“Entre mandos no hay putadas, macho“. Així resumeix a El Món un dels homes de pes de la policia patriòtica, en una conversa al bar d’un cèntric hotel de Madrid, la protecció i blindatge dels policies que han treballat a les clavegueres de l’Estat. “Potser els grans caps s’han emprenyat, però no putejaran la tropa. D’aquí que els que van fer la feina bruta no hagin de donar cap explicació davant cap jutjat, ni cap autoritat, més que res perquè, si xerren, xerren poc i sense tall, perquè si no pringuen tots”, recorda mentre beu un glop d’aigua amb gas. “De fet, quan han donat explicacions han sortit més guapos que un pinzell”.
És la seva explicació, franca i directa, del per què cap dels dos policies espanyols que van iniciar l’Operació Catalunya a Andorra no han trepitjat encara cap jutjat al país dels Pirineus. I, quan ho han fet en un d’espanyol o en una comissió d’investigació, han sortit indemnes o encara estan pendents de seure al banc dels acusats, quan no derrotant el mateix Estat. És el cas dels inspectors del Cos Nacional de Policia Bonifacio Díaz Sevilla, Boni, i Celestino Barroso. Dues persones que tenen la clau del volta del cas de la Banca Privada d’Andorra (BPA). De moment, no han dit ni mitja paraula, tot i les requisitòries judicials. Tots dos estan protegits eternament per l’escut de la immunitat diplomàtica. En el judici a Andorra de la BPA hi caldrien les seves explicacions. Però Espanya ho impedeix.
Segons una investigació judicial a la secció d’instrucció 2 de la Batllia d’Andorra i les declaracions fetes fins ara al judici de la BPA a Tribunal de Corts andorrà, cal retrotreure’s a finals de maig del 2014. És aleshores quan Celestino Barroso, inspector en cap del Cos Nacional de Policia, està destinat com a agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra. L’inspector telefona amablement a Higini Cierco, aleshores president del consell d’administració de la Banca Privada d’Andorra (BPA). Vol mantenir una reunió immediatament. La trobada se celebra a l’empresa Indústries de Muntanya.
De fet, Barroso no vol ni pujar al despatx perquè el que ha de dir és ràpid. Però finalment hi puja. La conversa és curteta i al peu: “Mira, vull que sàpigues que seria convenient que parlessis amb unes persones a Madrid per l’afer del banc. Si no ho fas, el banc morirà”. Li afegeix que els “americans n’estan al cas”. Una informació fonamental a la vista de les perquisicions del Tresor dels Estats Units per enfosquir el prestigi bancari d’Andorra descrivint-la com una “rentadora”, un paradís pel blanqueig de diners. Segons les seves mateixes explicacions, Cierco no sabia qui era Barroso, ni el poder que podria ostentar.
Cierco va demanar a Barroso que s’entrevistés amb el conseller delegat del banc, Joan Pau Miquel, a la seu de la BPA. L’escena de l’amenaça es repeteix. I així ho va detallar Miquel, sense tremolar-li la veu, en la seva declaració davant el Tribunal de Corts que presideix Enric Anglada, un magistrat català retirat de la sala Penal i Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. De fet, ho va desgranar davant l’hàbil interrogatori de l’advocat Josep Antoni Silvestre, que porta la defensa de cinc dels acusats. Cal destacar que en aquella època la filial espanyola de la BPA, Banco Madrid, ja era investigada pel Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals del Banc d’Espanya, el poderosíssim Sebplac, que finalment ha arxivat la investigació.
Cierco i Miquel no són els únics que reben la pressió. Un antic agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, l’inspector en cap Bonifacio Díaz, Boni, conserva les amistats i els contactes al Principat dels coprínceps. Paio intel·ligent i de la màxima confiança de l’aleshores Director Adjunt Operatiu del Cos Nacional de Policia, Eugenio Pino, l’arquitecte principal de la policia patriòtica articulada a l’ombra dels despatxos del llavors ministre espanyol d’Interior, el català Jorge Fernández Díaz. En aquelles mateixes dates, José Crespo, cap de la secció d’Ocupació i Seguretat Social de la legació diplomàtica espanyola a Andorra, manté una amistat amb Boni i la seva dona. Crespo, sempre segons la versió dels Cierco, hauria contactat amb Rosa Castellón, secretària del consell d’administració de la BPA.
