Entrevista al vicepresident del Consell de la República i conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya entre el gener del 2016 i el 27 d’octubre del 2017, Toni Comín. Reflexiona sobre el moment actual de l’independentisme així com defensa el mandat del Primer d’Octubre, en un context en el qual l’independentisme està dividit i hi ha un risc alt de trencament de la coalició de Govern entre ERC i Junts. Comín, cinc anys després del Primer d’Octubre, critica el paper d’ERC, ja que considera que s’han desvinculat del mandat del referèndum d’independència. Alhora, defensa la transversalitat de Junts i defensa el paper del Consell de la República durant els últims mesos.
En el cinquè aniversari del Primer d’Octubre, com veu la relació entre partits i entitats independentistes?
El que es va fer fa cinc anys és la prova que quan anem units Govern, partits, entitats i la ciutadania mobilitzada i posem aquesta unitat al servei del desbordament democràtic som molt forts. Podem desbordar l’Estat i el podem guanyar. Hem d’aprendre d’aquella lliçó. La fórmula per guanyar ja la tenim. Vam guanyar una batalla molt important. Hem d’aprofitar d’aquella experiència i lliçó.
Què vol dir el desbordament democràtic?
Davant de l’ús autoritari de les institucions espanyoles i de la llei, davant d’això, les entitats, els partits, el Govern i la ciutadania decideixen no deixar-se aturar per aquesta deriva autoritària de l’Estat. Quan l’Estat nega la validesa de la llei del referèndum està actuant de manera autoritària. El desbordament democràtic és un sinònim de la via unilateral. Actues d’acord amb la legalitat catalana, de manera democràtica i pacífica. És no sotmetre’t als límits que t’imposa l’Estat espanyol quan actua de manera no democràtica.
Creu que va ser un error intentar obrir una negociació amb l’Estat i no culminar el desbordament democràtic l’octubre del 2017?
Potser no hi va haver error. Potser la correlació de forces no ens permetia fer una cosa gaire diferent del que vam fer. Potser els errors van venir a partir del dia 27 d’octubre del 2017. Si haguéssim de trobar un error abans, seria el tres d’octubre. Molts de nosaltres, membres del Govern d’aleshores, estem d’acord que si algun dia teníem la força ciutadana amb la seva màxima expressió era el 3 d’octubre. Vam aturar el país de manera molt transversal i més enllà de les fronteres de l’independentisme. Si tirés enrere pressionaria perquè la mobilització d’aquell dia no es desconvoqués quan va arribar la nit i no fer tornar la gent a casa.
Laura Borràs va dir el mateix fa uns dies…
Això ho pensa molta gent. Ho pensa molta gent de les bases independentistes, però també gent que lidera.
Vostè que és vicepresident del Consell de la República, quina relació té l’entitat amb els partits?
Tenim una relació de molta llibertat. Fins fa un any i mig enteníem que els partits havien de formar part de la direcció del Consell. I un cop superada la fase fundacional hem canviat aquesta dinàmica. Entenem que ara tenim una legitimitat autònoma i que no necessita basar la seva legitimitat en la presència dels partits i entitats en la seva direcció. Ara, el Consell es legitima per altres vies. I per tant ens relacionem amb els partits de forma bilateral. Això bloqueja molt menys la nostra acció política i permet al Consell volar amb molta més llibertat i influir en l’estratègia dels partits.
La relació amb Esquerra és fluida?
No.
Amb Junts, sí?
La relació amb Junts és de molta autonomia. Hi ha una influència del Consell cap a l’estratègia de Junts. Mai al contrari. Junts mai ha influït en l’estratègia del Consell. Nosaltres intentem influir en les estratègies de Junts, ERC o la CUP.
Per què creu que la relació amb ERC no és tan fluida com amb Junts?
Crec que hi ha moltes raons.
Pel canvi d’estratègia d’ERC?
Una de les principals raons és l’1 d’octubre. Nosaltres diem que vam guanyar. És una victòria del poble i que només pertany als ciutadans, perquè és qui va votar. La decisió que es va prendre aquell dia pertany als ciutadans. El mandat és seu. Només els ciutadans el podrien revocar, per una qüestió democràtica. Jo insisteixo sempre en un element de la llei del referèndum. La llei diu que, si guanya el sí, el Parlament farà la declaració d’independència, i per això la vam fer. A la llei s’explica que s’ha de fer tant sí com no. La Declaració és un acte degut. Ni tan sols el Parlament de Catalunya té dret a revocar aquella decisió. El Parlament l’únic que va fer va ser ratificar el resultat.
