Aquest 29 juny, dimecres que ve, es compleixen 30 anys de l’inici d’un dels capítols de repressió política contra el moviment independentista més espectacular de les darreres quatre dècades a l’estat espanyol. Del 29 de juny al 14 de juliol, poc abans de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, les forces de seguretat espanyoles van emprendre una cacera d’independentistes amb l’excusa de desarticular Terra Lliure, organització que feia un any que havia abandonat la lluita armada. Aquella ràtzia, dirigida pel jutge Baltasar Garzón, va suposar la detenció de 45 persones, diverses de les quals van denunciar tortures. Les tortures, que van ser exposades davant de la justícia espanyola per part de 17 dels detinguts, no van ser mai investigades i anys després el Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, culminant un procés impulsat per les víctimes, va condemnar l’Estat espanyol per no haver obert cap investigació tot i haver-hi indicis.
Els protagonistes d’aquell episodi posen en relleu que l’operació va desplegar-se en un context particular. Catalunya es convertia en la seu d’uns Jocs Olímpics i tant des dels mitjans com des de les institucions es projectava un consens al voltant d’aquell gran esdeveniment esportiu. “Semblava que tot el país hi estava a favor amb un ambient d’eufòria col·lectiva”, recorda trenta anys més tard en conversa amb EL MÓN un dels detinguts en l’Operació Garzón, Ramon Piqué, president de l’Associació Memòria contra la Tortura.
L’independentisme volia aprofitar els Jocs Olímpics del 1992 per projectar “la realitat de Catalunya”
Aquell consens que es projectava, i que en certa manera es torna a veure ara quan es recorden els Jocs Olímpics de Barcelona, no era ben bé el reflex exacte de la realitat. “No és veritat que tothom hi estés a favor”, subratlla Piqué. Per diferents motius, els Jocs que s’havien de celebrar llavors eren un motiu de protesta per part d’aquells que hi estaven en contra pel tipus de model d’esdeveniment i els canvis urbanístics que s’estaven impulsant. Però els Jocs es van convertir al mateix temps en una oportunitat per l’independentisme de “projectar la realitat de Catalunya” com a “nació oprimida”.
Amb aquest objectiu s’havia emprès la campanya pre-olímpica Freedom for Catalonia, amb el repartiment de tríptics a les fronteres. Els activistes feia temps que intentaven aprofitar aquell ambient per internacionalitzar la causa. El 8 de setembre del 1989 es va inaugurar la remodelació de l’Estadi Olímpic i el Mundial d’Atletisme, amb la presència dels reis espanyols. Entre les organitzacions que van aprofitar l’ocasió per manifestar-se hi havia Crida a la Solidaritat, que va aconseguir distribuir milers de xiulets. Aquella primera experiència van fer que el 1992 amb la inauguració dels Jocs les emissions televisives es fessin “amb un decalatge de segons per evitar els xiulets” contra les autoritats, explica Piqué.
El govern del PSOE pretenia fer “un rentat de cara” de l’estat espanyol aprofitant els Jocs Olímpics
Els Jocs de Barcelona es van convertir en una operació d’estat que el govern del PSOE volia “aprofitar per projectar la modernització” d’Espanya i fer-ho amb diversos esdeveniments amb ressò internacional, com també va ser l’Expo 92 de Sevilla o el 500 aniversari del “descubrimiento de América“. Era, en paraules de Piqué, “un rentat de cara” de l’estat espanyol on “algú va dir” que el qüestionament a l’estat” des de Catalunya “s’havia d’aturar”. Dit i fet. A partir del 29 de juny es comencen a produir detencions que es van prolongar durant dues setmanes. El sumari el va portar Garzón en una època en què Luis Roldan estava al capdavant de la Guàrdia Civil i el ministre de l’Interior era José Luis Corcuera.
Si bé la versió oficial insistia que les detencions buscaven fer efectiva la dissolució de Terra Lliure, el motiu real, explica Piqué, és que “es volia frenar el procés de reivindicació” que s’havia estat gestant poc abans dels Jocs Olímpics. “Vam ser caps de turc per aturar tot aquell procés”. Aquella ràtzia va desencadenar un ambient de por que va paral·litzar part de l’independentisme. Fins i tot després d’aquell episodi s’haurien reunit —”per reconfigurar les relacions”, sosté Piqué— l’aleshores director de la Seguretat de l’Estat, Rafael Vera, i qui aleshores liderava ERC, Àngel Colom. Aquest capítol estroncava el moviment que s’havia iniciat i obria una etapa de “pau olímpica”.
