L’equip jurídic que configuren les diferents defenses dels presos polítics del Procés indultats estan impacients davant l’embús al Tribunal Constitucional dels seus recursos d’empara contra la sentència del Tribunal Suprem per sedició. Un tràmit absolutament imprescindible per poder obrir la via judicial al Tribunal Europeu de Drets Humans. El fet que restin cinc recursos per resoldre neguiteja les defenses perquè podria dilatar la resolució judicial europea. De fet, algunes fonts de les defenses consultades per aquest diari sospiten que la demora no és gratuïta i pot respondre a alguna “estratègia concreta i premeditada” per part de la magistratura constitucional. Una tesi que guanya punts després del fiasco de la detenció de Carles Puigdemont el dijous a Sardenya.
Aquesta estratègia faria convergir fins a tres punts principalment. Per una banda, ajornar la decisió europea perquè el TDEH espera acumular tots els recursos per fer un estudi global. En segon terme, allargar el màxim possible la decisió sobre la presidenta Carme Forcadell, una de les condemnes més difícils d’explicar en l’àmbit de la Unió Europea. I en tercer lloc, buscar la divisió del bloc judicial independentista en separar primer els recursos majoritàriament dels membres de Junts del Govern de Carles Puigdemont i dels líders socials, de la majoria de membres d’ERC.
Dilluns d’aquesta setmana, l’exlíder de l’Assemblea Nacional Catalana i actual secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, registrava el seu recurs per vulneració de diferents drets fonamentals en sintonia amb els que s’han presentat fins ara, és a dir, els del president d’Òmnium, Jordi Cuixart; el de l’exconseller de Presidència, Jordi Turull, i el de l’exconseller de Territori, Josep Rull. Ara resten pendents de resoldre només un dels integrants de Junts, l’exconseller d’Interior Quim Forn; a més, del de la presidenta Carme Forcadell, els de l’exvicepresident Oriol Junqueras, l’exconseller d’Afers Exteriors Raül Romeva, i de l’exconsellera de Treball, Dolors Bassa. Tots han passat gairebé quatre anys de presó, més de la meitat de manera preventiva.
De fet, l’embús al Constitucional ha estat una constant en tot el procés judicial davant el Tribunal Suprem. Els advocats se sorprenien amb la velocitat que el Tribunal Constitucional admetia a tràmit els seus recursos d’empara per vulneració de drets fonamentals durant la instrucció de la causa pel referèndum o posteriorment, en referència a l’exercici de drets penitenciaris o drets polítics, com ara la privació a poder exercir lliurament de diputats electes. Aquesta paràlisi va convertir en habitual els “escrits d’impuls” que gairebé setmanalment presentaven algunes de les defenses davant que els seus escrits de demanda dormien el son dels justos sense cap mena ‘d’imput’ o noticia processal del seu estat.
El passat 9 de juny, la defensa de Jordi Cuixart presentava a Luxemburg el primer recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. Va ser el primer i no va esperar ni 24 hores a registrar-lo. El dia 8 li era notificada la desestimació del recurs d’empara i l’endemà al migdia havia presentat l’escrit a la justícia europea. Una immediatesa sorprenent malgrat que l’equip de Marina Roig, Benet Salelles, Àlex Solà i August Gil Matamala tenien sis mesos pel davant. Era el primer recurs i, a més, d’un líder civil independentista que va ser empresonat i després condemnat tot i que no ostentava cap càrrec públic. A partir del mes de juliol, una reforma de la llei processal establia que el termini per poder presentar recurs davant el TEDH es retallava de sis mesos a quatre. De fet, va ser el termini que ha afectat als recursos de Sànchez i de l’exconseller de Territori, Josep Rull.