Encara que els partits se’n desentenguin, el mandat encara estarà allà. Aquesta és la visió del Consell. En canvi, la d’Esquerra cada vegada és més explícita en un sentit molt diferent. Tenen seriosos dubtes sobre la vigència del mandat del Primer d’Octubre. Estem legitimats per culminar el procés d’independència sense haver de tornar a votar? Jo li he preguntat això a la gent d’ERC i al president Aragonès, i la seva resposta és que els sembla que no. Creuen que no hi ha un mandat. Això és una diferència molt gran.
I vostès què creuen?
Nosaltres sempre hem dit que es pot tornar a votar sempre que sigui acordat i vinculant, perquè seria una forma pràctica de culminar el Procés. Però una cosa és que es pugui tornar a votar i una altra que s’hagi de tornar a votar per poder esdevenir República. Una cosa és que pugui ser útil en un moment donat, si l’Estat estigués disposat a acceptar-ne el resultat, i una altra, que sigui imprescindible. Són coses molt diferents. Hi ha una cosa que ha fet molt de mal a l’independentisme, que és aquesta idea que els mandats caduquen. Que si no es fan efectius de forma immediata, caduquen.
No caduquen?
En tots els països que han hagut de fer la independència i que no ho han pogut fer de forma negociada, en la majoria de casos, entre el moment que es declara la independència i el moment que es fa efectiva passen anys. Hem d’acumular forces per fer-la efectiva. Era evident que si fèiem la declaració d’independència no es faria efectiva de manera immediata. Per què ERC va pressionar en favor de la declaració d’independència, si se sabia que no es faria de forma immediata i després van dir que el mandat havia caducat? Per què es pressiona si se sap que no es podrà materialitzar de forma immediata? És una pregunta que ningú ha contestat.
Quina creu que és la resposta?
Això ho ha de contestar qui li correspongui.
Creu que en aquests moments l’independentisme té prou majoria al Parlament per executar la independència?
No és un tema de majories parlamentàries. És qüestió de correlació de forces amb l’Estat espanyol. De capacitat de desbordament democràtic, però necessita la unitat de l’independentisme. I aquesta va ser la lliçó del Primer d’Octubre. La majoria parlamentària tècnicament hi és.
El 52% és suficient per executar la independència?
Sí. Si creus que cal una majoria qualificada, tens una posició conservadora. Estàs dient que l’statu quo té prioritat normativa. Estàs dient que amb un terç, amb un 45%, ja és suficient per a mantenir l’statu quo. Per què un 45% es suficient per evitar la independència i no és suficient per fer-la? Per què l’statu quo té prioritat normativa? Per què li donem preferència? Això és ser conservador. La posició radicalment democràtica és que totes les opcions són equivalents. Amb la meitat ja n’hi ha prou.
Ha estat el cinquè aniversari del Primer d’Octubre, i l’acte principal s’ha celebrat a l’Arc de Triomf on la ciutadania ha estat centre principal de l’organització. Creu que en els últims anys o mesos s’ha deixat de banda la ciutadania?
En absolut. El que passa és que la ciutadania s’ha d’estar enfrontant a un mirall molt dur. És el que vam destapar l’octubre del 2017. El mirall diu que el sacrifici que haurem de fer tots plegats és molt alt. La pregunta és si estem disposats a pagar un preu alt per la independència. I aquest és un dels problemes que ens té bloquejats. Potser per respondre aquesta pregunta no es tracta de preguntar-nos només sobre el preu de la victòria, sinó també sobre el preu de la no-victòria, sobre el preu de la rendició. Aquest és molt alt, en el sentit de la decadència nacional.
Una de les funcions que té el Consell és buscar aliances internacionals per aplicar el mandat del Primer d’Octubre. Com està anant aquesta tasca?
Busquem primer el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya, la denúncia de la repressió espanyola. Hem d’intentar construir aliances internacionals però que són de perímetre diferent. Hi ha un perímetre molt ampli que són els que veuen malament la repressió. Un altre de més petit que són aquells que estan d’acord amb el dret a l’autodeterminació i un que encara és més petit, que són aquells que reconeixen la validesa del mandat del Primer d’Octubre. L’objectiu és anar portant els del primer pis, cap al segon, i després portar-los al tercer. Per això estem en fase de desplegament de la nostra xarxa diplomàtica. On no pugui arribar la xarxa de la Generalitat, hi pot arribar el Consell, pel que fa a discurs.
