Escric aquesta crònica des de Brussel·les, a casa d’un amic meu català que té una petita empresa de disseny tèxtil i és independentista, com una àmplia mostra de la colònia catalana a la capital de Bèlgica. Conversem amistosament un parell d’hores abans de la manifestació mentre es confeccionen llaços grocs o ens procurem altres distintius que ens posin en l’univers simbòlic de la propera República Catalana. Jo em pronuncio per una estelada que porto lligada al coll com si fos la capa del capità Marvel.
També ens vam creuar dades i suposicions sobre la manifestació/concentració, el seu recorregut i possible assistència, tenint en compte que hi ha un plugim pertinaç i una temperatura d’escassos tres graus, gairebé gèlida. Alguns dels assistents han fet el camí en cotxe o autobús sortint per la part oriental de la frontera i canviant a Lyon, mentre que altres ho hem fet per l’occidental, passant per Bordeus i París fins a Brussel·les. Hi ha informacions fefaents que la policia i la guàrdia civil s’han emprat a fons per ordres de la superioritat per boicotejar l’assistència a l’acte: han retingut els cotxes a la frontera amb els més fútils pretextos i ocasionant llargues cues de sortida; han retardat l’AVE amb el resultat -volgut- que els passatgers perdessin la connexió a Lyon; o han postergat la sortida de dos xàrters de Reus, obligant a cancel·lar els vols. Tota la gent que s’ha quedat a Espanya en contra de la seva voluntat és víctima d’aquesta política d’entorpiment de les manifestacions populars per part del govern, sobretot si són independentistes.
L’assistència a l’acte ha estat motiu de l’habitual -i en aquest cas més ridícula si cap- censura i desinformació de la dreta. I dic més ridícula perquè si els mitjans espanyols van avançar amb coneixement previ la xifra de 10.000 assistents a la mitja hora de començar l’acte, la policia belga, que va tenir molt discreta presència però que va disposar d’un helicòpter durant l’acte, va xifrar l’assistència en 45.000 persones. Tant era, els mitjans espanyols de comunicació i manipulació van seguir repetint com lloros la quantitat de 10.000.
Aquest debat, a més d’irritant i absurd, passa per alt un fet evident. Tot i que els 45.000 assistents de la policia haguessin estat els 10.000 dels mitjans espanyols, no hi ha dubte que no són el mateix 10.000 manifestants a tres-cents metres de casa en una tarda de primavera que a 1.500 km de distància havent de pagar-te tu el viatge i l’estada i amb un fred, un vent i una pluja molt incòmodes. Una persona que es manifesta en aquestes condicions, òbviament, no és millor ni pitjor que la que ho fa en les condicions anteriors però, sens dubte, la seva convicció, la seva força de voluntat, el seu compromís i tenacitat són molt superiors.
Vam coincidir un munt de pelegrins en un hotel barat a 60 km de Brussel·les per passar la nit anterior perquè en un radi inferior no hi havia habitacions i les que s’oferien oscil·laven entre els 2.000 i els 3.000 euros per nit. Llei aquesta de l’oferta i la demanda del capitalisme en el mercat que deixa els mitjans espanyols a l’altura del Berrido de Tennessee en el famós conte de Mark Twain a l’hora de saber si hi havia molta o poca assistència. Més tard serien els comerços del recorregut els que s’esgotarien les existències i la policia la que tancava els accessos al metro per col·lapse. Els que fem nit al motel en qüestió, sense conèixer-nos entre nosaltres, vam coincidir al bar a les set del matí per posar-nos a la carretera per tal d’arribar a Brussel·les abans de les onze.
No cal dir que aquestes carreteres d’accés, a part dels embussos habituals en dies laborables, venien carregades d’autos amb símbols independentistes. Per descomptat, els mitjans espanyols no van poder donar res d’això perquè la seva funció, com se sap, és ocultar tot el que disgusti al govern de la dreta i, pel que fa als catalans, TV3, en concret, van rebre la prohibició de donar notícia alguna d’aquest important esdeveniment a Europa excepte al ritme ridícul d’un minut en directe cada mitja hora. Censors i inquisidors polítics sotmetent jou als periodistes, cosa típica dels feixistes a l’estil de la Junta Electoral Central.