Gairebé quatre mesos després del primer recurs, les defenses de Quim Forn, amb Javier Melero i Judit Gené al capdavant, com les de Forcadell, Bassa Junqueras i Romeva integrades per Andreu Van den Eynde, Olga Arderiu i Mariano Vergés esperen que el Constitucional respiri. El fet que els primers recursos van esdevenir en cadena va evitar que els lletrats presentessin escrit d’impuls perquè hi havia cert ritme lògic de resolucions. Val a dir, que des d’un bon principi ja es va decidir que cada condemnat presentaria el seu recurs tot i que amb certa connexió amb els altres. A banda que cadascun emfatitza més una vulneració de drets que no pas un altre, malgrat que tots tinguessin la mateixa base mare argumental.
En aquesta línia, i tot especulant que el TEDH esperi tots els recursos per tal de poder resoldre d’una manera conjunta neguiteja a part de les defenses que temem una maniobra de dilació per part del Tribunal Constitucional. A més, el fet que dos magistrats com José Antonio Xiol Rius i Maria Luisa Balaguer Callejón hagin esmenat la desestimació dels recursos amb un duríssim vot particular va animar les expectatives amb Europa. La constatació de saber que ambdós mantenen la posició en tots els recursos és veritable “Red-Bull” per a les defenses. Sobretot, en la insistència d’ambdós magistrats en “l’efecte dissuasiu” que la sentència del Tribunal Suprem desprèn cap a l’exercici dels drets de la ciutadania.
La “regressió interpretativa” que segons els dos magistrats es fa de la resolució de Manuel Marchena sobre drets i llibertats públiques com el dret a reunió o manifestació així com la manca de proporcionalitat de la pena són un “extraordinari argument per a les defenses”. A tot això cal afegir els indults, que agradi o no és un reconeixement implícit que hi ha un conflicte polític de fons i, amb certa resignació, que dos poders de l’Estat -executiu, amb el suport de la majoria legislativa- consideren que la condemna és improcedent. No cal recordar, la resolució del Consell d’Europa o bé el dictamen del Grup de Treball de detencions arbitràries de les Nacions Unides, favorable a la llibertat immediata dels presos polítics en ple judici del Procés al Tribunal Suprem.
Així mateix, els advocats entreveuen un bonus track en els fonaments de la seva defensa el darrer episodi internacional protagonitzat per la persecució de l’alta magistratura espanyola del president Carles Puigdemont. El fiasco de la detenció del president a l’exili el passat 23 de setembre a l’Alguer, a través d’una maniobra on s’involucrava el Tribunal General de la Unió Europea i les institucions policials i judicials italianes ha estat un doble guany. En primer terme, fonts dels equips de les defenses veuen un “nou dany reputacional” de la justícia espanyola arran de la persecució del Procés.
Un element més de la llista al que s’hi afegeix la “doctrina Junqueras” de reconeixement de la immunitat parlamentària quan encara era pres provisional, i el recurs que encara belluga davant el truc de Marchena d’obrir una peça separada per evitar suspendre el judici al Tribunal Suprem mentre presentava una qüestió prejudicial sobre la situació processal de l’exvicepresident. A més, cal afegir la primera resolució de la justícia alemanya després de la detenció el març de 2018 del president Puigdemont i les resolucions de la justícia belga i escocesa sobre els exconsellers Lluís Puig i Clara Ponsatí. Per altre costat, és possible que aquesta setmana la defensa de Puigdemont presenti la petició de cautelaríssimes davant el TGUE per garantir la seva mobilitat per la Unió Europea. Si la cort europea li dóna la raó, els presos indultats tindran encara més arguments.
L’espera de les resolucions dels recursos ajuda a crear especulacions i diverses teories sobre l’existència d’una possible estratègia del Tribunal Constitucional per dilatar al màxim el procés a Europa. I de retruc, fomentar certa sensació de divisió entre els presos polítics indultats. A més, al Constitucional tampoc el colla la pressa de saber que un Tribunal Europeu de Garanties dels Drets Humans hagi de decidir sobre una condemna brutal contra una presidenta d’un Parlament democràtic per haver permès un debat quan els seus companys de Mesa han estat condemnats per un delicte de desobediència que no contempla ni en els casos més greus la presó. Tot plegat, en un país de la Unió Europea. Les defenses també comencen a pensar en la frase que “qui espera, poc o molt també desespera”.