Una versió extraordinàriament divertida. El marit de Castellón rep una trucada i una veu li etziba: “Digues-li a la teva dona que baixi al bar, que esperi que vingui un senyor amb un telèfon i que respongui a la trucada”. La Rosa ho fa. Baixa a un conegut bar de l’Illa Carlemany, –un centre comercial força concorregut– i un home, suposadament Crespo, hi entra amb un mòbil i li passa l’aparell. A l’altra banda de la línia hi ha Boni : “Tienen que ver unas personas en Madrid, aconséjales que colaboren, si no, las cosas no irán bien“. El 2016, Crespo va remetre una missiva a l’ambaixador espanyol a Andorra negant que ell participés en una conxorxa d’aquesta mena i que mai va col·laborar en les activitats que portaven els seus companys agregats a l’ambaixada d’Interior. De fet, Crespo va assegurar que coneixia Castelló però que no hi tenia cap amistat. Les pressions van reeixir. El 6 de juny del 2014, Joan Pau Miquel es va reunir amb Fèlix, el sobrenom alies de l’omnipotent comissari Marcelino Martín Blas, cap de Unitat d’Afers Interns, a la famosa trobada de l’Hotel Villamagna de Madrid.
Però ni Celestino Barroso ni Bonificio Díaz encara no han donat cap explicació. No han comparegut, tot i les comissions rogatòries que s’han demanat a Espanya. L’argument és que tots dos estan protegidíssims per la immunitat diplomàtica. Tant és així que la justícia andorrana n’ha fet una mena de croada i no s’ha cansat d’enviar peticions. El cas de Bonifacio Díaz és paradigmàtic. El premi per a aquest inspector és ser agregat d’Interior en una bona ambaixada, la de Mèxic, on se jubilarà, no sense un embolic judicial amb l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande Marlaska, per l’import de cotització de la seva jubilació.
El 12 d’octubre del 2017, el Govern d’Andorra remet un escrit al batlle (jutge) de la secció 2 d’Andorra amb què informa que ha comunicat la petició de renúncia a la immunitat de jurisdicció de l’inspector, en mèrits de l’article 32 de la Convenció de Viena de relacions diplomàtiques. No serà fins el 24 d’abril del 2018 que la Procuradoria General de la República de Mèxic respon amb l’ofici 1476/18. El director general Yuri Srgio Camarillo demana que s’ampliï el relat per tal de valorar i traslladar a les autoritats espanyoles si hi ha prou indicis criminals per poder interrogar Díaz. S’amplia. I el tres de maig del 2019, la Fiscalia General mexicana remet un amplíssim escrit de sis folis amb què justifica que no pot interrogar-lo perquè té immunitat diplomàtica.
Tot i aquesta immunitat actual, Díaz va haver de comparèixer davant la justícia. L’inspector va rebre una estirada d’orelles judicial en un afer de l’Operació Catalunya. Tot i que no va ser condemnat, la secció 23 de l’Audiència Provincial de Madrid va determinar com a provat que tant Díez, com el seu superior, Eugenio Pino, van obtenir proves sobre els Pujol d’un pen drive sense cap mena de custòdia judicial. Els magistrats els absolien d’unes acusacions sorgides arran que els policies van lliurar el 2015 a la UDEF un pen drive amb dades personals reservades i referències als negocis de Jordi Pujol Ferrusola.
No hi va haver condemna però sí un avís sobre la seva manera de treballar. El jutge del cas Pujol a l’Audiència Nacional va ser prou hàbil per expurgar el pen drive de la causa. Boni va guanyar l’Estat en una reclamació laboral el desembre del 2020. Segons una sentència a la que ha tingut accés El Món, la secció setena del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va estimar parcialment el recurs de Díez contra el seu cessament, el 10 d’abril del 2019, com a agregat d’Interior a l’ambaixada de Mèxic, dies abans de la seva jubilació el 15 de maig. Un debat sobre la cotització i la futura pensió van motivar la reclamació. Ara espera el judici de l’Operació Kitchen.
El cas de Barroso segueix el mateix camí. El Govern d’Andorra va demanar la seva declaració el 5 de setembre del 2017 i l’aixecament de la seva immunitat. Barroso estava destinat a la Prefectura Superior del Cos Nacional de Policia a Catalunya. Es va fer a través de la nota verbal 137/17. Cap resposta per part del govern espanyol. El 21 d’agost de 2018, el ministeri d’Afers Exteriors Andorrà hi torna. Cap resposta. El 18 d’abril de 2019, sant tornem-hi: és la nota verbal 49/19. Cap resposta. Finalment, el grup parlamentari de Junts al Congrés, tips del silenci, formula una pregunta parlamentària al ministeri d’Exteriors sobre la situació de Barroso i el seu impediment per declarar. La resposta, sense embuts, és del 7 de juny d’enguany: “Qualsevol procediment obert contra el Sr. Barroso per actes duts a terme durant la seva missió s’enfronta a aquesta disposició protectora, que empara sine die l’agent diplomàtic perquè aquest exerceixi les seves funcions en les millors condicions possibles”. Així que, set anys després, cap explicació de les seves amenaces. Continuarà.
