“Encara que els usuaris comenten les publicacions dels polítics, fan preguntes suggeriments o judicis de valor, és en comptades ocasions que reben resposta. El sistema polític continua utilitzant les plataformes socials com un canal vertical i unidireccional on únicament s’hi aboquen missatges i monitoritzen el feedback ciutadà, però no generen un diàleg sincer amb la ciutadania. En realitat, és una falsa interacció amb l’elector”, assegura a El MÓN el coordinador acadèmic del Màster en Comunicació Política i Institucional de la UPF-Barcelona School of Management, Guillem Suau, que ha analitzat l’ús de les xarxes socials en la campanya del 14F.
Estem immersos en una campanya electoral marcada per les restriccions a causa de la pandèmia, que condicionen la manera com els partits arriben a la ciutadania –amb mítings de petit format i confinament municipal- i que han obert la porta a una virtualitat inesperada i per a la qual no tothom està preparat. “El context de la campanya és més excepcional encara que la del 2017, quan part dels candidats es trobaven a la presó o a l’exili i per tant, calia buscar nous formats comunicatiu”, afegeix Suau, que creu que les xarxes socials i els serveis de vídeo en directe com ara YouTube o Twitch poden servir com a canal efectiu de comunicació entre els partits polítics i la ciutadania. Una realitat, però, que aquest expert avisa que transforma el rol dels mitjans de comunicació: “Els partits polítics i les institucions públiques han esdevingut dipositaris i emissors de la informació, relegant els mitjans de comunicació a un rol de verificadors. Aquesta sobreexposició mediàtica ha desvirtuat la política fins al punt que els polítics donen més importància a la comunicació i el màrqueting polític que a la gestió de la cosa pública”, analitza.
A més Suau avisa que els mitjans han perdut l’exclusivitat de la informació, que passa a ser accessible per a qualsevol ciutadà connectat, i que ara tenen bàsicament dues funcions: verificar la informació que polítics, partits i institucions transmeten i amplificar aquesta informació a través del mitjans. “Per aquestes raons podem afirmar que, per al públic actiu a les xarxes socials, el sistema polític ha usurpat part de les funcions que antigament duien a terme els mitjans”, conclou. Una circumtància que aquest expert considera que té alguns perills: “El gran risc és que els lideratges polítics poden aprofitar aquesta capacitat d’arribar de forma directa a la ciutadania per a vetar mitjans, limitant la llibertat de premsa i fins i tot, governar sense escoltar una part de la societat i comunicant únicament a través de les bombolles informatives de les plataformes socials”. I sentencia que “aquest nou escenari dubte pot comportar un debilitament del propi sistema democràtic”.
Twitter, l’eina preferida pels polítics
Com relata el coordinador acadèmic del Màster en Comunicació Política i Institucional de la BSM-UPF, en escenaris electorals anteriors l’estratègia de comunicació dels partits i candidats a les plataformes socials estava supeditada a una estratègia de comunicació global, és a dir, els missatges difosos a través de les xarxes havien de ser coherents amb el to i el missatge global de campanya distribuït als mitjans de comunicació tradicionals i als actes electorals. De fet, algunes formacions polítiques utilitzaven fonamentalment les plataformes socials com a simples amplificadors dels seus missatges emesos per altres canals de comunicació. Però en “l’actual context electoral, la comunicació a xarxes socials serà la principal via de difusió de missatges i, per tant, marcarà l’estratègia global de campanya”, afirma Guillem Suau, que ha analitzat les plataformes socials per part dels patits per determinar quines tenen més impacte. “El servei de microblogging de Twitter és per les seves característiques, senzillesa d’ús, alta capacitat de viralització de continguts i horitzontalitat de les comunicacions, així com pel públic objectiu que es troba a la plataforma, perfils influents (acadèmics, periodistes, polítics…), la plataforma social més utilitzada pel sistema polític per comunicar-se amb la ciutadania”. En aquesta campanya que els ciutadans perdran capacitat d’interacció a peu de carrer amb els polítics, “seria favorable que el sistema polític usés Twitter com a canal horitzontal i multidireccional de comunicació, és a dir, que interactuessin amb la ciutadania i donessin resposta als seus comentaris i preguntes”, suggereix Guillem Suau.
Instagram, la sensació falsa d’intimitaat
Instagram és una plataforma eminentment visual en la qual la imatge és el nucli de l’experiència d’usuari i el text és un simple acompanyant de les fotografies i vídeos difosos. Aquesta plataforma és útil per mostrar el ‘backstage’ de campanya i, per tant, mostrar al polític darrere els focus en un ambient més íntim i natural. “Una de les claus és la sensació d’improvisació, que la comunicació té aparença de diàleg espontani entre el polític i el ciutadà. Això ajuda a generar un vincle emocional amb l’electorat que, en definitiva, es pot traduir en una major mobilització d’aquest, si bé, torna a ser una falsa connexió amb l’elector”, aclareix Suau.
I Facebook, tot i que encara és la plataforma social més massiva, no ha connectat amb els patits polítics amb èxit. Perd pistonada com a xarxa social, i els partits se n’adonen i l’han convertit en un simple amplificador dels seus missatges en altres mitjans. I què passa amb TikTok? “Seran també destacades per atraure el votant jove mitjançant un contingut més distès i menys polititzat”, afegeix Guillem Suau.
13 
