L’autodeterminació hauria de ser vista internacionalment com a solució i no com a problema. És el punt de vista que defensa Timothy Waters, professor i director associat del Centre per a la Democràcia Constitucional de la Universitat d’Indiana, al documental Autodeterminació. Una solució per a Europa. El mateix criteri que ha exposat en l’acte d’aquest divendres a la Casa Rius, a Barcelona, amb Clara Ponsatí. Els dos ponents del col·loqui eren dos dels protagonistes de curtmetratge, dirigit per Albert Lloreta i amb participació, entre d’altres, del filòsof i analista polític Jordi Graupera. De fet, Graupera, que fa just fa quatre anys estava en plena campanya electoral per a l’Ajuntament de Barcelona amb la seva candidatura de Primàries, continua la seva trajectòria com a membre del sector més indòmit de l’independentisme en l’equip d’un altre vers lliure del moviment, Clara Ponsatí. I avui ha sigut el presentador de l’acte, alhora que moderador del col·loqui i traductor de Waters i per a Waters.
El professor nord-americà, en un dels moments més distesos de la vetllada, ha recordat als dos centenars de persones que hi havia a la sala que el seu país es va independitzar fa poc més de 200 anys. La seva tesi és que el que realment genera inestabilitat és la rigidesa de les fronteres dels estats consolidats, i no la possibilitat de modificar-les amb processos democràtics. Com a recepta contra aquesta tensió, que sempre serà inevitable si hi ha minories que no són escoltades, Waters ha proposat per al dret internacional “un principi d’autodeterminació” i que “la voluntat de ser Estat tingui una sortida plebiscitària, a través d’un referèndum”. Aquest principi hauria d’actuar, com els drets humans, per compensar la gran força dels estats. Segons el professor, aquesta norma reconeguda internacionalment permetre organitzar referèndums i, encara que no fossin vinculants, sí que haurien d’obligar l’estat del qual la minoria es vol separar a seure a dialogar.
Tant Waters com Ponsatí han deixat clar és que, d’entrada, els estats consolidats –per exemple, els europeus i, per tant, de la mateixa Unió Europea– seran hostils als projectes de ruptura, com ho és el de Catalunya.
Clara Ponsatí reclama “fets i no discursos”
Malgrat que també té una llarga trajectòria acadèmica, Ponsatí ha parlat més com a dona d’acció. Consellera exiliada del govern de Carles Puigdemont que el 2017 va impulsar el referèndum de l’1-O, eurodiputada de Junts i Lliures per Europa i malson del jutge Pablo Llarena –que ara mateix està pensant quin ha de ser el seu pròxim pas contra ella després de la detenció esperpèntica de fa unes setmanes– ha estat rebuda amb una ovació, el públic dret i crits d’independència.
Per a Ponsatí, el que l’independentisme ha de tenir clar ara mateix és que calen “fets i no discursos”. Només amb fets “reaccionaran els estats i les institucions”. La clau és “estar disposats a jugar fora de les regles del joc que marca l’estat espanyol”. “Ningú estarà disposat a moure’s fins que no ens moguem nosaltres”, ha dit contra la idea que es va instal·lar el 2017 sobre la suposada i imaginària ajuda que es rebria des d’Europa. Fets haurien estat, per exemple, aplicar el mandat de l’1-O i intentar implementar la independència.
“La gent jove diu que encara podem fer la independència”
Com sol passar, a Ponsatí li ha caigut la pregunta sobre quins són els costos de la independència i si els independentistes estan realment disposats a assumir-los. “Després del fracàs del 2017 després de l’1-O, si ens hi tornem a posar hem d’haver après alguna cosa, una de les quals és que no érem prou conscients dels costos”, ha admès. “El que no sé dir és si estem disposats a assumir-los, ho sabrem quan ens hi posem, però jo crec que sí, perquè si no és que estem disposats a acceptar que els espanyols se’ns mengin i desapareguem”, ha advertit.
I per arrodonir el discurs, després d’advertir que ara mateix el més urgent és “combatre el cinisme”, ha garantit: “Cada vegada que parlo amb algú jove i li pregunto si creu que encara podem fer la independència, noi, tothom em diu que sí”. Un aplaudiment ha rebut aquest comentari com a final de la vetllada. A primera fila del públic hi havia la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, i la també jurista Neus Torbisco, vocal d’Òmnium Cultural i fins fa poc membre del govern del Consell de la República, col·laboradora de l’equip de realització del documental –els ha ajudat amb el guió– i vinguda expressament des de Ginebra, on viu i treballa.
1 
6 