Miquel Macià (Vic, 1957) –editor que acaba de vendre el diari Nació Digital a l’empresari de Sabadell Marc Basté– i el periodista Pep Martí (Barcelona, 1964) van per la segona edició del seu llibre Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya (Saldonar). En aquesta entrevista els dos autors conversen amb EL MÓN sobre qui és qui en els principals llinatges del país i com es relacionen amb el poder polític actual. Una de les conclusions a què arriben és que avui té més influència a Catalunya Salvador Illa —mentre el PSOE mani a Madrid— que tot el Govern d’ERC i JxCat. El PSC és vist ara mateix per les famílies d’aquesta burgesia catalana com el “partit d’ordre”. Macià i Martí presenten en el llibre mig centenar de nissagues, exploren els orígens de les fortunes, el periple històric que han fet i les afinitats polítiques que els defineixen.
Per què 50 famílies i no 150? Quin criteri marca ser una família que mana a Catalunya?
Pep Martí (PM): Tot el llistat és discutible. Ens vam plantejar un llistat de fins a 100 noms, però ens va semblar poc funciona. Vam intentar que el llistat fos representatiu, però no exhaustiu. Això dels que manen sí que és una mica discutible. El llibre està molt enfocat a les elits econòmiques, al poder econòmic, la burgesia. Hi ha grans fortunes, però no només això. Hem fet una revisita a molts dels grans llinatges. És cert que n’hi ha que actualment es pot discutir si tenen el pes que havien tingut. Alguns casos havien estat molt emblemàtics d’una determinada burgesia, i ara alguns poden estar o bé en hores baixes o bé no tenen el pes específic que havien tingut en el passat, com els Cambó. Això ens serveix per descriure l’evolució.
Miquel Macià (MM): El que manen és també l’aportació del llegat ideològic que han deixat en algunes d’aquestes nissagues. Com a tals potser la capacitat que tenen d’influir en aquest moment és molt relativa, però en canvi el pes ideològic que han deixat i que s’ha heretat encara hi és en àmbits concrets.
La seva capacitat d’influir s’ha mantingut tot i que els règims polítics hagin canviat? No els afecten els canvis de règim?
PM: En el llibre es percep certa continuïtat històrica, hi ha canvis. Podríem dir que tenen una gran capacitat de resiliència, són uns actors que sempre han estat presents, en alguns casos de forma molt simbòlica. El cas dels Godó des de la fundació de la La Vanguardia, van començar a tenir una gran incidència i l’han anat mantenint al llarg del temps. Seria potser un dels casos més metafòric del sector de les elits.
MM: Després també tens fortunes que van néixer durant el franquisme i que el seu creixement és indestriable del context històric en el que van viure. Eren franquistes? Això és el de menys, si eren franquistes o no, el cas és que el seu ascens es va produir durant la dictadura i per tant d’alguna manera o altra en son tributaris, d’aquesta herència. Perquè, segurament, en un altre àmbit democràtic potser no haurien tingut la carta blanca que van tenir, sobretot els sectors financers i determinats sectors industrials.
PM: En aquest sentit, el llibre mostra una mica també que Catalunya continua sent, i Espanya també, una societat bastant franquistitzada, que no s’explica sense el franquisme. El pes del franquisme en el llibre és molt clar, moltes fortunes ja eren anteriors i s’han mantingut, d’altres realment gràcies a l’escalf del règim s’han potenciat. El cas dels Carceller… tenien fortuna abans, però la presència d’un dels Carceller en un dels governs del primer franquisme va ser determinat. La família Godia és un cas claríssim.
La voluntat del llibre és fer un examen d’aquestes famílies i posar en relleu aquest passat menys decorós?
PM: Sense judicis morals.
