Artur Mas: “Em sorprèn el desvergonyiment i la immoralitat d’Alicia Sánchez-Camacho”

Quan era president de la Generalitat, Artur Mas va ser un dels primers objectius de l’Operació Catalunya orquestrada per la policia patriòtica dirigida pel ministre Jorge Fernández Díaz, en època del govern del PP de Mariano Rajoy. Ara, després de sentir totes les gravacions del comissari José Manuel Villarejo revelades per El Món, Mas reflexiona sobre el que impliquen i assenyala especialment el paper d’Alicia Sánchez-Camacho, aleshores presidenta del PPC i amb qui havia mantingut una relació institucional fluïda mentre ella instigava Villarejo a perseguir-lo. També es pronuncia sobre el rumb de l’independentisme i sobre Junts, on creu que l’han encertat escollint Jordi Turull secretari general.

Fins a quin punt l’ha sorprès escoltar cada detall de l’Operació Catalunya en les gravacions de Villarejo que estan sortint a la llum?

A mi, personalment, no m’ha sorprès. Entenc que sorprengui molta gent, però a mi no perquè jo vaig ser el primer dels afectats, la primera víctima de tota aquesta Operació Catalunya. Tot ve del novembre del 2012. Just en el moment en què es feien les eleccions catalanes que jo havia avançat, després de dos anys de ser president, per comprovar quina majoria tenia a Catalunya el concepte del dret a decidir i per tant d’una primera consulta sobiranista.

Aquest era el marc. I en aquell marc es dissenya l’Operació Catalunya. Per tant, sorpresa, no. Perquè jo tenia constància que això era així i sabia que s’havien pagat confidents amb fons reservats per donar testimoni fals de determinades coses, sabia que els informes de la policia no estaven signats… No hi ha sorpresa per par meva, però entenc que hi hagi gent que comenci a veure les coses de manera diferent.

Vol dir que molta gent està caient del cavall?

Molta gent s’està traient la bena dels ulls. Fins ara, funcionava l’acusació de “polític corrupte”. La gent ho comprava. Això funciona així. I en aquell moment, molta gent va dir “Artur Mas és un polític. Corrupte? Lògic, com gairebé tots”. D’aquí a la veritat, com s’està veient ara, hi ha una distància sideral. Però això només ho sabíem alguns. I el mateix li va passar a Xavier Trias. Calúmnia i en quedarà alguna cosa, i almenys hi haurà gent que s’ho plantejarà així i que et podria votar i deixarà de votar-te. Com efectivament va passar.

Per les converses que hem sentit, és dedueix que era un dels principals objectius…

La qüestió era evitar la majoria absoluta de CiU. Aquest era el mantra el novembre del 2012. I això ens porta a una conclusió que ara també s’està veien de manera més descarnada i que a molta gent no li interessa veure. I és que per a l’Estat el gran adversari era Convergència. L’element que calia destruir o minimitzar era Convergència. El que realment li feia por a l’Estat era el que representava Convergència. ERC li feia molta menys por, com també s’està comprovant. I la CUP no li feia ni pessigolles. L’Estat va identificar que el fet que Convergència passés de l’autonomia a la sobirania era el que realment podia decantar la balança a Catalunya a favor de la sobirania. No era l’únic element, però era l’element central. Calia destruir aquella columna vertebral.

CiU sempre havia pactat…

Bé, quan els va caldre també van pactar amb ERC. Rodríguez Zapatero va pactar amb Carod-Rovira i Puigcercós. Igual que ara Rufián amb Pedro Sánchez, o Junqueras i Rufián amb Pedro Sánchez. Jo era a l’oposició en aquells moments, tot i haver guanyat les eleccions, ho recordo perfectament. Però per a ells el que fes CDC era, poc o molt, el rumb que agafava el conjunt del país. En el moment en què Convergència fa el gir de l’autonomia a la sobirania ells identifiquen que aquest gir pot portar el conjunt de Catalunya a una majoria sobiranista i diuen: “Hem de destruir això”. I l’Operació Catalunya es fa per a això. Per destruir o debilitar Convergència, que en aquell moment, d’entrada, encara no la podien destruir. L’objectiu era impedir que tinguéssim majoria absoluta perquè si ho aconseguíem Espanya se n’anava “al carajo”, com diuen ells.

