ha estat una nova experiència de mantenir aquesta idea d'Espanya que neix en la Guerra d'Independència, i no ha quallat. En sentit metafòric, aquesta idea d'Espanya ha quedat enrere. I en un sentit material, perquè la República Catalana hi és i ha rebentat les costures de l'Estat espanyol. No sabem com terminarà tot això, que està clar que és una situació transitòria, però sí sabem que tornar al règim del 1978 i al "cafè para todos" és inviable. Ha quedat enrere l'experiment del 1978. La idea de l'Estat nacional únic espanyol s'ha esfondrat.

Quan es va concretar la ruptura emocional entre Espanya i Catalunya de la que parla en el llibre?

S'ha anat gestant durant la transició. I es va accelerar a partir de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, però s'ha fet patent i visible a partir de l'1-O. Això no té cap solució. Que una part del país vagi a triturar a una altra part del país, no es pot recompondre.

 

Considera que a l'Estat encara li queden tics del franquisme?

Tics? Tot! Això que es diu que la transició va ser un fet miraculós perquè es va aconseguir sense vessar sang i sense violència, oculta la resposta a la pregunta de què es va aconseguir. No hi va haver violència ni vessament de sang, perfecte, però es que no hi va haver res! No es va canviar res! Es va canviar el nom del Movimiento Nacional i es va convertir en UCD. Però totes les altres coses continuen igual. També es va canviar el nom del Tribunal d'Ordre Públic, que va passar a dir-se Audiència Nacional. Però el país és el mateix, i la seva estructura productiva i l'organització política. Fins el punt que el cap de l'Estat és el fill del qui va nomenar Franco.

 

Com definiria el paper que ha fet l'esquerra espanyola en tot aquest conflicte?

De no-paper, més aviat. Perquè ha estat manifestament absent. En un primer moment, l'esquerra espanyola venia molt sobrada, i encara més en relació a la qüestió catalana. Pensaven que era una cosa provinciana i etnicista, una cosa pobre, davant de les seves ambicions de renovació general espanyola. Però poc a poc ha anat descobrint que la qüestió catalana és l'única qüestió política viva de l'Estat, i l'única via per la que pot obrir-se una República en algun punt de l'Estat i que qüestiona la seva pròpia raó de ser dins d'Espanya. Perquè, teòricament, l'esquerra hauria de ser republicana, però la seva negativa a acceptar l'independentisme català la porta també a oposar-se a la República, perquè l'independentisme català és republicà. Així que els que van començar de sobrats, s'han trobat amb que efectivament hi ha un projecte republicà a Catalunya i ells no poden fer-hi res, excepte posar-se al costat de la dreta, en defensa de la monarquia. Actualment la defensa de la unitat d'Espanya és la defensa de la monarquia, de la dreta i de l'oligarquia. Però això l'esquerra espanyola no ho pot admetre. I ha caigut en el silenci més absolut. Prefereixen no parlar de Catalunya, com si no existís. Perquè no poden trobar una solució.

 

En el llibre també parla de la por dels intel·lectuals. A què es refereix exactament?

Per una vegada que els intel·lectuals tindrien una possibilitat per justificar la seva existència -perquè ells són els qui fabriquen ideologies-... I no hi són. Es planteja una qüestió viva que és com canviar una realitat que és insatisfactòria. Però si algú ha d'elaborar un relat de com es pot canviar tot això innovant, haurien de ser els intel·lectuals. I no s'atreveixen, perquè els fa pànic la idea de que el procés català d'independència els deixa a ells sense país. Cal reinventar Espanya, i aquest hauria de ser el programa dels intel·lectuals espanyols. Però no fan res i estan igual de callats que l'esquerra.

 

Diu també que cap part és fàcil i menys el de l'Estat català. Però es mostra convençut que hi haurà part.

Aquesta situació té molt pocs precedents: una nació que és una minoria nacional dins d'un altra nació, pateix maltractaments, i aquesta minoria nacional s'emancipa aconseguint formar un Estat. Però fins ara això s'ha fet generalment per via traumàtica i de violència. I aquí l'esperança és que tot això es dugui a terme de manera democràtica i pacífica. No sense sobresalts, perquè posar la gent a la presó és violència. Tot i que aquesta violència potser no és cruenta, sinó incruenta, però és violència. A curt, mitjà o llarg termini, però la República Catalana és inevitable.

 

Aquest cap de setmana el president de la Generalitat ha estat detingut a Alemanya...

Això és un salt qualitatiu en la internacionalització del procés. A qui beneficiï en últim terme dependrà del resultat del procediment d'extradició que no està clar ara. No obstant això, l'Estat ja ha aprofitat la natural (i comprensible) reacció popular espontània per enviar agents provocadors a cometre actes vandàlics amb l'objectiu de fabricar la violència que necessiten per justificar la seva farsa judicial.

 

I també hi ha cinc presos polítics més a les presons espanyoles.

 

Volen inflar la causa judicial per ocultar el seu caràcter de judici polític, de causa general contra l'independentisme, barrejant conductes, supòsits,.. Busquen provocar a la gent tot esperant que les arbitrarietats processals -com la no-llibertat de Junqueras, Forn i Sànchez- aixequin indignació entre la gent i a veure si així es produeix la violència que necessiten per invocar el delicte de rebel·lió i tenir una base jurídica per actuar.

 

En aquest context, molts catalans es pregunten: I ara què?

Crec que, amb tots els dirigents independentistes a la presó o l'exili, ha arribat el moment en què el moviment ha de fabricar la nova generació de dirigents per demostrar que es tracta d'un moviment social genuí i no una conjura d'uns quants.

 

Ara fa uns dies que va anunciar que vindrà a viure a Catalunya. Quins motius l'han portat a prendre aquesta decisió?

És una raó de projecte personal de vida. Jo no em trobo còmode en un lloc en què es professen actituds, creences i comportaments que no em semblen justos. No em puc trobar còmode en una nació que obliga a una altra a formar part d'ella en contra de la seva voluntat. L'única manera per remeiar això és anant a viure a la part on em considero més en el meu territori, amb gent que pensa com jo. És molt raonable. En realitat, és una mena de retorn.

 

I, en concret, on anirà a viure de Catalunya?

A Girona. Perquè em sembla que és el punt més avançat del procés independentista. Quan algú està més o menys d'acord amb alguna cosa, el millor que pot fer és anar allà on aquesta cosa està més clara.

 

El llibre 'España quedó atrás', de Ramón Cotarelo, es presentarà aquest dilluns a les 19:30 hores en un acte al Teatre Goya de Barcelona, amb la participació del diputat de la CUP Carles Riera i la diputada de JxCat Elsa Artadi. Moderarà l'acte el director del Món, Salvador Cot. 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?