Operación Garzón: detencions en un ambient de por i tortures, denuncien els testimonis
Piqué recorda perfectament els detalls de la seva detenció, que es va produir enmig de l’operació, un 6 de juliol. Persones del seu entorn havien estat detingudes i ell esperava el seu torn. En una visita als seus pares a Montcada i Reixac, on va anar per tranquil·litzar-los, va ser detingut. Se’l van endur a la comandància de la Guàrdia Civil a Manresa, on el van sotmetre a una revisió de protocol. Allà es va passar tota la nit lligat en una canonada de gas. L’endemà s’el van endur emmanillat cap a una caserna de Tres Cantos, a Madrid. Com a la resta de detinguts se li va aplicar la llei antiterrorista, que implicava mantenir-lo incomunicat i sense possibilitat de parla amb la família. La policia l’acusava de col·laboració amb Terra Lliure i de fer una feina de captació de nous membres.
L’onada repressiva contra independentistes es va estendre més enllà del Principat. Al País Valencià, independentistes com Antoni Infante també van ser víctimes de la ràtzia repressiva: “Ho recordo com un malson, et segresten i et porten emmanillat i amb el cap acotat a velocitat de vertigen per la ciutat de València, et porten al domicili, tot el barri està pres per infinitat de vehicles i policies armats fins les dents et fan entrar a casa, ho regiren buscant no sé què”. Mentre uns policies escorcollaven el domicili d’Infante, altres anaven porta per porta buscant veïns que poguessin ser testimonis. “Tot i amenaçar-los, els veïns es van comportar amb molta dignitat i es van negar a col·laborar”, explica.
Cinc dies després de la detenció Infante va ser alliberat. Havia passat dies “d’interrogatoris, empentes, crits i amenaces” que l’havien posat en risc per la seva salut perquè Infante pateix d’una malaltia del cor i les situacions estressants representen un perill per ell. “Com que vaig tenir una pèrdua de consciència van pensar en conseqüències més greus i em van portar a l’Hospital Clínic de València”, explica. Allà els metges van confirmar que Infante patia d’aquella afectació del cor i per tant això “em va salvar de les tortures que sí van patir la resta del meus companys detinguts”.
Tant Infante com Piqué consideren que l’Operació Garzón demostra el caràcter repressiu de l’estat espanyol contra el moviment independentista. La cacera de Garzón no era ni el primer episodi de repressió ni tampoc seria l’últim, com es va de mostrar anys després amb el procés i el referèndum de l’1-O. “La repressió contra el moviment independentista és atàvica, ni comença amb nosaltres ni acaba amb nosaltres”, afirma Piqué. Infante és de la mateixa opinió: “Nosaltres no érem els primers, comptàvem gairebé 200 persones detingudes en el que va ser la transició postfranquista… després això ha continuat de manera important, l’any 2000 ja eren 300 detinguts, la repressió és part consubstancial i estructural de l’estat espanyol envers tots els moviments en colònies de l’estat i també al nostre país”.
Una victòria moral a Estrasburg contra l’estat espanyol
A conseqüència del procés, 25 persones van ser jutjades el 1995 i 18 condemnades per pertinença a banda armada, tot i que el mateix tribunal va fer la petició d’indult en considerar que no representaven cap perill. L’indult el va executar el govern del PP, presidit per José María Aznar. Alguns dels detinguts en l’operació van presentar una demanda l’any 2000 a Estrasburg amb l’ajuda de l’advocat Sebastià Salellas. En aquest procés també hi va participar el fill del jurista, Benet Salellas. Estrasburg va acabar condemnant l’estat espanyol, considerant provat que no es va investigar les tortures malgrat els indicis existents. “Va ser una victòria moral per a les persones que van viure tot aquest procés, ha estat una mica la bèstia negra que està perseguint aquesta imatge de Garzón que ell ha intentat construir com a defensor dels drets humans”, explica Salellas en conversa amb EL MÓN.
La repressió ha estat posada els darrers cinc anys al centre del debat polític i també ha tingut cobertura mediàtica. Les víctimes de l’Operació Garzón destaquen la manca de suport que van tenir en un moment en què el moviment independentista no tenia l’envergadura que va tenir a partir del 2006, quan va començar a créixer fins l’1-O. “Només una part molt petita de l’independentisme, vinculada a l’esquerra independentista, té aquesta memòria repressiva derivada dels fets del 92 i de tot el que ha passat després”, diu Salellas.
Un fet que no passa desapercebut després de l’1-O. “En algun moment ha semblat com que l’independentisme actual caigués de la figuera, ha semblat com que e cop l’estat espanyol era un estat repressor, quan existeix una continuïtat històrica de repressió de l’independentisme, sempre ha existit”, apunta Salellas. Infante també ho veu així: “Part de l’amplíssim sector del poble català s’ha incorporat al moviment i a l’exigència de més democràcia i del dret a decidir, a vegades sense tenir present la repressió que històricament ha patit el moviment independentista”.
21 
1 