Quan va ser un dels impulsors del Consell, s’esperava el que és ara? O s’esperava un ens totalment diferent?
El Consell és com nosaltres l’hem volgut. És bastant com l’hem anat construint. Ens agradaria un ens molt més potent, i, per tant, no ens conformem tal com és ara. És un miracle que hàgim arribat on hem arribat amb els pocs suports que hem tingut. L’hem fet a contracorrent del mateix corrent del moviment independentista, en algunes ocasions. Ha estat una lluita una mica solitària, tot i que l’ANC ha estat des del primer moment. No hem tingut el suport incondicional de tots els partits i les entitats.
Creu que funcionarà la taula de diàleg?
Els fets demostren que no està funcionant.
El president Aragonès ha dit que s’està en una fase de desjudicialització. Vostè que és a l’exili, nota que hi ha hagut aquesta fase?
De moment en aquest àmbit no hi ha hagut cap resultat. Ni amnistia. Ni autodeterminació. Fins quan hem d’estar esperant amb una taula que no dona resultats? Quant de marge se li ha de donar?
Junts està reclamant tres punts a ERC: l’espai de coordinació independentista, unitat al Congrés, i amnistia i autodeterminació a la taula de diàleg. Hi està d’acord?
Crec que hi ha un fet indiscutible: aquests tres punts estaven en un acord d’investidura i és un fet incontestable que cap dels tres s’ha complert. El que ha fet Junts no és posar condicions, sinó demanar que es compleixi l’acord d’investidura. Em sembla molt normal.
Si es crea l’espai de coordinació, el Consell s’hi sumaria?
És que l’acord d’investidura diu que ha de ser el paraigua d’aquest espai de direcció estratègica. En el seu moment ja vam fer un comunicat que ens posàvem a disposició dels partits per fer de paraigües.
L’espai hauria de ser el Consell?
Nosaltres ens hem mostrat flexibles. Hi ha moltes fórmules per fer aquesta funció de paraigua. Nosaltres hem donat totes les facilitats en aquest sentit.
Si ERC, finalment, s’enroca i no cedeix aquests punts, creu que Junts hauria d’abandonar el Govern?
Jo soc partidari de sortir del Govern. Per una raó molt senzilla: els tres punts de l’acord d’investidura que no s’estan complint són precisament els instruments de l’estratègia de Junts per Catalunya, que es la del desbordament democràtic. Sense aquests instruments, Junts no pot tirar endavant la seva estratègia. Recordem com va anar el pacte de coalició: van quasi empatar ERC i Junts, dos partits que van reconèixer que tenien estratègies diferents per avançar cap a la independència. Van dir-se “jo no crec gaire en la teva estratègia i tu no creus gaire en la meva” però també van dir-se que les dues estratègies “eren compatibles”. I que per tant es tractava d’avançar amb les dues estratègies en paral·lel.
En efecte, si les dues estratègies tot i ser diferents eren compatibles, es podia avançar en paral·lel. Però després d’un any i mig, les coses no han anat així. A causa dels tres incompliments que hem explicat, la coalició treballa només al servei d’una estratègia, que és la d’ERC, que des del meu punt de vista, i als fets em remeto, no està donant cap resultat, és a dir, entenc que la taula de diàleg amb el govern espanyol fins a dia d’avui ha demostrat ser perfectament estèril. Aquesta coalició no permet avançar gens ni mica en l’estratègia de Junts. Si una coalició no et permet tirar endavant la teva estratègia i t’arrossega a l’estratègia del teu soci, té sentit seguir en aquest govern? Jo crec que és evident que no. Per això soc partidari de sortir.
Hi va haver eleccions internes a Junts i els afins a Turull van guanyar. Creu que això és perjudicial per a la posició del Consell de la República?
No crec que això l’afecti directament. Com a eurodiputat de Junts, crec que al partit li va la vida en promoure la seva diversitat i transversalitat. La diversitat ideològica de procedències de famílies polítiques, de tradicions… A Junts li va la vida en el fet que es trobi gent que ve de llocs molt diferents. Perquè si tots venen del mateix lloc, el projecte s’haurà malmès.