Quan es parla de rics s’acostuma a dir que qui ho és molt és perquè té un passat fosc? En el llibre es parla del negoci de l’esclavatge…
PM: Una part important de la burgesia catalana s’enriqueix amb els negocis comercials a Amèrica, hi ha casos molt clars de negocis esclavistes, però va més enllà d’això. Una de les claus del llibre és que expliquem els orígens de la fortuna, això és important.
MM: Perquè articles sobre aquestes famílies en trobaràs molts i trobaràs també algunes publicacions fetes per ells mateixos, que són hagiogràfiques total. Un element del llibre és explicar com va començar cada família i després que el relat de cada família o clan sigui continuat. Des d’ençà que van començar, fins després de 2021, sense salts. En aquest aspecte el llibre és molt detallista. Ara, els aspectes foscos, a veure n’hi ha que l’origen és fosc, però altres el que van fer és detectar la necessitat del seu servei, que no hi era, crear el producte, crear el servei, crear els equips necessaris, tenir la voluntat de créixer i afrontar riscos i, un cop sumats tots aquests elements, van guanyar diners. Si aquí dintre hi ha hagut actuacions fosques, doncs és evident perquè és capitalisme. Tots han fet capitalisme i no hi ha cap història de cap empresa que sigui un conte de fades, això no vol dir que tots siguin uns depredadors i uns criminals de guerra.
PM: En aquest sentit el llibre no vol ser ni hagiogràfic ni un llibre per a fer amics, però tampoc és que vulgui ser estripador… vol evitar maniqueismes i sectarismes a l’hora d’etiquetar. Ara, explicar les coses i no amagar res.
Què volen dir quan diuen que manen? En principi aquí no manen els partits que ocupen el Govern?
PM: Diem que manen en el sentit que tenen poder, el que no vol dir que ells siguin els qui tenen del poder en majúscules. En alguns casos manen molt, en altres tenen influència simplement. I en molts casos simplement no aconsegueixen controlar la situació. Entrem molt en el Procés i aquí sí que es veu que aquest poder econòmic se n’adona, potser aleshores, que no té poder polític o que si més no no hi accedeix amb tanta facilitat com abans i els esdeveniments se’ls escapen. Això és una cosa que també ha quedat clara: la impotència o limitacions d’aquests que manen, però no tant com potser ells es pensaven.
En la majoria dels casos, quin va ser el capteniment d’aquestes 50 famílies respecte el Procés?
MM: Totalment contrari, no ens enganyem.
PM: La majoria era amb diversos nivells de reticència.
MM: No els aportava res el procés d’independència, potser només a uns pocs els podia aportar alguna cosa, però ja no els aportava res i per tant qualsevol canvi que hi pogués haver, tenint en compte que el Procés era un canvi revolucionari… si ens remetem a la teoria política es pretenia canviar les estructures polítiques per la via ràpida, per tant era revolucionari, per tan això no els aportava res a ells…
PM: En general jo crec que hi havia un barreja de por i desconcert, en el que serien els corrents majoritaris. Ara, el llibre també incideix no només en aquest tema del Procés sinó en altres, el que seria les majories creatives. Parlar de burgesia en bloc tampoc es pot fer, es pot parlar de burgesies, de sectors, de grups. I hi ha unes minories que crec que tenen més rellevància potser de la que pot semblar, però sí que juguen un joc més complex, algunes —potser una minoria, però és certament real— juguen això que se n’ha dit la tercera via. Intenten evitar el conflicte. En algun moment un sector important d’ells veuen amb una certa simpatia la figura de l’Artur Mas i fins i tot fins que s’entra en el que serà el xoc institucional aplaudeixen alguns aspectes en favor d’un major sostre competencial, el tema del pacte fiscal en un moment determinat va ser saludat per una persona tan conservadora dins d’aquest sector com el Gay de Montellà, president de Foment. Ara, quan la situació es desboca, aleshores ja no. Hi ha una minoria catalanista, sobiranista, que no amaga simpaties pel Procés, s’ha parlat del Grífols, que en el seu moment van fer declaracions. Nosaltres creiem que una mica més ambigües del que s’ha volgut dir, però d’un cert suport a un salt competencial.