Però no es plantegen el perquè del canvi d’orientació…

D’entrada ni tan sols s’ho creuen. No els quadra. Però van pensar que si això anava seriosament, que no ho sabien del tot, s’havia de destruir des del primer dia. No és un pensament exclusiu del PP. Felipe González, màxim referent del PSOE durant anys, explica anys després que el 155, la suspensió de l’autonomia de Catalunya, s’havia d’haver fet no l’any 2017, sinó l’any 2014, quan es va la primera consulta sobiranista. Rajoy executa la suspensió de l’autonomia, però Felipe González diu “ho havíeu d’haver fet tres anys abans”.

No vull dir que el PP i el PSOE siguin el mateix en aquest tema. Però el pensament aquest va més enllà del PP, és un pensament bastant estès en el conjunt de la política espanyola. Però hi ha una cosa que encara fa més por a l’Estat, més por que el gir de la Convergència de l’època, i és la unitat independentista. Això sí que els treu de polleguera. I es produeix l’estiu del 2015, quan es fa Junts pel Sí, que va ser el màxim exponent de la unitat independentista. El màxim i l’únic, desgraciadament.

Diu que no l’has sorprès escoltar les gravacions de l’Operació Catalunya. Però hi ha un element clau, que és Alicia Sánchez-Camacho, amb qui vostè havia pactat i que mesos després burxava Villarejo perquè investigués si tenia comptes a l’estranger.

Això sí que m’ha sorprès. Em sorprèn el desvergonyiment i la immoralitat d’Alicia Sánchez-Camacho. Perquè aquesta senyora es passejava per la política catalana com la que construïa ponts, la que parlava amb nosaltres, amb qui et podies entendre al Parlament per fer alguna cosa. Quan hi havia una dificultat per arribar a un acord jo la cridava al Palau de la Generalitat per parlar-hi directament. Per exemple per aprovar uns pressupostos, perquè el país funcionés en un moment de retallades molt dures imposades pels alemanys i la UE. I més o menys, quan ella venia a Palau ens posàvem d’acord i les coses funcionaven. Aquest doble cara és insofrible. Demostra que és una persona sense cap principi, sense cap valor, inspirada per la immoralitat. En castellà en dirien “la desfachatez”. Per a mi és una sorpresa i una decepció personal.

Li ha dolgut?

No. Perquè tampoc no la vaig posar mai gaire amunt. Simplement era una persona amb qui s’havia de parlar, amb qui ens podíem entendre. Poca cosa més. Però d’aquella Alicia que se suposa que coneixíem a aquesta realitat, en el mateix temps, perquè no era que fos anys després, és doctor Jekyll i míster Hyde. Amb una base ètica absolutament esquerdada. Ella potser ho justificarà dient que ells lluitaven per un principi superior que era la unitat d’Espanya. Però ni pels més gran dels principis es poden pervertir els drets més fonamentals de les persones. I ells ho feien i actuaven absolutament al marge de la llei, i després et refreguen l’estat de dret i els suposats delictes dels sobiranistes. I ells s’ho passen pel clatell i ho fan des del ministeri de l’Interior.

De fet, hi ha una gravació de Fernández Díaz, el ministre, directament.

Quan el fan ministre, jo li truco i el felicito. I li dic, més o menys, que de la mateixa manera que hi havia hagut Josep Piqué en l’època del president Pujol, llavors i era ell. I per a mi era la persona del govern espanyol amb qui havia de tenir una interlocució més fluïda, perquè era el català. No hi ha pitjor profeta que el de la terra pròpia, ja ens havia passat amb Vidal Quadras, amb Josep Borrell, i ara parlo de PP i PSOE, i ens va tornar a passar amb Jorge Fernández Díaz.

Pedro Sánchez diu que el govern espanyol s’ha ofert a donar a l’Audiència Nacional tota la informació que calgui per investigar-ho.

La pregunta és, si tots som igual davant la llei, per què en aquest cas flagrant la fiscalia no actua? Per impulsar dues consultes sobiranistes, hem tingut gent a la presó, tenim gent a l’exili i tenim gent a la qual s’intenta arruïnar. En canvi, davant de l’evidència d’aquest cas, per què la fiscalia no actua?              

Aleshores com interpreta les declaracions de Pedro Sánchez oferint-se a l’Audiència Nacional?

És que no tenen més remei. Si l’Audiència Nacional s’adreça al govern, el govern no té més remei que donar-li tota la informació disponible. Per tant, no és cap mèrit dir això. És la seva obligació. En tot cas, si tenen informació sobre això perquè no la lliuren sense que els la demanin? Un govern socialista amb Podemos hauria d’estar lluitant per la veritat, per l’aclariment dels fets, per la justícia. Un govern tan progressista com diuen que són el que hauria de fer és posar-se al davant de tot per restablir la justícia, i té mecanismes per fer-ho. La resposta és sempre la mateixa: no els interessa el més mínim. Per sobre dels principis, dels valors, dels drets fonamentals hi ha l’interès polític i la unitat d’Espanya.