La meva impressió, i la de les nombroses persones amb les que vaig parlar, és que allà hi havia força més de 45.000 persones, que l’estimació policial era tímida i que de 60.000 probablement no baixaven. Sis vegades la Anàbasi en condicions també molt dures. Gent jove i de mitjana edat, encara que també bastants avis amb empenta, entre ells el signant d’aquestes línies. Centenars d’autocars, milers de cotxes particulars i, com sempre, ni una destrossa, ni un acte de vandalisme o violència, ni una agressió i amb les papereres fent a la perfecció la seva important feina. Ens vam quedar fins al final de la manifestació i donem fe que, així com les ambulàncies no van haver d’intervenir, tampoc el servei municipal de neteja, que tancava la marxa, va necessitar esforçar-se.
Alegria a tot el recorregut, però també molta consciència: “Llibertat presos politics”, “Visca la Terra”, “Visca la República Catalana”, “Puigdemont, el nostre president” van ser les consignes més corejades i Els Segadors i L’Estaca els sons més escoltats. Vaig compartir marxa amb molts amics i coneguts i em vaig fer unes cinquanta selfies amb gent molt variada. Hi havia una sensació compartida d’emoció, de sentit de la importància del moment i d’orgull comú pel que s’estava fent. Cartells amb els retrats dels presos polítics i rètols al·lusius a la independència, la nació catalana, l’opressió espanyola i l’oblit i deixadesa de les institucions europees que abandonen un petit poble fier de lui même en les urpes d’un règim corrupte i feixista.
Van tancar l’acte sengles al·legats de Joan Coma, de la CUP, Marta Rovira, d’ERC, Toni Comin, de JXC i el president Puigdemont. Rovira va llegir l’últim article publicat per Junqueras, de fort contingut sentimental i moral i va animar la gent a votar el 21D per evitar que Catalunya caigui en mans dels seus enemics i el President va afermar la seva teoria de la importància del moviment de la gent i la ciutadania en l’Europa d’avui i del futur enfront de la idea paralitzada d’una UE estatolàtrica.
Digui el que digui el govern de la dreta i el bloc del 155 i per molt que intentin ignorar el seu significat aquest acte ha despertat una enorme expectació a Europa, ha posat a Catalunya més al mapa si cap, ha donat forces renovades al moviment independentista i ha posat brutalment en relleu la diferència moral entre una acció impulsada per l’ideal polític desinteressat i els ridículs aquelarres de l’espanyolisme (anomenat “constitucionalisme” per la dreta des del PP al PSOE) que reuneixen un parell de milers de manifestants de tot Espanya a Catalunya, si el temps ho facilita, se’ls paga el viatge i se’ls garanteix la impunitat quan apallissin a algun pacífic vianant.
I encara més: la manifestació de Brussel·les va posar en relleu la unitat de l’independentisme (que els seus enemics miren de minar manipulant els resultats dels sondejos) i va ser una fita més en aquest recent encadenament de fets decisius que apunten en la direcció de l’èxit en les pròximes eleccions i la consolidació de la República Catalana. L’enumeració és clara:
1r) el referèndum de l’1/10 i el seu aclaparador resultat a favor de la independència;
2n) la declaració política d’independència el 27 d’octubre següent al Parlament;
3r) la manifestació de Brussel·les pels presos polítics del 7 de desembre; i
4t) les eleccions del proper 21 de desembre a les que sens dubte es donarà un triomf de l’independentisme amb àmplia majoria absoluta que els mitjans de comunicació espanyols i altres òrgans de confusió i propaganda volen reduir a un descens d’aquell.
Aquest és el significat de Brussel·les.