En definitiva, famílies que han intentat surfejar l’onada.
PM: Sí, això seria.
MM: De famílies declaradament independentistes aquí només n’hi ha dues clares: Vila Casas i Bonpreu. I el Tatxo Benet, que és una part de Mediapro. El Roure no, però el Tatxo sí.
PM: Els Grífols havien mostrat simpatia una mica per l’autodeterminació…
MM: El que sí és clar és que la influència que intenten tenir els de la tercera via i els que volien mantenir l‘statu quo l’han de desplegar a través dels passadissos, de les influències, dels telèfons i de les trucades perquè no tenen un força política organitzada que representi les seves opcions. Perquè el PP a Catalunya és irrellevant, Cs era massa radical i estripat pel que creien que havia de ser la política d’ordre, Convergència es desmuntava i la confessió de Pujol la va acabar de desmuntar i queden sense instruments. Fan trucades, viatges, visites.
Aquesta eina política per la burgesia és recuperable? Junts podria fer aquest paper?
MM: Això ja s’escapa del llibre.
PM: És difícil perquè Junts no sembla un estri encara prou estabilitzat i dubto molt que ho vegin com un estri propi.
MM: No perquè el que passa en el Procés és que el control polític el prenen les classes mitjanes amb sectors molt importants com els treballadors de l’ensenyament, de la sanitat, el professorat universitari, els ajuntaments a les comarques, una massa impressionant d’autònoms i petites empreses de fora de l’àrea metropolitana. Aquesta burgesia no té fils per arribar a aquests sectors.
PM: Ni tan sols amb el pujolisme podríem dir que s’ha produït d’una manera molt clara l’existència d’una burgesia acomodada o alta burgesia que faci una aposta molt clara per un projecte catalanista de construcció nacional, com sí havia passat a principis de segle. FA 100 anys la Lliga, que també era un partit que volia representar les classes mitjanes, era un partit amb una presència molt important de l’alt patriciat.
MM: Cambó també va ser derrotat per les classes mitjanes, pel comerç, la pagesia, per les comarques, per Macià i l’ERC de Macià. Es va fer evident la derrota l’any 31, però havia de venir d’abans. Segurament el suport de tota aquesta burgesia a la dictadura de Primo de Rivera la va allunyar de les multituds populars catalanes del país.
PM: Van tenir l’hegemonia i van ser capaços de generar un imaginari que encara avui en dia genera tot el que va ser la Mancomunitat.
El llibre neix de la necessitat de fer una revisió d’aquesta burgesia justament pel Procés?
PM: Sí.
MM: Sí, però no especialment. El Pep i jo ja havíem treballat plegats fa 30 anys i aquests temes ja ens interessaven. Aquell temps ja ho seguíem, ja ens interessaven aquests temes. Un llibre així només el pots fer si portes molts anys fent periodisme a Barcelona, tocant aquests temes. Hi ha coses que ja sabíem i que teníem emmagatzemades.
El que estem parlant entra una mica en contradicció amb coses que es diuen des de fora, que acusen la burgesia catalana de ser independentista…
PM: Això es diu molt.
MM: És un discurs que ha creat Madrid per vendre’l a les classes populars espanyoles. Un discurs que li va molt bé tant al PSOE com al PP, com a Vox i a Podemos.
Hi ha qui diu que per fer un procés d’independència no es pot comptar amb la burgesia, que està més pendent dels negocis i que qui ha de liderar han de ser les classes populars.
PM: Sense un sector d’aquesta burgesia, ni que sigui minoritari però prou representatiu és difícil, un moviment nacional necessita que sigui molt transversal. És molt difícil que triomfi un moviment nacional que representi unes determinades classes socials i prou.