Creu que no s’ha de basar només amb el projecte que venia de Convergència?
Efectivament. Perquè si no gent com jo no hi cap. Per això la idea dels corrents ideològics, que estan constituïts formalment, és molt potent. Crec que s’ha de potenciar.
Pel que fa a l’ANC, com veu la proposta de declarar la independència el segon semestre del 2023?
Vam dir en un comunicat públic que si consideràvem que la taula de diàleg està fracassant, també som conscients que la independència no és una qüestió de terminis, sinó de preparació. El termini de la independència anirà determinat per quina sigui la preparació.
No ho veu factible?
Si no s’ha fet la preparació, no. Si el país no està preparat per pagar el preu de la independència, no.
L’Assemblea també va proposar la llista cívica, el Consell s’hi sumaria?
No crec que tingui gaire sentit. El Consell no va néixer per competir amb els partits.
Creu que l’ANC perdria la neutralitat?
Entenc les raons de l’ANC per posar aquesta opció sobre la taula, però tinc seriosos dubtes que aquesta fórmula aconsegueixi el que pretén. Entenc el malestar amb el retorn a un neoautonomisme disminuït. És mentida que si tornem enrere, a abans del 2012, a abans del proces d’independencia, i no passara res, perquè ara mateix tenim una autonomia bastant pitjor que la d’abans del Procés.
Els partits són part de la solució?
Crec que sense ells és molt difícil fer la independència, però també crec que amb l’estratègia d’alguns tampoc la farem. Són part de la solució i son part del problema.
Com creu que l’independentisme hauria d’encarar les eleccions municipals del maig de l’any que ve?
S’ha de prioritzar la llista independentista més votada en els grans municipis. No s’haurien de fer pactes de govern amb partits que no respectin el dret a l’autodeterminació. Això també va en la direcció del pacte de la Diputació. No té cap sentit el pacte de Junts amb el PSC.
Com a eurodiputat, s’està progressant tal com esperava? Està complint les expectatives?
Al Parlament Europeu hem fet molt bona feina. Estem obtenint resultats que estan bastant alineats amb les nostres expectatives inicials. Un bon exemple és la votació del suplicatori. Hi va haver un 40% dels diputats que van votar en contra o es van abstenir pel que fa al suplicatori. Això és inaudit. És el 40% del Parlament Europeu, una Cambra que està molt escorada a la dreta. És un èxit polític. Però dit això, seria una insensatesa conformar-me amb la situació actual
Quins són els grups en els quals està trobant més complicitats?
Els de l’esquerra europea, els Verds, el moviment 5 Stelle italià. De forma més puntual, diputats del grup socialista, del grup liberal, en canvi, en el grup de la dreta és més complicat.
Una part de la seva feina seria guanyar més força en els grans grups…
Hem de fer feina a tot arreu i ja la fem. Hem d’anar aconseguint suports allà on no els tenim.
Per a vostè el Procés i formar part del Govern que va impulsar el Primer d’Octubre, ha valgut la pena personalment?
El preu que hem pagat és immens. Els nostres pares, germans, fills, parelles… És molt gran. Ha valgut la pena des del punt de vista històric del país. En el meu cas afegiré que hi ha una qüestió de principis. És l’últim capítol de la lluita antifranquista. El meu pare també va lluitar contra el franquisme a través del Partit Comunista. El que ens està passant és que ens estem topant davant del mur del franquisme, que no havia marxat. Controla el Tribunal Suprem i el Constitucional. Entenc la meva lluita com una continuïtat de la lluita que jo he viscut i he vist a casa meva des de petit.
És una qüestió personal?
Una qüestió de principis. De ser fidel als meus valors, ideals i a la meva història. Crec que té sentit pagar aquest preu, igual que el meu pare va haver d’anar a la presó per intentar portar la democràcia a Espanya. I al final la seva generació se’n va sortir a mitges. Ara la volem portar sencera, a Catalunya, per mitjà de la independència. Per això, quan ho miro des d’aquest punt de vista, quan veig la continuïtat entre aquella lluita i la d’ara, trobo que sí. Trobo que té sentit pagar un preu personal com el que estic pagant jo, igual com sempre he pensat que va tenir sentit el preu personal que van pagar els meus pares per la lluita que van fer ells. És l’exemple que he rebut: que els sacrificis personals que calen quan et compromets en la lluita per la llibertat tenen sentit.
26 
17 