La pandèmia de la Covid-19 ha situat els líders polítics de tot el món davant un escenari sense precedents que ha dificultat i continua encara dificultant la presa de decisions. Ara fa un any qualsevol previsió sobre el que podia passar es convertia en una simple especulació amb moltes probabilitats de no poder-se fer finalment realitat. Les promeses polítiques van passar a tenir menys valor que mai davant la imprevisibilitat del que podia passar. En un context tan complicat alguns experts apunten que els partits s’han convertit en un dels puntals més determinants que han permès als polítics poder suportar la pressió psicològica que comporta trobar-se prenent decisions complicades sense tenir tota la informació. La situació per a ells encara ha estat més complexa perquè amb la Covid-19 es va entrar en una dimensió desconeguda i ni tan sols els seus assessors disposaven de certeses. Molts, fins i tot els científics, es van equivocar. És d’esperar que trobar-se al capdavant de la nau en un moment així pot causar certa sensació de vertigen.
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha presentat aquesta setmana un dietari sobre els primers moments de la pandèmia a Catalunya, Les hores greus, en el qual reconeix que va plorar per tot el que estava passant quan es trobava confinat a la Casa dels Canonges. El president ha admès després que per superar el moment va tenir el suport de la família, amb qui dinava connectant-se a través de la webcam del seu iPad el temps que va estar aïllat per la Covid-19. Al costat del president de la Generalitat, la consellera de Salut, Alba Vergés, porta més d’un any gestionant els assumptes que més impacte tenen actualment en la vida de les persones. EL MÓN ha consultat l’opinió d’experts en psicologia i comunicació per conèixer els mecanismes que han permès als líders polítics travessar el que ha estat probablement l’any més complicat de les seves vides.
Els responsables polítics són dels primers a haver-se d’enfrontar al xoc d’un virus desconegut prenent decisions inèdites que ningú hauria imaginat mai. El psicòleg clínic, psicoanalista i professor de la UOC José Ramón Ubieto, autor del llibre El mundo pos-covid, considera que la pandèmia ha suposat l’arribada “d’un esdeveniment traumàtic de caràcter mundial que desborda tots els marcs coneguts” i que, de la mateixa forma que les guerres, “posa a prova la capacitat efectiva de resposta d’un polític”.
La majoria han respost amb “patrons habituals”
En aquell moment en què ningú sabia què passaria després del primer confinament anunciat inicialment per a 15 dies el polític es veu “confrontat amb la necessitat d’inventar solucions perquè aquestes no existeixen prèviament: no disposa del protocol i no sap com respondre-hi”. Davant d’aquesta situació, opina Ubieto, “la majoria dels polítics han intentat respondre amb els patrons habituals, han abordat la pandèmia amb disputes partidistes, amb la por a prendre decisions impopulars, amb manca de coordinació i un tacticisme polític”. Aquesta reacció, apunta el psicòleg, ha fet un mal favor a la política perquè “ha debilitat la valoració per part dels ciutadans que han vist més del mateix i la incapacitat de posar-se d’acord”. La polarització, afegeix l’expert, genera un conflicte que complica encara més la col·laboració per resoldre problemes.
La complexitat del moment i la pressió psicològica a la qual han estat sotmesos els líders polítics ha pogut ser superada en gran part pel suport dels seus col·laboradors i sobretot dels partits polítics que tenen darrere. “La perspectiva personal és difícil de deslligar de la política”, subratlla Ubieto. El polític no actua únicament per impulsos personals perquè les decisions que es prenen són “en equip”. “Una declaració pot ser impulsiva i es pot entendre en clau de psicologia individual, però una decisió política sempre té altres claus”, reitera el professor de la UOC. El fet de “suportar” la pressió psicològica del moment també dependrà en aquest sentit “de la manera amb què cadascú es relacioni a la fragilitat”, perquè la pandèmia obliga a confrontar-s’hi, recorda l’expert. Una fragilitat entesa com la pèrdua ja sigui econòmica, d’estatus, de credibilitat o de respecte. El polític haurà d’arrecerar-se en el partit, “en el suport dels seus”, i com més sòlid sigui aquest més fàcil li resultarà “afrontar la resposta” davant de la situació greu que li toca gestionar, apunta Ubieto. En cas contrari, creixerà la seva sensació de soledat. A nivell personal, la pandèmia haurà abocat els polítics a diferents situacions. “Alguns hauran vist els seus projectes truncats; altres, que no suporten la contrarietat —com podria ser el cas de Trump—, neguen la fragilitat i no volen que l’epidèmia els arruïni un titular, actuen sota la forma de la negació; altres polítics es poden haver enfonsat en veure’s sobrepassats, i altres hauran assumit la situació i reajustat les seves expectatives”, explica el psicòleg.
El control de les emocions: han de plorar?
La pandèmia també ha posat de relleu que els polítics també poden emocionar-se i ho poden fer sense amagar-se de les càmeres. Ara acaba de fer un any que la consellera de Salut, Alba Vergés, va anunciar en roda de premsa el confinament de la conca d’Òdena, un moment en què no va ocultar la seva emoció mentre mencionava els seus fills, ja que ella i la seva família viuen a Igualada. A la cancellera Angela Merkel també se l’ha vist emocionar-se en discursos sobre la Covid-19. Torra ha admès ara que va plorar aquells primes dies de pandèmia, però que no ho va fer davant les càmeres.
El director del Màster en Comunicació Corporativa i Estratègica de la UPF Barcelona Schooll of Management, Joan Francesc Cánovas, especialista en comunicació de crisi i formació de portaveus, creu que el lideratge polític s’ha de situar a mig camí entre la tensió de la racionalitat i l’emoció: “És una combinació dels dos aspectes on s’ha de situar, ja sigui el lideratge polític, l’empresarial o de qualsevol altra mena”. Cánovas creu que a tant a Catalunya com a Espanya durant molts anys el que ha passat és que s’ha establert una tradició que entén que el lideratge polític no ha de ser emocional. “Ha estat més un lideratge a partir de la racionalitat —apunta l’expert—, i quan ens trobem amb elements de crisi profunda com ara ens qüestionem si hem de transmetre o no la part emocional perquè això sembla que debilita el lideratge”. Cánovas creu que això “no és així” i que pensar d’aquesta manera és “un error” per culpa d’anys de transmetre el lideratge polític “des de la racionalitat” donant a entendre que “el bon líder és una persona forta que no expressa emocions, o que les expressa de manera molt continguda”. L’exemple de Merkel, però, és que això no té perquè ser així. “La veiem emocionar-se i no per això diem que té menys habilitat”, destaca Cánovas.
Aquest expert veu com “una bona notícia” que hi hagi polítics que no amaguin les seves emocions. Referint-se a Torra i a la seva recent confessió, Cánovas apunta: “Llàstima que ho digui quan és fora del ring”. Des del seu punt de vista és símptoma de “lideratge complet” quan tant homes com dones poden mostrar que “ho tenen tot” fora de la lògica “políticament correcta” que expulsa el component emotiu de la política. En certa manera, això contribuiria a humanitzar una política que “s’ha allunyat de la realitat perquè els polítics fan coses que no fa la gent” i això “genera distància” perquè es fa sevir “un altre llenguatge”. El professor de la UPF Barcelona School of Management reconeix que l’entrada cada cop de més de dones en posicions de lideratge pot contribuir a canviar certes lògiques, però adverteix que hi ha dones que quan entren en política “agafen el model de masculinitat que troben” i això no és un bon símptoma.
12 
14 