Quan diu mecanismes, es refereix a la fiscalia? Perquè el govern espanyol sempre diu que no pot donar instruccions a la fiscalia, després d’aquella relliscada de Pedro Sánchez amb aquell “de quién depende”.

D’acord. Imaginem que no se li poden donar instruccions, encara que després en privat diuen que sí, com aquell “la fiscalia te lo afina” de Fernández Díaz. I l’espifiada de Pedro Sánchez. Deixem de banda aquests impulsos i posem-nos en el discurs políticament correcte de “a la fiscalia no se li poden donar instruccions”. Però si la fiscalia moltes vegades actua de motu proprio davant d’una sospita de delicte, per què en aquest cas flagrant no actua? És la pregunta que ens fem les víctimes de tot això, igual que ens la fem en el cas Pegasus, moltes de les quals vam ser espiades sense ni tan sols l’autorització judicial, segons les dades que va donar la defenestrada directora del CNI, Paz Esteban. No se sap qui ho va autoritzar. Un govern tan progressista no hauria de lluitar per aclarir això?

Veu una continuïtat entre l’Operació Catalunya i el cas Pegasus, sota governs diferents?

És evident que hi és. Hi ha tota una sèrie d’instruments de guerra bruta que actuen al marge de la llei per aconseguir un objectiu, debilitar o destruir el moviment sobiranista.

Vostè deia fa un moment que no volia posar al mateix sac el PP i el PSOE, però aquestes pràctiques s’han donat sota governs dels dos partits.

Jo no puc comparar els que han promogut els indults amb els que van dissenyar l’Operació Catalunya. Aquesta distància s’ha de marcar, si no seria injust. Ara, no ens confonguem. La voluntat de destruir el moviment sobiranista i d’arribar fins on calgui no és només patrimoni del PP o de Vox, que abans estava dins del PP. Hi ha socialistes molt destacats que pensen el mateix. I quan Rajoy aplica el 155 l’aplica d’acord amb el PSOE. No són el mateix però no estan sideralment lluny.

Després de tot el que ha passat l’última dècada, què se n’ha fet de l’oasi català que tant es reivindicava?

Ha saltat pels aires.

Però va ser real?

Sí, sí. Tota expressió acaba exagerant una realitat. Per tant, l’oasi català tampoc era tan oasi, hi havia ganivets a la taula. Però si per oasi entenem que hi havia un statu quo que feia que el país funcionés, amb un equilibri de poder entre el món de CiU i el del partit socialista i que això feia que les coses funcionessin, això era real. I això es contraposava amb la política espanyola, molt més barroera, molt més dura, molt més inhòspita i salvatge. Aquí les formes eren més elegants. Això ens portava a ser un país on la política era més civilitzada que en el país veí. I això ha saltat pels aires. Cs és en part la dinamita que fa saltar aquest model, i actituds de determinada gent de la CUP i dels Comuns també. I de Vox, clar.

I ara la política catalana la veu com l’espanyola, en aquest sentit?

No exactament, però la distància s’ha escurçat, dissortadament.

Després de l’Operació Catalunya, de Pegasus, del Tribunal de Comptes, de ser condemnat pel TSJC pel 9-N, vostè està molt lluny de creure Espanya com a projecte comú, però també es distancia de l’itinerari recent de l’independentisme.

Jo no soc dels simplement emprenyats. Jo en un moment determinats vaig creure en l’aposta per la democratització i l’europeïtzació de l’Estat espanyol, en part impulsat pel catalanisme polític. Això avui per avui hem de constatar que no ha funcionat. I, veient com l’Estat ha reaccionat i reacciona avui davant del conflicte català, em porta a la conclusió que no existeix una bona solució dintre d’Espanya. Com més aviat ho entenguem a Catalunya, millor, perquè si no ens seguirem emmirallant en un miratge. Si la solució dins de la política espanyola és una utopia, ens cal una estratègia diferent. És el que es va intentar a partir del 2012. Però, per fer el que es va intentar, calen una sèrie de condicions dins de Catalunya que no es donen. I aquí és on jo estic perplex. Hauria de ser molt més fàcil.

No ho explica la repressió?