MM: Discrepo totalment. Perquè constatant el que ja hem dit diverses vegades sobre la relativitat del poder d’aquesta burgesia, si el Procés hagués avançat aquesta burgesia s’hagués adaptat perquè no tenia altre remei que adaptar-se. El Procés independentista tenia una força, la de les multituds. I contra aquesta força de les multituds s’haurien hagut d’adaptar al que hagués passat, i s’haurien adaptat, i per tant si ha de tornar a venir, s’hi ha de comptar? No, s’adaptaran perquè no tenen instruments. Si tinguessin una banca poderosa, que tingués capacitat de finançar un estat català durant un o dos anys o que tingués aliances amb EUA…. Però què tenen? Mirem-ho bé.
PM: L’1-O, quan els bancs es mouen i canvien, moltes empreses es traslladen. Això també té un efecte molt demolidor sobre el Procés.
MM: Quantes empreses van moure la seva operativa de Catalunya cap a fora?
PM: El trasllat de seu va ser un missatge bastant clar i va tenir un cert efecte.
MM: Perquè hi va haver pressions clares. Molts ho van fer per quedar bé. Els bancs és comprensible perquè demostraven amb aquell moviment que creien que Catalunya podia ser independent i quedar fora del paraigua del BCE i perillaven els dipòsit i tot. La fugida dels grans bancs és el que valoro menys. Ho van fer perquè ho havien de er. Igual que les assegurances. Els que es movien només en el terreny de les finances era evident que havien de fer això si creien que Catalunya podia ser independent, no podien pas fer una altra cosa.
Quina relació s’estableix en aquests moments entre aquestes famílies catalanes i el poder polític a Catalunya… Què esperen l’un de l’altre?
MM: Hi ha poder polític a Catalunya?
PM: Amb la ruptura o sacsejada que representa el procés sí que es produeixen uns allunyaments molt clars entre el poder econòmic i la Generalitat i la classe política catalana. Són universos completament allunyats. Penso que hi ha tendències a intentar recuperar certa normalitat, d’alguna manera. Des del 155 i després durant la presidència de Torra la distància entre aquests dos mons es absolutament… En general, es veu amb l’escenificació de les jornades del Cercle d’Economia, on normalment sempre es convida el president de la Generalitat per obrir-les i després hi sol anar el president espanyol o el rei a tancar-ho. Sempre es veia que per ells quan ve el poder de debò és el que ve de Madrid. I quan ve el poder català se’l rep, se’l respecta i se’l té en compte, però l’actitud és una mica entre la distància i la condescendència. Amb la presidència la distància és absoluta.
MM: Això es manté. El Junts de Turull i Borràs, que diuen que el seu objectiu és portar a la pràctica el mandat de l’1-O… com vols que es reconnecti? I per part d’ERC… segurament en aquest moment té més influència en Salvador Illa a Catalunya mentre mani el PSOE a Madrid que no pas el Govern de la Generalitat en pes.
PM: A banda d’això. que és evident mentre manin a Madrid els socialistes, crec que durant el Procés un sector d’aquesta burgesia va acabar veient una mica en el PSC, a falta d’una formació en què s’hi sentissin més plenament identificats,e el que defensava més els interessos d’una certa moderació catalana. Perquè la dreta espanyola a Catalunya al final ha acabat sent un estri bastant inservible, el PP no té força i ja es veurà de cara al futur.
Així doncs el PSC és l’estri amb què es compta per reconcentrar l’electorat?
PM: En aquests moments, no sé si el veuen com a eina de reconstrucció, però sí com a força política que millor respon als seus interessos.
MM: El partit d’ordre.
PM: I els posicionaments d’uns sectors del PSC són molt clars. Els posicionaments del PSC a Barcelona és clarament el discurs de l’Upper Diagonal. Després, si amb el Feijóo —suposant que arribi a Moncloa— el PP recupera algun tipus de posició també es veurà. Cs, que algú va somiar que podia ser aquest estri, no ho ha pogut ser i ja no ho serà.
9 