No. La repressió ho explica en teoria, però si hi penses una mica més, no ho explica. Normalment, el que passa sempre a tot arreu, és que quan hi ha repressió des de fora el que fas és unir-te més. Ho veiem en totes les col·lectivitats que són agredides, fan pinya. A Catalunya ha passat al revés. En el moment en què la repressió no era màxima, el sobiranisme s’uneix i fa Junts pel Sí. I, en el moment en què la repressió és molt més dura, es divideix.

Per què passa això?

Perquè la repressió ha portat al fet que determinada gent que haurien de tenir més confiança entre ells no se la tenen, probablement perquè estan vivint situacions personals dures. I, potser, a diferència del que es va fer amb Junts pel Sí, en què el projecte de país estava per sobre dels projectes de partit, absolutament legítims, ara els projectes de partit estan per sobre. És legítim, però per aquest camí no s’arriba a la independència.

Però era sostenible aquell esforç de manera prolongada, durant anys?

Jo penso que sí. No pot ser per a sempre, però en un període de temps acotat és possible substituir la competència entre partits per al cooperació. Aquí no tenim l’esquema d’Escòcia, amb un Scotish National Party que agrupa tot el marc ideològica sobiranista. A Catalunya cada vegada està més dividit. Per tant, només hi ha una solució, que és, de la pluralitat, que pot enriquir des de molts punts de vista, has de trobar els denominadors comuns per marcar una estratègia conjunta, perquè si no qui et prendrà seriosament. Per això el que fa pànic a l’Estat és la unitat independentista. Si no ets capaç de marcar un rumb comú, no et prendran seriosament, ni a Espanya ni fora d’Espanya. I això només ho pot compensar dues coses. Una és que les resolucions judicials europees vagin sent cada vegada més favorables a la nostra causa. I l’altra cosa que pot capgirar la situació és que des de la pluralitat es trobi la manera de refer l’estratègia conjunta.

Hi té esperança?

L’esperança la tinc, no la puc perdre. Si la pregunta fos si hi tinc confiança la resposta no seria tan entusiasta.

Es va en la direcció contrària. Del seu partit successor de CDC, el PDeCat, en va sortir Junts. I la que va ser-ne l’última candidata ara n’ha creat un altre. I l’ANC es planteja impulsar una altra candidatura cívica a part dels partits. I així successivament.

Així no anem enlloc. 

Vostè s’ha quedat sense partit?

Jo m’he quedat al PDeCat com a associat, fins que decideixi acabar la seva trajectòria. Però des d’un punt de vista d’acció política, no soc a cap partit, perquè el PDeCat d’acció política en fa poca, en fa des d’algun ajuntament o des de Madrid, però al Parlament no hi és i al Govern, tampoc. A Junts hi tinc gent molt propera, gent amb qui he compartit molta trajectòria. Estic molt content que Jordi Turull en sigui el secretari general. En els propers temps es veurà on porta tot això. Veurem quina línia agafa Junts i veurem qui és el seu candidat o candidata a la presidència de la Generalitat, que explicarà moltes coses. I veurem cap on orienta les coses Àngels Chacón amb Centrem…

Jo aniré seguint de prop totes aquestes trajectòries. Jo em vull desenganxar de la política. El que vull és, després de les decepcions acumulades aquests darrers temps també en el nostre món intern, vull veure com evolucionen les coses. I, segons com evolucionin, prendré les meves decisions. Ara mateix, no és que em senti orfe, és que estic allunyat. Orfe no me’n sento perquè a mi em representa determinada gent de diferents àmbits, però me’n sento allunyat. I vull un període de reflexió personal allunyat de la militància. 

Diu que està content que Jordi Turull sigui el secretari general de Junts. Creu que pot funcionar la fórmula mixta pactada amb el sector de Laura Borràs?

Espero que sí. Dins dels partits, maneres diferents de veure les coses hi han sigut sempre. No era el mateix Roca que Pujol, no era el mateix Duran i Lleida que jo. I no és el mateix Jordi Turull que Laura Borràs.

Vostè i Duran van acabar trencant.

Però això no vol dir que aquestes diferències t’hagin de portar necessàriament al trencament. Ja es veurà. Espero que no. Espero que Junts comenci un camí en què superin les seves dinàmiques dels darrers anys i s’endrecin definitivament, perquè això serà important per al país.

Ha ressaltat també que serà rellevant qui trien com a candidat o candidata a la presidència de la Generalitat. Té noms al cap?

Tinc al cap gent que ho poden fer i no els esmentaré perquè un posicionament meu els podria perjudicar més que beneficiar. Jo no soc a Junts. Per tant, tinc la meva opinió però no l’he de manifestar.